1-O: un abans i un després en la política catalana

TV3 va emetre tres mesos després del referèndum el documentari 1-O, la crònica del referèndum. Les xifres rècord que va assolir –1.135.000 espectadors i 34,4% del share– ja demostren la importància de la jornada, la qual, de ben segur, ha sacsejat la societat catalana i marcarà el futur immediat del país.

El primer d’octubre va tenir la capacitat de mostrar l’autoorganització dels catalans, que van fer arribar urnes i butlletes a tots els col·legis, que van acampar durant dies per evitar el tancament dels col·legis, que van protegir la seu de la CUP i que van ser capaços, com s’ha comprovat posteriorment, d’aturar el país.

També va servir per a mostrar la cara més fosca de l’estat espanyol, capaç de passar per alt els drets fonamentals en la cerca de material, fer ús de la violència contra ciutadans pacífics i, posteriorment, d’aplicar un 155 de dubtosa legalitat i empresonar els principals dirigents de l’independentisme amb unes mesures que només poden ser qualificades de venjatives.

L’independentisme es reforça
Les actuacions del mateix 1 d’octubre van mobilitzar una part de la ciutadania que no s’havia sentit interpel·lada a participar-hi, però que l’ús desproporcionat de la força contra veïns seus va fer que finalment anés a votar.

El 9,1% dels qui finalment van votar l’1 d’octubre, més de 200.000, ho van decidir el mateix dia del referèndum, segons el Sondatge d’Opinió Catalunya – ICPS; un percentatge similar al 10,2% que marca el CEO. Caldria afegir que un 9,4% dels qui no van votar ho van decidir també el mateix dia, potser desmobilitzats per les imatges de violència.

La majoria dels qui tenen com a preferència la independència ja tenien decidit anar a votar feia temps. Però una gran part dels qui es van mobilitzar l’últim dia eren indecisos que van votar per un estat independent. Tot i que gairebé el 60% prefereixen altres opcions, com ara l’estat federal o més autonomia, van votar sí a la independència a causa de la situació viscuda.

Marcats per la violència de l’estat
Si l’1-O va mobilitzar gent que no s’havia mobilitzat fins aquell moment, les eleccions del 21-D van ser la mostra d’aquesta consolidació, amb 35.000 vots més que l’1-O i 112.000 més que el 2015.

Principalment, els nou votants provenen del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès, amb més de 50.000 nous votants independentistes, però també trobem un creixement dels vots en els municipis més marcats per la violència.

En els municipis més marcats per les càrregues policíaques, descartant les grans ciutats on l’efecte pot quedar diluït, l’independentisme creix tant en percentatge de vots com en vots totals. Pper exemple, a Sant Carles de la Ràpita, que va tenir quaranta ferits, passa de 4.871 vots independentistes el 2015 a 5.639 (+15,77%); a Dosrius, amb més de vint ferits, passa de 1.535 a 1.741 (+13,42%); i a Alcarràs, també amb una vintena de ferits, de 2.512 a 2.799 (+11,43%).

Fins i tot, en els municipis on l’independentisme no han crescut per sobre de la mitjana, sí que n’ha crescut el percentatge, si bé a Catalunya es redueix lleugerament (-0,3%). Per tant, en algun d’aquests municipis en què l’independentisme no va créixer especialment, la violència no va mobilitzar tant els partidaris del 155.

Catalunya s’allunya d’Espanya
Un dels efectes de la preparació del referèndum, la jornada de l’1 d’octubre i els esdeveniments posteriors, ha estat situar les relacions Catalunya-Espanya com la segona preocupació principal a l’estat (29%), segons el CIS, i la principal a Catalunya (48,9%) i a la ciutat de Barcelona, segons l’últim baròmetre municipal. Una situació que mostra i eixampla les diferències entre la societat catalana i l’espanyola.

El 4 d’octubre, tres dies després del referèndum, una immensa majoria de catalans, més del 80%, rebutjava les càrregues policíaques de l’1-O, mentre que a Espanya, tot i estar la societat dividida, hi havia una majoria favorable a l’actuació de les forces de l’estat.

Les diferències també les trobem en la gestió feta pel govern espanyol. El 74% de catalans, segons l’ICPS, rebutja la intervenció de la Generalitat –també un 75% dels barcelonins, segons el baròmetre municipal. En canvi, una enquesta de SocioMétrica revelava que el 45% dels espanyols considerava l’aplicació del 155 com a correcte, un 20% massa tova, i només un 24% considerava que era massa dura o que no s’hauria d’haver aplicat.

En referència a l’empresonament de representats polítics i activistes independentistes, un 81% dels barcelonins rebutja aquestes mesures i només un 13% l’aprova. En canvi, una enquesta també mostra que un 67% dels espanyols decretaria presó incondicional pel president Puigdemont si tornés i un 53% hi mantindria el vice–president Junqueras. També recull que el personatge més ben valorat en aquesta crisi per la societat espanyola és Felipe VI (6,3), seguit d’Albert Rivera (5,8), i que els pitjors valorats són Pablo Iglesias (2), Oriol Junqueras (1,3) i Carles Puigdemont (0,6).

Una de les coses més destacades que han comportat els fets d’aquests últims mesos és el creixement de la desconfiança envers les institucions de l’estat espanyol. Trobem que la policia espanyola i la Guàrdia Civil són les que més han empitjorat la imatge entre els independentistes i els indecisos, que han perdut la confiança fins i tot en institucions que no són polítiques però que han tingut un ús polític, com ara els tribunals de justícia, el Tribunal Constitucional, la monarquia o la policia espanyola. Els unionistes s’enroquen com més va més en l’statu quo, mentre que els independentistes i els indecisos van desconnectant de l’estat espanyol i cada vegada el senten menys seu.

En l’àmbit estatal, trobem que les institucions més ben valorades són les forces i cossos de seguretat de l’estat, l’exèrcit i la monarquia, protagonistes aquests últims mesos. Són justament els votants del PP i de Ciutadans els qui donen una més bona valoració a aquestes institucions. Les diferències amb la majoria de catalans, que les suspenen estrepitosament, només es pot entendre per l’ús polític que se n’ha fet.

Si bé l’estat espanyol ha mantingut el control de Catalunya, forçant la llei i els empresonaments, l’1-O va representar un abans i un després i va mostrar que, si controlen el país, és per la força. La societat, vulgui la independència o no la vulgui, té opinions com més va més divergents amb la societat espanyola, està més allunyada de les institucions estatals, i fins i tot trobem que les propostes d’indults pels empresonats o la millora del finançament només han trobat enrocament, amb l’única voluntat de vèncer encara que sigui sense convèncer.