01.04.2015 - 06:00
La crisi oberta al MACBA arran de la censura de l’exposició ‘La bèstia i el sobirà‘ torna a qüestionar l’estructura del consorci del museu, constituït per la Generalitat, l’Ajuntament i la Fundació Museu d’Art Contemporani. És especialment controvertit el paper que hi fa i hi ha fet aquesta fundació des de bon començament: en tot moment ha volgut interferir en la direcció del museu, va forçar la dimissió dels dos primers directors, va influir en els límits cronològics de la col·lecció, en el discurs museístic, etc. La fundació és una entitat privada que s’encarrega d’adquirir obres per al MACBA, però que no les dóna al museu, només les hi diposita. Aleshores, per què les institucions deixen que sigui la Fundació que porti el timó del MACBA? Ho analitzem.
Xavier Bru de Sala, escriptor i gestor cultural amb responsabilitats polítiques en els orígens del MACBA, en un article d’opinió de fa pocs dies, s’expressava en aquests termes: ‘Potser un dia haurem d’agrair a Bartomeu Marí, el director de la censura amb retrocés, que hagi encès la metxa, no amb l’acte de la suspensió, sinó pel fet de pixar-se sobre la metxa encesa per la pròpia autoritat. Calculada o intuïda, la performance de Marí engega a rodar l’inestable tamboret de tres potes (Ajuntament, Generalitat, Fundació) que és la causa primera, i l’última, del fracàs del MACBA.’ I concloïa: ‘Si algú es pensa que ara la solució és un nou director, va molt errat. El problema és el tamboret, la inestable base ideològica, ergo institucional, sobre la qual balla, en comptes de fonamentar-s’hi, aquest artefacte de curta volada i escàs recorregut que mai s’hauria d’haver anomenat museu.’
Mercè Ibarz, crítica d’art i periodista, anava més lluny, en un Mail Obert publicat a VilaWeb: ‘Es tracta de com acarar una altra bombolla, la bombolla de la cultura pública –de centres de propietat pública– que va ser una conquesta dels anys setanta i que ben aviat es va transformar en el planter de polítics i cortesans al seu servei i a llur propi servei, que en aquest panorama remenaven les cireres, cobraven pasta gansa i dirigien els “media” cap a les estadístiques de nombre de visitants, de lectors, d’espectadors i, pel que fa a la institució artística, el turisme cultural com a mare dels ous i paràmetre principal per definir pressupostos i programacions. Quan el 1977 s’obria finalment (no va ser senzill, havien passat uns quants anys de baralles polítiques) el Centre Pompidou, per l’èxit del qual entre el públic ningú no donava un cèntim, començava l’època que ara s’acaba.’
El professor d’història de l’art i president de l’ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art), Joan M. Minguet Batllori, també denunciava arran de l’escàndol un consorci on no hi ha una presència real de creadors de les arts visuals: ‘El MACBA té un mal endèmic, estructural; al patronat només s’escolten les veus de polítics, de funcionaris i d’empresaris. I els directors cauen, però ells, ves per on, no es fan mai responsables de res. Per tant, em sembla que ha arribat l’hora que exigim un canvi profund. No es tracta de triar un nou director; abans, cal repensar el museu. Però si repensar el MACBA ho fan els mateixos que han assistit impàvids als terratrèmols, a les ingerències, a les censures monàrquiques (i ho dic en plural, molts ja sabeu per què)… aleshores ja no cal ni que ens hi posem. On és la veu de la professió, la dels experts al patronat del MACBA? On és la veu d’artistes, galeristes, teòrics, professors d’universitat, crítics? La nostra veu no s’escolta mai, en una paradoxa que haurem d’arreglar. Que hem d’exigir que arreglem entre tots.’
