08.03.2015 - 06:00
En actiu des del 1968, Jaume Sisa és un dels cantautors més populars i estimats de la música catalana, i el més heterodox de tots. A ‘Jaume Sisa, el comptador d’estrelles‘ (Empúries) repassa la seva trajectòria personal i artística, així com el temps que li ha tocat viure, amb el periodista musical Donat Putx que li estira la llengua. Ambdós reviuen quatre dècades i escaig de trajectòria artística i musical. L’editor d’Empúries, Josep Lluch, ens explica alguns dels moments més àlgids de la història d’aquest personatge fora de sèrie. Llegiu el començament del llibre (pdf).
L’editor d’Empúries, Josep Lluch, veu així el llibre ‘Jaume Sisa, el comptador d’estrelles’:
«Aquest 2015 celebrarem el 40è aniversari de la mort del dictador Franco, però també de la prohibició que el Sisa actués al Canet Rock i de l’aparició estelar del disc ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’. Aquell nen del Poble Sec, veí de Joan Manuel Serrat, que jugava a fer cançons amb grups com Operación Gaseosa, va poder començar a viure de la seva dèria. Enrere quedava la descoberta de Bob Dylan gràcies als germans Batiste, el viatge iniciàtic a Tunísia en què va compondre cançons per omplir tres discos, el Grup de Folk, els experiments de Música Dispersa, el disc ‘Orgia’, la mort de la mare, etcètera. L’any 1975 va ser finalment un any de traca i mocador. Les veïnes li deien: “T’hem vist a la tele, Jaume. Ai, que contenta que estaria la Paquita!”»
«El Sisa i el Donat Putx, que li estira la llengua, ens descobreixen una Barcelona diferent, una riquesa cultural, una efervescència llibertària que rebentava les costures del franquisme i també de l’oposició comunista més monolítica. Coneixem un cabaret galàctic com Zeleste, menys elitista que el Bocaccio, i personatges impagables com Carles Flavià, Pau Riba, Mariscal, Pepe Rubianes, Joan Lluís Bozzo i Jaime Gil de Biedma. Després de buidar-se amb el seu gran «disc doble» ‘La Catedral’, el Sisa entra en un forat negre i ressorgeix buscant l’èxit de públic amb el pop de Melodrama. Aleshores és fitxat per Dagoll Dagom i fa ‘Antaviana’ i ‘Nit de Sant Joan’, i descobreix que, així com els músics beuen i es droguen abans del concert, els actors ho fan després de la funció. Un aprenentatge constant. Uns quants anys més tard, eixut, decideix donar vida als seus heterònims i es reencarna en Ricardo Solfa. Necessita allunyar-se de les tres pes catalanes: patir, pagar i pencar. Però la Movida i la melancolia del cantant de boleros amb accent del Poble Sec no casaven prou bé. L’any 2000 torna a la Rambla, reconnecta amb l’esperit del pare boletaire i sobretot amb un munt de músics i artistes creatius que surten de sota les pedres: Quimi Portet, Roger Mas, Joan Miquel Oliver, Pascal Comelade, David Carabén i un llarguíssim etcètera. Ara és aquí on passen coses.»
«Amb aquest llibre amè i honest, coneixem un artista únic. Segons Roger Mas, «el savi del Poble Sec». Segons Quimi Portet, ‘el cantant més ie-ie que hi ha hagut mai’. Com diu David Carabén, ‘ser galàctic, en el país on ens ha tocat de viure, vol dir ser intel·ligent’.»
Josep Lluch
Editor d’Empúries
