Carina Mejías: ‘No sé si el meu pare, militar, era franquista’

Carina Mejías (1964) és la cap de llista de Ciutadans, partit que en aquest moments no té cap regidor a la ciutat de Barcelona. Mejías, filla d’un militar espanyol, havia estat anteriorment diputada al Parlament de Catalunya pel Partit Popular. Dins el partit aquesta advocada formava part de l’equip del catalanista Josep Piqué. Però va acabar deixant-lo i el 2012 entrava al parlament com a diputada d’Albert Rivera. Mejías es presenta a la ciutat de Barcelona amb les enquetes assegurant l’entrada per primer cop del partit taronja a la ciutat. La incògnita és amb quina força.

Podeu veure l’entrevista ací:

—Quina primera mesura prendríeu com a alcaldessa?
—Reclamar-li a la Generalitat el deute que té amb l’Ajuntament de Barcelona per invertir-lo en polítiques socials.

—Creieu que és el més urgent?
—Les polítiques socials crec que sí.

—Hi ha superàvit a l’Ajuntament…
—Però jo crec que la Generalitat ha de pagar el que deu. Si un és tan exigent amb la resta…L’alcalde ha de ser tan exigent amb el Govern de la Generalitat com ho és amb el de l’estat.

—La Guàrdia Urbana s’ha de renovar? Hem vist el tema del 4-F, entre altres casos.
—Sóc molt respectuosa amb les decisions judicials i en aquest cas el Tribunal Superior de Justícia va fer una revisió del cas, de si s’havien acomplert les garanties processals a les quals els inculpats tenien drets. I s’havien acomplert totes. Ells havien revisat el cas. Per tant jo em quedo amb el que diuen els jutges.

—No faríeu cap canvi, doncs.
—Jo faria protocols perquè es respectin els drets humans en les conductes de la Guàrdia Urbana. Els protocols i mesures preventives. I garantir que el comportament dels agents de la Guàrdia Urbana estigui d’acord amb comportaments ètics és el principal.

—Com ho faríeu per evitar el tancament d’establiments emblemàtics?
—L’Ajuntament aquí ha arribat tard i potser hauria pogut optar a la compra d’aquests locals per mantenir-los com a elements emblemàtics de la ciutat. Cosa que no s’ha fet. I ara tenim un catàleg de 238 establiments protegits. El que hem de fer és intentar crear les mesures que permetin que aquests establiments es mantinguin. Ara bé, jo crec que és un greuge comparatiu que alguns hagin pogut actualitzar la seva renta, i per tant hagin posat el seu local a preu de mercat, i altres no hagin pogut fer-ho mai si protegim l’activitat.

—Creieu que hi ha polítics que es beneficien de la Marina del Port Vell?
—Jo el que penso és que hi ha polítics que… No. Polítics no. Un grup de persones que a l’empara del poder i dels governs de Convergència s’han beneficiat. De fet, tenim una comissió d’investigació al Parlament on s’investiga totes les persones que al llarg d’aquests trenta anys de govern de CiU s’han beneficiat de contractes i comissions il·legals com a conseqüència de tenir vinculacions i tràfic d’influències.

—Però a l’Ajuntament de Barcelona? Qui s’hauria d’investigar?
—En aquests moments hi ha dos presumptes casos de cobrament de comissions il·legals, i en un cas d’atribucions de contactes presumptament amb caràcter de preferència. Aquestes coses s’han d’investigar per evitar que es tornin a produir perquè això precisament és el que genera desafecció i desconfiança en les institucions i en els polítics.

—La pobresa ha passat del 20% al 40% a Barcelona. Els rics és fan més rics gràcies al fet que els pobres es fan més pobres?
—Bé durant aquest mandat és cert que els rics s’han fet més rics, perquè hem vist com a crescut la renda per càpita i la renta familiar en uns barris. I els pobres s’han fet més pobres perquè moltes persones han perdut part de la seva renda per càpita, per exemple a Nou Barris. El barri més pobre de Barcelona és la Trinitat Vella que, per cert, és el barri veí on vaig néixer. Jo sóc de Sant Andreu i he vist com s’ha anat deteriorant. El que hem de fer és un pla de xoc per intentar recuperar aquests barris i que totes les persones que viuen a la ciutat de Barcelona, que és una ciutat potent, han de viure amb unes condicions dignes.

—Com distribuiríeu la riquesa a Barcelona?
—Com la distribuiria? Doncs amb equitat.