I Jorge Luís Marzo, coautor del documental ‘MACBA: l’esquerra, la dreta i els rics‘ i especialitza en la relació de cultura i poder, escrivia en el seu bloc l’apunt ‘La cremà del MACBA‘, on acabava dient: ‘El MACBA es revela definitivament com un espai incongruent a l’hora d’explorar allò que és comú, perquè fixa la moral pública en funció de la gestió de les sensibilitats privades, no la dels artistes, comissaris i públics, sinó la dels seus gestors. No falta res més que redefinir completament la seva condició; i això requereix una regeneració a la direcció del centre i la separació radical del museu i de la seva Fundació, origen de tots els problemes. L’escàndol, contínuament invisibilitzat, rau aquí.’
Contra el valor de la cultura, el valor dels diners
Per entendre les vicissituds del museu, és útil, gairebé imprescindible, de recuperar el documentari ‘MACBA: l’esquerra, la dreta i els rics’. Ofereix una dissecció de la història del museu a través dels seus protagonistes: els polítics que hi han intervingut, el president de la Fundació, Leopoldo Rodés, i els directors del museu i més museòlegs que s’hi han vinculat. És a través d’aquestes explicacions, de les contradiccions entre ells i, sobretot, dels moments en què es mostren més espontanis, que descobrim els camins tortuosos –i algunes intrigues– del MACBA.
El documentari ens fa saber com va néixer la Fundació MACBA, una iniciativa de l’empresari Leopoldo Rodés, a recer de l’èxit de l’operació de patrocini i de relació entre institucions públiques i privades que s’havia ordit durant els Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 i de l’estreta relació que es va establir entre Rodés i Pasqual Maragall, aleshores batlle de Barcelona. Leopoldo Rodés (Barcelona, 1935) fou l’impulsor de la Fundació i n’és el president des de bon començament. Avui és membre del consell d’administració de CaixaBank i abans havia estat membre del consell d’administració i de la comissió executiva de La Caixa. També és president de l’empresa de comunicació Havas Media i té encara molts més càrrecs.
La Fundació té un patronat amb la reina espanyola, Sofia de Grècia, com a presidenta d’honor. La vice-presidència primera l’ocupa el comte de Godó (Grup Godó) i la segona, Lola Mitjans de Vilarasau (La Caixa). (Vegeu tota la composició del patronat).
Al tombant de la dècada dels noranta, la Generalitat ja feia anys que havia enterrat el Pacte Cultura del conseller Joan Rigol, en el qual es preveia la creació del MACBA i la gestió a partir d’un consorci constituït per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. D’aquesta manera, la Generalitat ja se n’havia desentès i n’havia deixat les regnes a l’ajuntament. Tanmateix, arran de la creació de la fundació privada, l’any 1988, la Generalitat es va sentir obligada a tornar-se a apuntar a l’operació MACBA. Però aleshores ja eren raons empresarials i no pas culturals, que movien el govern de CiU. Per això, l’enllaç de la Generalitat amb la Fundació va recaure en Macià Alavedra, conseller d’Indústria i Energia i, poc després, conseller d’Economia i Finances, que encara avui és patró de la Fundació.
En el documentari ‘MACBA: l’esquerra, la dreta i els rics’ es mostra d’una manera diàfana el desinterès per l’art contemporani del qui llavors era president del país, Jordi Pujol, i també és il·lustratiu com interpreta aquell moment. Pujol diu: ‘Es va constituir una entitat amb la Generalitat, l’ajuntament i uns quants patricis. Els diners grossos els van posar les institucions, però en fi, ells també en van posar alguns. I a més van “mangonejar” i van fer coses, i ho van fer bé.’
La Fundació va manar des del principi
Des del principi, la Fundació va voler manar i imposar el seu criteri dins el museu. I així, a còpia de pressió, va aconseguir fer-ne fora els dos primers directors, Daniel Giralt-Miracle i Miquel Molins. Amb el tercer, Manuel Borja-Villel, no se’n van sortir. Els va saber mantenir a ratlla durant els anys en què fou director (1998-2007), però li va caldre amenaçar de crear una col·lecció pròpia –fet que va moure un terrabastall dels grossos– per guanyar independència en la política d’adquisicions. Va ser en aquest període quan el MACBA va tenir una presència destacada en el mapa internacional de museus d’art contemporani. Però amb l’arribada de Bartomeu Marí, director fins fa pocs dies, arran de l’escàndol de censura, la Fundació va tornar a prendre el timó i a desdibuixar la línia museística, pactant amb la Fundació La Caixa la incorporació de la seva col·lecció i l’adquisició conjunta de les obres per al museu, però mantenint-les en propietat.
