Un Torrent en plena forma

Tinc un bon amic amb qui comparteixo admiració per Ferran Torrent des dels temps llunyans que publicava històries protagonitzades pel detectiu Butxana i el periodista Barrera a Quaderns Crema. Una època, per cert, que sembla que molts han oblidat. Ho dic, si més no, perquè en la gran majoria dels articles publicats l’estiu passat arran de la mort de Jaume Vallcorba no es feia cap referència al pas de Torrent als anys vuitanta per aquella editorial que ell, amb quatre o cinc novel·les excel·lents, va ajudar a prestigiar i a engrandir.

Pocs dies abans de Nadal el meu amic em preguntava si sabia què portava entre mans l’escriptor de Sedaví. ‘Aviat farà cinc anys que ens fa passar gana’, em deia molt gràficament. Una opinió que secundo totalment i que es referia a ‘Bulevard dels Francesos’, publicada el febrer de 2010, la darrera ocasió que vàrem poder llegir un Torrent de bon nivell, perquè un any després el nostre home es va despenjar amb una oblidable ‘Ombres en la nit’ i més ençà amb un reportatge-entrevista al voltant de la política valenciana Mònica Oltra que tampoc no ens va excitar gaire, francament.

Per això, tan bon punt em varen arribar notícies que la factoria Torrent funcionava a tota màquina enllestint un nou llibre, el col·lega i jo vàrem conjurar-nos a esperar amb il·lusió el resultat final.

I ara sí: la novel·la ja és un fet. Va arribar a les llibreries la setmana passada, es titula ‘Un dinar un dia qualsevol’ i m’apresso a dir que supera amb escreix les expectatives que els feligresos més exigents de la parròquia torrentina podíem posar-hi.

En la línia de la trilogia sobre València

Ho diré ras i curt: llegint aquest història sobre corrupció generalitzada a la societat valenciana he retrobat el gran Torrent que va fitxar per l’editorial Columna després de guanyar el premi Sant Jordi del 1994 amb ‘Gràcies per la propina’. I, sobretot, el que entre 2002 i 2006 ens va oferir aquella esplèndida trilogia sobre el podrimener institucional i financer valencià formada per ‘Societat limitada’, ‘Espècies protegides’ i ‘Judici final’. Al meu parer, doncs, és una brillant continuació en la mateixa línia que estic segur que convertirà ‘Un dinar un dia qualsevol’ en un dels llibres d’aquest Sant Jordi.

Pel que he pogut llegir aquests dies, en què Torrent ha fet promoció del llibre a Barcelona, fa temps una editorial va encarregar-li un informe sobre la corrupció a València amb detall de fets, resultats, persones, entitats i institucions implicades. El resultat devia ser tan inquietant que l’editorial es va fer enrere perquè va veure impossible de publicar aquella bomba sense desfermar una inundació de denúncies als tribunals. Com a rastre i resum de tot allò ha quedat en la novel·la una frase contundent: ‘Ací la corrupció no és modus operandi sinó un modus vivendi’ (p. 24).

La trama de ‘Un dinar un dia qualsevol’ es descabdella al voltant de dues línies argumentals que es van interrelacionant: l’especulació generada pels solars del camp de futbol del València FC –l’antic Mestalla– i l’aparició del cadàver d’un jove marroquí en l’abocador d’una empresa concessionària del tractament de les escombraries. Per seguir la pista d’aquests fets, Torrent s’ha empescat un nou membre per a la seva galeria de protagonistes inoblidables: el periodista Marc Sendra, de cinquanta-sis anys. Un professional de l’època analògica desenganyat i carregat d’escepticisme que és la veu narradora que en primera persona ens va guiant per la novel·la.

Al costat de Sendra, i com ja és habitual en Ferran Torrent, tenim un ampli repertori de personatges secundaris que són els factors que acaben de donar color, gruix i relleu al quadre d’aquesta València en mans de genteta indesitjable. Una genteta, diguem-ho tot, que no pertany només al partit conservador en el poder. Al contrari, la contundència d’allò que l’autor ens explica gravita en el fet inqüestionable que per aquells rodals (no entrarem ara en detalls relacionats amb indrets més propers) no n’hi ha ni un pam de net. Ni entre els qui manen ni en els rengles dels qui malden per manar algun dia. És, per entendre’ns, allò que Andreu Barnils ens explicava diumenge passat: l’Estat i el Mercat, les dues cares d’una mateixa moneda.

Descripcions, caràcters, diàlegs

Amb els anys, la tècnica narrativa de Ferran Torrent no ha fet res més sinó madurar. Pocs autors tenen la seva facilitat de síntesi a l’hora de descriure un espai o un ambient. I a ‘Un dinar un dia qualsevol’ en trobareu un bon grapat d’exemples. Vegeu, per posar-ne només un, l’escena del capítol 10 situada al club de boxa de Paco Tamarit.

I dic això mateix de la seva facilitat d’estructurar el relat per mitjà de diàlegs que funcionen a un nivell que toca el virtuosisme. Us en poso un parell d’exemples més: la conversa entre Marc i Magda que comença a la pàgina 117 i la visita que el Llargo fa al despatx del mafiós James que comença en la pàgina 228. I, a més a més, la gran novetat, estrenada en aquest llibre, de concebre les escenes a l’alqueria de Robert Baixauli com a diàlegs teatrals que, no cal dir-ho, funcionen amb la mateixa eficàcia que els convencionals (i que, a més a més, són carregats de referències d’allò més sàvies i edificants a les lectures que freqüenten els diversos membres de la colla).

És en un d’aquests diàlegs, precisament, quan sabem que un dels germans Torres —més concretament Ferran, el que escriu llibres—proposa a Marc Sendra la redacció d’una novel·la sobre els fets que ha investigat i dels quals només ha pogut publicar al seu diari una part en forma de reportatge. El gènere novel·lístic, pel fet que la ficció admet una màniga molt més ampla, permet d’explicar al lector tot allò que els mecanismes ordinaris de comunicació, mediatitzats pels poders públics, no poden publicar. I, de fet, tot allò que llegim a ‘Un dinar un dia qualsevol’ té una relació molt estreta amb aquest pacte a quatre mans entre el periodista i l’escriptor. Fixeu-vos, si no, en la darrera trobada a l’alqueria de Baixauli i en la numeració dels capítols.

Un llibre, doncs, en què apareixen personatges amb el seu nom real com, per exemple, l’empresari Paco Roig, antic propietari i president del València FC, que és l’home que en la trilogia de fa tretze anys apareixia camuflat darrere el nom de Joan Lloris. Altres individus, en canvi, apareixen emmascarats (penso en Zaplana, Cotino…) per bé que no cal ser un expert en política valenciana per endevinar qui és qui en el femer que Ferran Torrent ens descriu.

Acabo. ‘Un dinar un dia qualsevol’ és un llibre rodó i espurnejant. Una festa pel paladar dels lectors i un homenatge a la gent decent que tot i que ha ‘involucionat de militants escèptics a ciutadans passius’ (pàg. 10) practica una ‘resistència que només posseeixen els que ja no diferencien entre el que és legal o no, sinó en el que creuen que és just’ (pàg. 119). Un Torrent en estat pur. En plena forma, vaja.

Més informació:

Ferran Torrent: ‘Quan la carretera s’acaba, l’idiota continua caminant’