Manuel Forcano: ‘Catalunya té mil anys, i un jueu ja hi era’

Manuel Forcano (1968). Ha estat professor d’hebreu i arameu a la Universitat de Barcelona i actualment és el director general de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga Jordi Savall. Forcano, també poeta sòlid, ha escrit ara el llibre d’història ‘Els jueus catalans‘ (Angle Editorial) on de manera molt didàctica, a base de píndoles informatives, fa una bella introducció al món dels jueus catalans. ‘Els jueus catalans’ és un llibre d’història divulgatiu, una obra generalista de nivell, farcida de personatges, anècdotes i una bibliografia excel·lent per als qui vulguin aprofundir-ho. En 381 planes, el llibre toca mil temes, i aquesta entrevista en pretén ser un humil resum.

—Catalunya té mil anys. Un jueu ja hi era.
—Aquí fa dos mil anys que hi són. Sempre es parla del segle I dC, de les expulsions dels jueus a Roma, sobretot amb Tiberi. És l’emperador que els fa fora de la ciutat de Roma i sembla que les emigracions de jueus que sortien d’Itàlia havien arribat a les costes d’Hispània. I van fundar aquí les primeres comunitats. Catalunya té mil anys i un jueu ja hi era, certament.

—Una cosa que no sabia: els fenicis eren de cultura hebrea.
—La llengua fenícia i l’hebrea antiga era la mateixa llengua. Uns eren de l’interior i els altres no. Aquests dos pobles eren cananeus. Passa que els fenicis van inventar un sistema d’alfabet més àgil, millor, i amb el temps la llengua fenícia evoluciona cap una banda i la llengua hebraica, cap a una altra. En un origen era la mateixa llengua, i s’acaba separant.

—Sefarad no és Espanya.
—A la Bíblia al començament és Sardas. Un error d’escriptura, una mala interpretació rabínica de l’edat medieval, va fer creure que Sefarad era Espanya. I l’error es va perpetuar. Efectivament, potser a l’inici la paraula ‘Sefarad’ es referia a Sardas, a l’actual Turquia. Quan es va escriure la Bíblia devia ser un lloc que quedava molt lluny i on hi havia exiliats.

—Sefarad tampoc no és Espanya després.
—Sefarad és el nom que els jueus donaven a al-Andalus. La península Ibèrica sota els musulmans. Per això el llibre manté aquesta tesi, que mantenen alguns hebraistes tradicionals catalans actuals, que Catalunya no era Sefarad a l’edat mitjana, perquè Catalunya queia a la banda cristiana. Els sefardites de l’edat mitjana només eren els jueus dels territoris musulmans. Només és a partir del segle XV, després de l’expulsió de 1492, que Sefarad ja s’aplica a tota la península. I avui ‘Sefarad’ vol dir Espanya. És la manera com es diu en hebreu.

—Els jueus vivien millor a la part musulmana que no a la cristiana.
—Hi ha moments. Però sí, normalment els jueus que van viure en zona musulmana van viure millor que no els qui van viure en zona cristiana. Les grans expulsions i les grans matadisses van ser sota domini cristià. És curiós veure com la Catalunya nova encara és en mans dels musulmans, i la vella, dels cristians. I els jueus de la zona cristiana, del comtat de Barcelona, tenen molta relació amb els jueus de l’altra banda. Eren dels pocs que travessaven la frontera sense problemes. Comerciaven, feien d’intermediari per intercanvi d’esclaus i presoners, etc. Van jugar el joc de frontissa.

—Jaume I i els jueus. Gran tema.
—És un rei ambivalent. Els jueus li convenien perquè li aporten molts ingressos. En té cura i els protegeix. Però al mateix temps és un monarca cristià, collat per l’església7 i les actes dels concilis. Ha de fer el doble paper, i fa tant com pot. Per exemple: totes les prescripcions que es dictaven contra els jueus, l’afectaven directament, perquè els jueus eren, a diferència dels cristians, aportadors d’impostos a la corona que no passaven pel fisc, ni el delme de l’església. Si els jueus no poden cobrar més que el 20% del rèdit, per exemple, això afecta directament la corona. A Jaume I aquests edictes no li anaven bé. Al costat d’això és el rei que dicta que un cristià que es passa al judaisme ha de morir cremat viu. Jaume I era l’amic dels jueus per protegir-los tal com són. Però no per incentivar que els cristians deixessin la seva religió, perquè tot cristià convers al judaisme deixava de pagar el delme a l’Església. L’Església posava el crit al cel, no perquè perdia un fidel, sinó perquè perdia un contribuent.