El primer director que va tenir el MACBA, Daniel Giralt-Miracle, posat per la Generalitat, va caure en l’ostracisme ja d’entrada, quan la Fundació va posar la confiança en el museòleg francès de moda d’aquell moment, Jean-Louis Froment. Fou la Fundació, capitanejada per Leopoldo Rodés i pel delegat de l’ajuntament, Pep Subirós, que va encarregar a Froment el projecte museològic i museogràfic del MACBA, menystenint el de Giralt-Miracle. Subirós era anomenat ‘el príncep’, perquè era l’home de confiança de Maragall al museu.
Jean-Louis Froment, director aleshores del CAPC Museu d’Art Contemporani de Bordeus, va construir la seva col·lecció a partir d’obres d’artistes com Miquel Barceló, José Maria Sicilia o Julian Schnabel. Un dels moments més àcids del documentari esmentat és quan Maria Corral, que era directora de la col·lecció de la Fundació La Caixa, explica: ‘Pep Subirós va conèixer Jean-Louis Froment perquè Froment era dins el comitè d’adquisicions de la Fundació La Caixa. Jean-Louis Froment era un encantador de serps. No li interessava Barcelona, li interessava vendre el seu model de museu de Bordeus i es va trobar Subirós, a qui era fàcil de vendre-l’hi. Perquè Froment no solament venia el CAPC de Bordeus, sinó que també venia el “glamour”. Ell tenia darrere el diputat Chaban Delmas i cada vegada que feia un sopar al CAPC el vi que servien era Chateau Mouton Lafitte i anaven a menjar a l’alcaldia i el menjar era fantàstic… I quan hi va aterrar en Subirós i els altres, em feia riure veure com aquesta gent que venia de Barcelona es quedava amb la boca oberta d’allò que els oferia Jean-Louis Froment.’
La Fundació topa amb Oriol Bohigas
La veritable batalla institucional contra el poder de la Fundació i el model que volia imposar, i també contra la frivolitat de rics que no dissimulaven, es va lliurar la tardor del 1992 i va tenir com a protagonista i desencadenant el qui aleshores era regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Oriol Bohigas. L’arquitecte, amb el seu sentit institucional hereu del Noucentisme i amb la seva insolència de modern amb vocació pública, va protagonitzar el gran moment d’enfrontament entre les institucions i aquesta burgesia (‘que indirectament representava tots els sectors més poderosos de Barcelona’, segons Subirós), una burgesia que, amb una bona dosi d’agror, Daniel Giralt-Miracle caracteritzava així: ‘Els de la Fundació eren uns frívols internacionals. Frívols en el sentit que eren més rics i més “senyoritos” i eren amics dels Guggenheim, i eren amics dels col·leccionistes italians i passaven els caps de setmana amb el Ludwig esquiant a Suïssa.’
L’episodi començava el 21 de juny de 1991 quan Jean-Louis Froment va presentar l’avantprojecte museològic del MACBA, que marcava l’inici de la col·lecció als anys vuitanta. Mesos després, el 31 de maig del 1992, la Junta de Museus, instigada pel director general de Patrimoni Cultural de la Generalitat, Eduard Carbonell, feia públic un dictamen no vinculant en què remarcava que el MACBA havia d’esdevenir en un futur el Museu Nacional d’Art Contemporani i que havia de començar la col·lecció als anys quaranta, per enllaçar el discurs museològic amb les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Leopoldo Rodés va desestimar el dictamen, però, per contra, Oriol Bohigas va ratificar-lo públicament i va obrir converses amb el conseller de Cultura, Joan Guitart, per llimar desacords i impulsar una línia comuna que permetés a les administracions de recuperar el control sobre el museu, un control que de fet no havien tingut mai.