—Quines polítiques es poden fer? És fàcil de dir, però…
—Crec que en aquests moments hi ha una prioritat, que és la generació d’ocupació. És la principal per tal que garantir que totes aquestes persones que estant en risc d’exclusió puguin aconseguir un treball que els permeti tirar endavant les seves vides i el seu projecte vital i de les seves famílies. Mentre això no passi hem de garantir tres coses: un habitatge digne, una renda mínima d’inserció que els mantindrà en la recerca constant de treball, i mantenir cobertes les seves necessitats bàsiques. En aquest sentit Barcelona és una de les poques ciutats d’Europa que no ha aconseguit tenir un parc d’habitatge de lloguer social. Per exemple, a ciutats com Amsterdam a cada promoció d’habitatges d’una immobiliària es feia una reserva de pisos de lloguer social. Protegit. Això feia d’instrument de contenció del preu de l’habitatge, el feia assequible i a més a més garantia que persones que estaven en situació de risc doncs poguessin tenir un habitatge

—El seu anterior partit, el PP, és el que més ha recolzat la gran banca, la més causant de la crisi, en el sentit de l’habitatge. No hi veieu una certa contradicció amb el que diu?
—Aquest és un problema del PP. Em sembla que jo fa cinc anys que sóc fora.

—Doncs era l’època quan començava tot això. No us en sentiu …
—No me’n sento…. No vaig prendre cap mena de decisió que afavorís la gran banca. Mai.

—El lector de VilaWeb la deu conèixer poc perquè parlem d’altres coses. Ens agradaria si us poguéssiu presentar una mica. Per exemple, hem vist que sou filla de militar. Si ens poguéssiu parlar una mica de la vostra infantesa, i dels valors que us va transmetre son pare.
—Sóc filla de família nombrosa, nascuda al barri de Sant Andreu. H estudiat en una escola de barri. Els valors familiars han estat els tradicionals per raó que som una família tradicional. Som sis germans. Hem anat tots a la Universitat Pública. I en aquests moments tenim tots famílies també tradicionals.

—I us heu casat amb un militar.
—Sí.

—Us agraden els militars.
—És bastant endogàmic entre nosaltres.

—El vostre pare era franquista? Era una militar franquista?
—No ho sé. No ho vam parlar mai. No crec que això tingui massa transcendència. La vida pública del meu pare era la vida del meu pare.

—No ho van parlar mai això?
—No

—Alberto Fernández Díaz (PP), fill de militar. Vostè (C’s), filla de militar. Sánchez Camacho (PP), filla de Guàrdia Civil. No creieu que els partits unionistes haurien d’ampliar una mica més el cercle?
—És molt digne, això. No crec que sigui cap problema. I crec que el sr. Fernández Díaz no és fill de militar.

—Sí que ho és. L’acabem d’entrevistar. I pel què fa a son pare, senyora Mejías, estava al quarter militar de Sant Climent Sescebes?
—El meu pare? Sí. Sí. Crec que sí.

—El dia que el Parlament va condemnar el franquisme el partit C’s va sortir de l’hemicicle per un incident. Ens vam quedar amb les ganes de saber si condemneu el franquisme.
—Tots els règims totalitaris. Tots. L’altre dia em van demanar el mateix. El franquisme, el nazisme, el cubanisme, el chavisme, el coreanisme. Tots els règims totalitaris, tots els que no respecten els drets humans. Tots aquells que practiquen la repressió. Tots aquells que vulneren les llibertats. La llibertat d’expressió, d’opinió, de premsa, de càtedra. Tots els que vulneren els drets fonamentals crec que són règims totalitaris i per tant s’han de condemnar. Nosaltres som profundament demòcrates i defensem la democràcia i els principis constitucionals que són els que fonamenten la nostra democràcia.

—Si ho tinc ben entès formàveu de l’ala catalanista del PP, amb Josep Piqué. Com es passa d’aquí a Ciutadans, que no és ben bé el mateix?
—Perquè jo sóc catalana. Tinc la gran sort de tenir un sentiment que no exclou un altre. Jo sóc catalana, em sento molt orgullosa de ser catalana. Parlo fantàsticament català, amb un accent urbanita, això sí. Quan vaig venir de Girona el parlava molt millor perquè allà, on el vaig aprendre, el català es parla un accent molt especial que a mi m’agrada i que de seguida identifico. I em sento molt espanyola. I és un sentiment que no són contradictoris. De fet, si us fixeu, i analitzeu les enquestes. Totes les enquestes que es fan, inclús les del CEO, quan es pregunten els catalans com es senten, el sentiment majoritari és que la gent se sent tant catalans com espanyols. I jo em sento tan catalana com espanyola. I no és excloent.

—Ho sé. Jo demanava més per l’evolució ideològica de passar de la corrent catalanista del PP a C’s.
—No crec que hi hagi evolució ideològica. Sóc la mateixa i continuo defensant que Catalunya és una gran comunitat autònoma d’Espanya, que Barcelona és una gran capital d’Espanya, i d’Europa, i que això no es pot entendre d’una altra manera amb sentiments excloents per una banda i per una altra. Jo sóc partidària del pactisme, de la negociació, d’estendre mans de no enfrontar-me a ningú. I per tant continuo treballant per això. Pel diàleg, la concòrdia, la convivència.

