Enric Larreula: ‘El català és un malalt terminal’

Enric Larreula (Barcelona, 1941) va escriure ‘Terres verges‘ als anys noranta, però ara el Grup 62 ha reeditat aquesta història que neix del somni d’una Catalunya lliure, basada en la ideologia anarquista: explica l’aventura d’una família de Barcelona que el 1923, durant el cop d’estat de Primo de Rivera, decideix de fugir al Brasil a fundar una Nova Catalunya. A través de la mirada del fill petit, viu la utopia de construir una Catalunya fora de l’opressió de l’estat i fundada a partir de bases anarquistes i internacionalistes. Larreula presenta avui (a les 19.30 a l’Espai VilaWeb) aquesta novel·la juvenil. En aquesta entrevista, ens parla de la vigència dels ideals llibertaris i també ens proposa el seu remei pel català, una llengua que considera ‘malalta terminal’.

—La situació actual de Catalunya us ha portat a reeditar Terres Verges?

—’Ara que parlem de la llibertat de Catalunya, perquè no el tornes a editar?’, em va dir un bon amic. I em va fer les gestions amb Edicions 62 perquè tornés a les llibreries. És escrit fa més de vint anys i me’l va editar Cruïlla. Els va agradar molt i va encapçalar una col·lecció de llibres per a adults. Al cap de poc temps es va suprimir aquesta col·lecció i vaig estar molts anys amb aquest llibre al calaix. Després me’l va tornar a publicar La Busca Edicions, però són uns fantasmes i no vaig saber mai quants n’havien venut. Després el llibre va quedar mort i aquest amic meu el va fer renéixer.

—El llibre és fruit d’un somni llibertari.

—És el somni de la meva vida: la llibertat del meu país. El context polític que hi havia quan el vaig escriure em va fer pensar que si no era possible la llibertat de Catalunya, basada amb una ideologia anarquista, per què no crear-la en un altre lloc? Ho vaig situar en un context que era possible i creïble: a l’Amèrica del Sud, encara ara, hi ha ciutats on tothom parla alemany, italià o japonès. Hi ha moltes comunitats de gent que van emigrar cap a aquells països. No podríem crear també una Catalunya trasplantada? És evident que aquestes terres ja tenien un estat, però tenien molt d’interès a poblar les zones interiors, que aparentment eren despoblades, encara que després els protagonistes del llibre es troben amb indígenes que hi viuen.

—Al final se’ls complica.

—Els protagonistes del llibre, uns anarquistes, compren un territori prou ampli per a crear una Catalunya al marge dels estats. I sí, al final se’ls complica molt perquè allò que ells creien que era un paradís, té tot d’hisendats. Al cap de molts anys i molts fracassos, s’adonen que hi ha el president Companys a la Generalitat de Catalunya. Decideixen de tornar per complir el somni anarquista a les terres catalanes.

—Pot existir una Catalunya fora de les terres catalanes?

—A la novel·la veiem que no pot ser, però Castella s’ha ampliat amb tot Sud-amèrica i molts països europeus han exportat el seu model a uns altres territoris. Però, és clar, ho han fet bestialment, perquè han liquidat la gent que hi vivia. Aquest no és pas el somni anarquista. En realitat, el llibre és un homenatge que vaig voler fer a l’idealisme més pur, que ha estat el que més ha fracassat a la història perquè no s’ha pogut aplicar mai.

—El fracàs constant d’un món llibertari no us ha temptat a rebaixar els vostres ideals?

—Voleu dir que s’ha arribat a res de bo en aquest planeta? I, malgrat això, la gent continua lluitant perquè les coses funcionin. Les diferències econòmiques entre la gent són cada vegades més grans, i l’anglès s’ha imposat per damunt de totes les llengües, que si el castellà no ens ha colonitzat, l’anglès ho acabarà de fer. Però hom ha de ser fidel a allò que creu just. I jo crec en la llibertat i la fraternitat dels pobles. També crec en el vegetarianisme, en l’esperanto i en la bondat universal. Encara que tot hagi estat un fracàs fins ara.

—El moviment sobiranista de Catalunya ha estat una espurna d’optimisme?

—I tant. És el somni de la meva vida i d’aquí ve que em vagi inventar l’argument de ‘Terres verges’. I, de fet, molts altres dels meus llibres també tenen aquesta llibertat com a nucli de l’argument. Jo m’he sentit català tota la vida i he cregut que el meu poble té el mateix dret d’existir que els altres. Jo vaig néixer l’any quaranta i la repressió catòlico-castellana que em va tocar em va marcar molt. No és que a casa m’hagin adoctrinat de res, prou feina tenien.

—Què s’ha de fer per millorar la salut del català?

—És un malalt terminal. És molt difícil de millorar-la. És gairebé tan difícil com la utopia anarquista. Caldria una sola cosa: que quan els catalanoparlants sortissin al carrer parlessin en català, sense gens de por ni vergonya, sense pensar que quedaran com uns mal educats. Si canvien sempre de llengua, la imatge que donen és que no val la pena d’aprendre-la. I el castellà es va imposant. Tots els nens aprenen català, però no el parlen al pati. Un nen castellà, en tomba quatre-cents mil de catalans. Perquè el castellà és una llengua dominant i el català és una llengua dominada.

—Quin ha de ser l’estatus del català en un eventual nou estat català?

—A una llengua forta, li és igual si és oficial o no. I a una llengua feble, encara que li donis l’oficialitat única, la perd. A Andorra l’única llengua oficial és el català, però a totes les escoles els nens juguen en castellà. Hem d’anar en compte de no caure en la trampa de pensar que l’oficialitat ens salvarà. Jo no en diria llengua oficial, perquè si ho és l’altra també ho voldrà ser. En canvi, hi ha una sortida que no sé si els juristes del nostre país seran capaços d’incloure a la constitució: hauria de dir, senzillament, ‘el català és la llengua de Catalunya’. No cal dir res més. Això tan senzill no t’ho pot discutir ningú.