03.07.2015 - 06:00
El pintor Alfons Borrell (Barcelona, 1931) és un referent i un dels pocs membres encara vius de la generació d’artistes que es va desenvolupar durant la segona meitat del segle XX i que tenia la pintura per mitjà d’expressió més important. Malgrat ser poc conegut, té una obra llarga i coherent. Ara se’n pot descobrir tota l’esplendor i riquesa a la Fundació Joan Miró de Barcelona, amb el nom ‘Els treballs i els dies’. És comissariada per l’artista Oriol Vilapuig. Estarà oberta fins el 27 de setembre.
S’hi apleguen prop de dues-centes peces, cent trenta de les quals són inèdites. Són peces de tots els períodes de l’artista però s’hi defuig el relat cronològic. Oriol Vilapuig es mira l’obra d’Alfons Borrell en set àmbits. I, segons que explica a VilaWeb, ha volgut posar en evidència el moviment del treball d’Alfons Borrell per fer moure també l’espectador, que experimenti amb el propi cos aquest moviment. En el primer àmbit, que es diu ‘Preludi’, Vilapuig prepara l’espectador per a l’aventura. El colpeix visualment, primer amb una obra expressiva, lluminosa i expansiva, i després amb una petita obra plena d’intimisme i recolliment.
Aquesta preparació inicial, després de passar per una sala que conté els treballs que Borrell va fer dins el grup de pintura i acció Gallot als anys seixanta, mena l’espectador a viure el vaivé de l’expressivitat pictòrica de l’artista: primer amb un espai anomenat ‘Obertura i desdoblament’, on l’obra de l’artista discorre per la idea d’obertura, lluminositat, desig, amb la natura entesa en cicles, amb la vivor del color… I després la proposta expositiva bascula cap a l’altra intenció de Borrell: l’acció continguda, de moviment de contracció, de replegament.
L’exposició avança amb un cinquè apartat on es pot contemplar l’experimentació del pintor amb els límits a partir de la forma quadrada. L’evolució d’aquests límits en l’obra és ben clara: si al principi el quadrat és un marc que limita i que ajuda a fer visible allò que és il·limitat, a partir dels anys setanta la forma quadrada, una manera reiterativa, va evolucionant cap a la reserva d’un espai que crea un buit i que ens priva de veure què hi ha a l’altra banda.
L’apartat que en certa manera tanca l’exposició és el penúltim, sobre el color com a subjecte: el color excedeix l’espai i pren possessió. La importància del color carabassa, que per a Borrell és el color de l’aurora, de la naixença, del primer sol. L’exposició acaba amb una sala contínua a tall d’epíleg, amb la idea de la reiteració i la variació, entenent l’obra com un treball continu, un procés de trànsit i de canvi. La unitat a partir de la seriació.
Oriol Vilapuig ha volgut fugir dels llocs comuns, que associen Alfons Borrell amb el lirisme i la pintura de Rothko. I s’ha preguntat: ‘D’on prové l’atenció que em reclama l’obra d’Alfons Borrell?’ I la resposta: ‘La constància, la perseverança, el compromís amb la pintura… I la intensitat, tensió i força de l’obra. Això també té a veure amb aquest moviment d’expansió i contracció que he volgut donar a l’exposició.’
El títol, ‘El treball i els dies’, prové d’un llibre d’Hesíode, un poema llarg que parla del dia a dia, dels cicles de la natura. Alhora, aquest treball és també el fer de les obres. Un títol molt literari i agrari, per a unes obres que no tenen nom, només la data en què van ser fetes.
