06.06.2015 - 06:00
L’antiquari, galerista i col·leccionista Artur Ramon (pare) recorda que ‘La Bacant’ (1934), obra de l’escultor Manolo Hugué (1872-1945), va ser un encàrrec que va fer l’editor Gustau Gili a Manolo. Les mides i característiques eren estipulades, perquè la peça tenia un espai assignat a la biblioteca dels Gili: havia de col·locar-se en una fornícula de mig punt que coronava una estanteria que arribava gairebé al sostre. És un baix relleu de bronze (50x80x16cm) retallat, que dóna sensació de volum, una peça pensada per mirar-se de baix a dalt. Els galeristes consideren que és una de les grans escultures del segle XX. Se’n va fer un tiratge de sis peces, una de les quals s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
La família Artur Ramon coneixen bé aquesta peça. El pare va tractar amb la muller de Manolo, Tototte, i la seva filla Rosa, de la qual va arribar a fer-se amic. Els va presentar l’especialista Montserrat Bach, encarregada de fer el catàleg raonat de l’obra de Manolo per a l’editorial Polígrafa. Explica Artur Ramon pare que ‘La bacant’ és una escultura excepcional, de concepte molt modern, i de tècnica molt depurada. Un relleu que agafa les tres dimensions, que permet diferents plans.
I explica que Manolo va fer un primer model, que no va agradar a l’editor Gustau Gili i que va acabar en mans del pintor de Mollet Joan Abelló. El segon model va reeixir. El motlle va quedar al Mas Manolo de Caldes de Montbui. La Tototte, un parell d’anys abans de morir, en feu fer un tiratge de sis exemplars, tres dels quals passaren per les mans d’Artur Ramon.
L’escriptor Josep Pla va popularitzar Manolo Hugué amb el llibre ‘Vida de Manolo contada per ell mateix’, on va retratar amb molta mítica, picardia i anecdotari la història de l’escultor: la seva formació autodidacta, els seus anys precaris d’infantesa i joventut a Barcelona, la vida d’artista al voltant dels Quatre Gats, la seva estada a París seguint la traça del seu amic Pablo Picasso, les estades a Ceret que després van atreure altres artistes…
Explica Artur Ramon pare: ‘Manolo Hugué va marxar a París on va viure deu anys i allí va entrar en contacte amb els artistes de les avantguardes, dels quals va tenir moltes influències, tot i que a París en Manolo va produir molt poc, va ser una etapa de contemplació. Sí que va fer unes joies molt boniques per encàrrec del joier Durrio. Després, quan s’instal·la a Ceret (el Vallespir) ja és un altre Manolo, impregnat de tot el que havia vist i viscut a París, d’artistes com Brancusi, Modigliani, Picasso… I la darrera etapa de Caldes, on Manolo ja respira d’una manera molt pròpia. Però sigui com sigui Manolo no defrauda mai, ni amb l’escultura, ni amb els dibuixos, ni amb les joies…‘
I Artur Ramon fill complementa: ‘L’obra de Manolo fluctua sempre entre el classicisme que extreia de les visites al museu del Louvre i del seu amic el poeta Jean Moréas i l’avantguarda que coneix pels seus amics artistes i pel galerista i marxant Daniel-Henry Kahnweiler. Però ell no es va arribar a vincular mai a cap moviment. No era militant de res. Tot el contrari, era l’home antisolemne. Se’n fotia del cubisme, tot i que té moments que el toca.’
Evocació del món rural
El tema vinícola Manolo Hugué el va tractar poc, gairebé gens. Però sí que trobem la vida a pagès. Per exemple, té un relleu important, ‘El sembrador’, i també va fer dibuixos evocant aquest món. I tot i que ‘La bacant’ la va realitzar l’any 1934, quan ja estava instal·lat a Caldes de Montbui, on s’havia traslladat a viure el 1927 i s’hi va quedar fins que es va morir, la peça podia ser un encàrrec molt anterior, de l’època que vivia a Ceret, un poble vinícola. Perquè Manolo era de processos de creació llargs. De fet, hi ha dibuixos de l’any 1927 que semblen estudis previs per a la realització de ‘La bacant’.
‘La bacant’, retorn a l’hel·lenisme a través del poeta Jean Moréas
La bacant de Manolo Hugué representa una dona nua, de cuixes generoses, estirada, que es recolza en el braç, maluc i peu esquerre, i que amb l’altre braç es menja un gotim de raïm, tot deixant caure el cap enrere i amb el rostre mirant amunt. Una peça harmoniosa i sensual, que evoca el món bàquic de la mitologia grecollatina. En l’antiga Roma, s’anomenava ‘bacant’ la dona que celebrava les festes de Bacus, ‘dona que, moguda per l’embriaguesa, la passió, es lliura als plaers sensuals’.
Segons Artur Ramon fill: ‘La idea de ‘La bacant’ és molt clàssica en la història de l’art, però Manolo la desenvolupa amb gran singularitat. És l’únic baix relleu retallat que va fer, que jo sàpiga. I ara que hi penso, diria que aquesta tècnica deu tenir molt a veure amb les joies que feia per Paco Durrio, però canviant l’escala. I pel que fa al tema, l’agafa del poeta Jean Moréas, que a través dels clàssics recupera les essències del món hel·lènic, de Virgili. Per a Manolo aquest poeta fou important. Van ser molt amics a París. L’escultor va quedar fascinat per Moréas, perquè era de formació clàssica, mentre que ell era pur instint, un diamant en brut. De manera que jo diria que més enllà del paisatge de Ceret, Manolo pensa en el món hel·lènic a l’hora de fer ‘La bacant’.’