La reacció de Rodés i Subirós va ser ràpida: per una banda, van posar en contra de Bohigas tots els empresaris de la Fundació, galeristes, col·leccionistes i artistes de la ciutat per fer pressió davant les institucions. El projecte Froment beneficiava tot aquest sector d’una manera directa, perquè aturava la devaluació d’alguns dels valors dels anys vuitanta (Barceló, García Sevilla, Sicília) que ja començaven a ser qüestionats i que farcien les col·leccions d’alguns d’aquests empresaris. Alhora, Froment ajustava una mica el projecte per incloure-hi algunes consideracions fetes per la Junta de Museus.
El 9 de novembre del 1992, en una conferència de premsa al Palau de Pedralbes, els membres de la Fundació, encapçalats pel president Leopoldo Rodés, presentaven tot sols el projecte museològic definitiu del MACBA elaborat per Froment. L’endemà, conseller de Cultura i regidor de Cultura replicaven amb una altra conferència de premsa, en què apartaven Jean-Louis Froment del museu i encarregaven a Giralt-Miracle, que n’era el director nomenat per les institucions, que exercís de director i adeqüés el projecte Froment al dictamen de la Junta de Museus.
La tardor del 92, Bohigas semblava que podia redreçar el model i desbancar la Fundació del capdavant del museu. Ja ho havia fet explícit en el seu llibre ‘Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona’ on descrivia les anomalies del museu i establia unes prioritats per a resoldre-les. En aquell document ja explicitava: ‘El Patronat té una estructura executiva que no respon a les autèntiques responsabilitats; la Fundació aporta uns fons econòmics per fer compres segons criteris no regulats, amb una participació important de l’Ajuntament i la Generalitat i sense el compromís de cedir les adquisicions al museu…’
Amb tot, Bohigas va guanyar una batalla però no va guanyar la guerra. Quan va dimitir de regidor de Cultura, la primavera del 1994, la Fundació va recuperar les regnes del museu, sense cap institució que en qüestionés ni poder ni formes. Ja ho diu Rodés en el documentari: ‘Vam guanyar!’ I va empènyer Giralt-Miracle fins que va aconseguir que marxés, el 1994, quan encara no s’havia inaugurat el museu. El seu successor, Miquel Molins, tampoc no va tenir sort i la Fundació li va parar els peus quan va voler exercir amb independència la seva funció de director negociant directament amb el director de la Fundació La Caixa, Lluís Monreal. Així ho explicava públicament Molins, per primera vegada, en el documentari ‘MACBA: l’esquerra, la dreta i els rics’: ‘No tenia cap sentit que el MACBA patís per la col·lecció mentre CaixaFòrum tenia una col·lecció. I això en Monreal ho compartia amb mi. Vam arribar a un acord i aquest va ser el detonant de la meva dimissió, perquè se’m va dir que quin dret tenia jo a arribar a aquests acords amb La Caixa. I jo vaig dir que si no podia fer això, no volia ser director.’
El pressupost de la Fundació, que no apareix
La Fundació Museu d’Art Contemporani sempre ha tingut sota control l’esdevenidor del museu, tot i que les institucions aporten un pressupost molt més quantiós que no pas el que aporten els membres de la Fundació. Per entendre quina és la proporció econòmica –aportació de recursos públics enfront d’aportació de recursos privats–, hem demanat a la Fundació que ens facilités el pressupost que destina anualment a l’adquisició d’obra per al museu. Així mateix, li hem demanat si havia rebut suport econòmic provinent de fons públics abans del 2008 (data en què es modifiquen els estatuts del museu), tal com assegura l’informe Bohigas. Alhora, hem demanat al MACBA si en els pressuposts de l’Ajuntament i la Generalitat es preveia abans del 2008 cap partida per a la compra d’obra destinada a la col·lecció del museu, més enllà dels diners que aportava la Fundació. Ni el museu ni la Fundació no ens han facilitat aquestes dades, que en tots dos casos són públiques i haurien de facilitar. Alhora, la Fundació ens ha convidat amablement a no publicar aquest reportatge.
