07.06.2015 - 06:00
Maria Bohigas, al capdavant de Club editor, ens va donar a conèixer l’escriptor occità Joan Bodon (1920-1975) l’any 2009 amb la publicació de la novel·la ‘Catoia l’enfarinat’, traduïda de l’occità per Artur Quintana. Ara torna a Bodon, amb ‘El llibre dels finals‘, a partir de la traducció de l’escriptor Joan-Lluís Lluís, i que l’editora sintetitza per descriure’l amb una frase contundent: ‘de l’art subtil d’escriure en una llengua assassinada’. El llibre no podria arribar en millor moment, en el sí de la revolta iniciada amb la vaga de fam de Dàvid Grosclaude per l’occità, periodista i conseller a Aquitània pel Partit Occità. Llegiu un fragment del llibre. El dia 10 de juny a les llibreries.
Escriu Maria Bohigas:
«Si ‘El llibre dels finals’ arriba el 10 de juny a les llibreries de Catalunya és en bona part gràcies a Joan-Lluís Lluís. Amb tres paraules: “M’encantaria traduir-lo”, ha fet possible que es publiqui en català un autor considerable perfectament desconegut a casa seva i arreu, per culpa d’escriure en una llengua que a penes llegeix ningú: l’occità.»
«Breu, concentrada, entre la prosa i la poesia, l’obra de Joan Bodon és de les que haurien de tenir un lloc en aquest conjunt de llibres que han volat des de França arreu del món en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, quan s’escrivien els grans balanços de l’experiència humana moderna –que aquí vol dir recent i aberrant–. El gran tema de Bodon és la desaparició, l’extinció de mons humans seculars quan certes formes de vida n’assassinen unes altres. Sabíem que aquest és el germen del segle XX europeu; anem veient que també ho és del nostre, si bé en unes altres latituds, com ara el Pròxim Orient, cementiri de cultures que havien sabut sobreviure-hi durant mil·lennis. Es trenca una llarga cadena de generacions contingudes en unes creences, uns gestos, uns mots. I queda un escriptor que, no podent fer-se entendre dels seus perquè ja no saben els seus mots, s’adreça a la humanitat sencera.»
«Isaac Bashevis Singer, que també escrivia en una llengua condemnada a una extinció fulminant –l’ídix, parlat per onze milions d’europeus abans de la Segona Guerra Mundial–, ho deia bé: “Res no escau més a un fantasma que una llengua moribunda. Com més morta una llengua, més viu s’hi troba el fantasma”. L’idioma no va impedir que Bashevis Singer fos premi Nobel de literatura: així va Nova York. L’idioma ha condemnat Bodon a no dialogar amb els seus coetanis: així va París.»
«En ‘El llibre dels finals’ hi sentim parlar un home que se sap condemnat per un càncer i que ha decidit passar els darrers dies de vida lluny dels seus. Ho fa a Clermont-Ferrand, o Clarmont d’Alvèrnia, a la punta nord d’Occitània. Durant dies passeja, beu vi, conversa, visita curiositats turístiques de bracet d’un capellà que ja no diu missa però sí que acompanya els moribunds en la bona mort, especialment les prostitutes, que s’hi confessen. Els sentiments en aquesta obra, com en la de Blai Bonet, són d’una tenebra plena de llum rasant, capaç de donar relleu al detall més imperceptible i de fer-lo expressiu. Un tret característic de ‘El llibre dels finals’ en revela tota la força, la veritable importància: qui l’hagi llegit, necessita parlar-ne immediatament amb algú altre que l’hagi llegit. Les possibilitats que obre aquest diàleg són enormes, més enllà del meravellament.»