—En aquest sentit vau començar forta. Vau dir que volia prohibir la manifestació de l’11-S a la Meridiana.
—Ho diu la llei. No ho dic jo. Ho diu l’article 52 de la llei electoral. No la prohibiré jo perquè no tinc competències per fer-ho. Però la Junta electoral haurà de decidir si és possible que una manifestació orienti el vot en període electoral. A mi em sembla que això provoca que no tothom estigui en igualtat de condicions i és un greuge comparatiu.

—Demanaran la prohibició?
—Jo el que faré, si tinc responsabilitat de govern, és que els actes institucionals s’organitzaran des de les institucions. I seran actes on tothom serà cridat a participar. I això ho fan a totes les comunitats autònomes ciutats i països i del món. Quan algú arriba a tenir responsabilitat de govern en alguna institució és per representar els ciutadans, pensin el que pensin. I si tinc responsabilitats de govern els dies institucionals seran dies on s’organitzaran actes on tothom se sent a cridat a participar.

—Això ja es fa des de la Generalitat. Per exemple al Parc de la Ciutadella.
—Es fan? Jo recordo que no.

—Que no us agrada l’acte o que no…
—Que es fan uns actes institucionals que no tenen… Que jo recordi, l’últim any…

—No prohibiríeu si no fos que coincidís amb període electoral doncs?
—És evident. Hi ha període electoral i hi ha transcendència dels actes que es puguin fer durant la campanya. De fet la campanya anterior (no sé si autonòmiques o generals), el govern de la Generalitat va intentar desallotjar el dia de reflexió una concentració que es va produir a la Plaça de Catalunya. Una conseqüència del 15-M. Si aquella no es podia produir perquè era jornada de reflexió i el govern va evitar-ho, no sé per què s’haurien de permetre altres.

—Sou partidària de les curses de braus.
—No. Jo sóc partidària de la llibertat. Em sembla que a les curses de braus he anat dues vegades. No em puc considerar una aficionada.

—El cas és que sense subvenció pública no s’aguanta el negoci. Sou partidària de subvencionar els toros?
—No. Jo sóc partidària de la llibertat que es pogués accedir a un espectacle tradicional a la ciutat de Barcelona, única ciutat amb tres places de toros, de manera excepcional. La tradició existeix. Algú va tenir la intenció clara de suprimir-la. Això s’hauria acabat per la mateixa inèrcia.

—Quan veníem, un taxista ens ha dit que votaria C’s. I ha posat Espanya com a factor important. Defensar l’espanyolitat de Barcelona és el seu principal tema en aquesta campanya?
—Jo estic en campanya municipal i les meves principals prioritats estant a fer projectes per a millorar les condicions de vida de les persones de Barcelona. Com en aquest barri del Carmel on som, que necessita inversions, atenció social, mesures urbanístiques que milloren la qualitat dels veïns. Fem moltes hores de carrer. Jo estic aquí per això. Ara, això no exclou que jo vulgui que Barcelona continuï essent la capital de Catalunya, una gran capital d’Espanya i d’Europa. I per tant totes aquelles iniciatives que el que volen és aïllar-la i deixar-la fora d’Espanya, i per tant fora d’Europa, a mi em preocupen. Perquè Barcelona té un gran tarannà europeu i crec que no l’ha de perdre.

—Amb qui pactareu?
—És la pregunta recorrent. Amb aquell que faci coses en l’interès general. I que projecti coses en benefici de tots els barcelonins. Espero que si guanyo no hauré de pactar amb ningú i per tant no tindré aquest dilema.

—De moment no us posen de guanyadora?
—De moment no. Em posen com a tercera força política, compartint espai amb altres partits. Però sí que tenim possibilitats de tenir una representació considerable a l’Ajuntament.

—En altres llocs no. Però aquí us mengeu el vot del PP.
—Aquesta és una idea que no es correspon amb la realitat, perquè el vot no és de ningú. El vot és dels ciutadans. I els ciutadans, titulars del seu vot, decideixen donar-los a qui millor els representen. Per tant no em meno de ningú. Jo em guanyo la confiança dels ciutadans un per un.

—I amb el senyor Trias, pactaríeu?
—Doncs depèn de per què. Depèn de quines polítiques, de quins projectes. A mi m’interessen els projectes que facin Barcelona una ciutat millor. Més gran. No m’interessen ni les quotes de poder ni les cadires.

—Què no us agrada del PP?
—La corrupció.

—I del PP de Barcelona?
—El seu immobilisme. O la seva contradicció. Per una banda pacta sistemàticament quotes de poder i polítiques amb CiU i després el critica. No és massa coherent.