Cultura i poder
Per què durant més de vint anys no s’ha redefinit el paper de la Fundació ni se n’ha frenat el poder, que ha implicat una gran dificultat de gestió del museu? Jorge Luís Marzo, un dels autors del documentari ‘MACBA: l’esquerra, la dreta i els rics’, especialista en la relació de cultura i poder i autor del llibre ‘L’era de la degradació de l’art i de la política cultural a Catalunya’, ho explica així: ‘El problema fonamental és el culturalisme, que era aquella idea que considerava la cultura com un espai de trobada, un lloc comú, de consens, entre dretes i esquerres. És l’espai on es va desenvolupar la cultura antifranquista. Entendre la cultura com un valor de cohesió. Si no entenem això tampoc no podem entendre que artistes com Tàpies, el grup El Paso, etc., fossin artistes del règim durant la dècada dels cinquanta. En la cultura hi va haver consens. I als anys vuitanta, aquesta construcció-transacció es manté, entenent que en l’àmbit de la cultura s’ha d’anar més enllà de la ideologia, fet que es produeix en el canvi de l’avantguarda al postmodernisme. I això té un efecte terrible, perquè la cultura com a espai de consens és una cultura buida de crítica. I és una cultura que cada vegada més esdevé tan sols espectacle. I en el cas del MACBA, a la burgesia conservadora convergent que volia un museu d’art català s’hi van oposar uns polítics socialistes que no pensaven en el país sinó en la ciutat, per convertir-la en una marca internacional. I a poc a poc van anar sorgint les tensions en aquest binomi nacionalistes-ciutadanistes, que serviren la burgesia liberal de tota la vida per ressituar-se altra vegada i fer entrar la ideologia del capital, que és més forta que les dretes i les esquerres.’
Aquests últims anys, la Fundació Museu d’Art Contemporani ha aconseguit posar-se d’acord amb la Fundació La Caixa per dipositar conjuntament les seves adquisicions al MACBA i fer una política de compra conjunta, tot i que sense cedir les obres al museu. Aquesta operació, esdevinguda el 2008, ha reforçat el poder del sector privat al Consorci del MACBA? Per què hi va entrar La Caixa? Segons Marzo, cal analitzar la política d’adquisicions que féu Manuel Borja-Villel, molt conceptual, difícil, poc emotiva, poc vistosa. ‘Això ha creat malestar entre els patrons de la Fundació. I per altra banda, La Caixa té l’oportunitat de cosir un relat, el que sempre ha volgut fer i és el que li permet de fer la seva col·lecció.’
Per una altra banda, el president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, Joan M. Minguet Batllori, no és tan teòric i complementa el raonament: ‘A tots els patronats de museus hi ha empresaris, però el problema és que al MACBA hi fan un xantatge permanent. Haurien de ser generosos i deixar de fer ingerències. I si no que s’enduguin la seva col·lecció i facin com la Fundació Vila Casas, que ha fet el seu museu i no ha demanat mai ni cinc cèntims a les administracions. Perquè la Fundació fa que tot el món de l’art estigui pendent de les coses que fa i això no pot ser. Però és responsabilitat de les administracions públiques canviar l’statu quo del museu. El MACBA s’ha de repensar.’
I conclou: ‘La sortida d’aquesta situació és que s’escolti la veu del sector, el teixit cultural de base. Tot i que és difícil, perquè el MACBA és una qüestió econòmica i també geopolítica. I, pel que ha dit el conseller Mascarell, volen tancar la crisi en quatre mesos, que vol dir abans de les eleccions del 27 de setembre. I per repensar el museu no es pot córrer. I això em fa pensar que, tot i que en el procés d’independència la cultura no és un eix estructural, m’agradaria saber què en pensen els partits que es presentaran a les municipals de Barcelona. M’agradaria que es pronunciessin sobre si els sembla bé o no l’estructura del MACBA. Són preguntes molt pertinents i em preocupa que cap partit, a hores d’ara, no hagi pres posició sobre l’escàndol de l’exposició censurada del MACBA.’