—El jueu, usurer per força.
—Exacte. Des de 1179 l’Església prohibeix la usura entre cristians. El judaisme també prohibeix la usura entre jueus. Però no entre jueu i cristià. Per això els cristians poderosos anaven anar a buscar jueus quan volien diners. Eren els únics que els podien fer préstec amb usura. I no únicament. Si un cristià volia fer préstec amb usura a un altre cristià, feia servir el jueu de pont. Vull dir que els jueus no solament prestaven els propis diners. Prestaven els diners de cristians. La idea del jueu usurer també s’explica per aquest context.

—Tothom parla del 1492. Pocs del 1391.
—És la gran matadissa. El 1492 s’ha de desmitificar a Catalunya. No va ser tan greu ni sonat perquè ja no quedaven tants jueus. Havien marxat el 1391! I els que quedaven, tampoc se’n van acabar d’anar del tot, el 1492. Molt poquets, van marxar. La majoria es va convertir. El gran trauma, la gran punyalada, és el 1391. Els avalots. Molts van morir, molts altres es van haver de convertir després dels atacs i saqueigs. És l’any negre de debò. Va passar a tota la península Ibèrica. Els avalots van començar a l’actual Andalusia, es va anar espargint i va acabar entrant a la Corona d’Aragó. A València, per exemple, va ser terrible. Va arribar-hi perquè a València hi havia molts soldats castellans. La contaminació d’allò que passava a Castella va entrar per València. L’any 1391 és l’any que desapareixen els tres grans calls de la Corona: València, Barcelona i Palma. Queda la de Saragossa, que com que hi havia la Cort Reial no s’hi van atrevir.

—Menàhem ben Saruq.
—L’home que va escriure el primer diccionari hebreu-hebreu. Poca broma. Menàhem ben Saruq era un jueu de Tortosa que va establir les arrels verbals de la llengua hebrea i avui dia, al segle XXI, els verbs s’estudien a partir d’aquest sistema trobat per aquell tortosí al segle X. Onze segles després, tot estudiant de filologia, jo mateix, aprèn els verbs a partir d’aquest sistema.

—Ramban (Bonastruc sa Porta).
—El nom més important. El gran home del judaisme català: teòleg, cabalista, metge, savi. D’aquests homes multidisciplinaris, n’hem dit homes del Renaixement. Doncs a l’edat mitjana els jueus ja eren homes del Renaixement. Caps molt grans. Ramban va ser coetani de Jaume I, que el va protegir fins que va poder. Vell, però, va acabar expulsat i va anar a morir a Terra Santa i va escriure les seves darreres cartes des de Jerusalem, abans de morir, en català. Per al seu fill, que sí que es va quedar a Girona. Li diu que s’enyora molt de la ciutat. És molt emotiu. Ramban és molt important per al judaisme en si, sobretot gràcies a una obra magna, ‘El Comentari a la Torà’. És un comentari del Pentateuc, els primers cinc llibres de la Bíblia, la Torà dels jueus, que ell comenta paraula per paraula. Arriba a descriure psicològicament els personatges. Mai fins ell no s’havia fet. Encara avui Ramban s’estudia a totes les acadèmies rabíniques del món. Tots els jueus religiosos saben qui és perquè és un teòleg que va crear escola.

—Els cabalistes Esdra Ben Salomó i Azriel de Girona
—Un és avorridot, i diria que antipàtic. A Esdra Ben Salomó hom li coneix cartes molt virulentes contra Maimònides. Azriel de Girona, en canvi, és un dels cabalistes més important de l’escola de Girona i fa grans propostes per explicar la càbala de manera entenedora. Oxímoron, perquè la càbala és críptica per definició. Però ell fa l’intent pedagògic i és el primer que millora les explicacions fetes a Narbona, que és on neix la càbala.

—La cabalística catalana no té gaire pes dins la cabalística general.
—Mira, la càbala antiga, la que arriba fins al segle XVI, té tres moments, i tres ciutats. Narbona, que és on neix amb Isaac el Cec. Girona, on fa una evolució. I la tercera és la càbala castellana, que fa un bot i on s’escriu el Zóhar, que és la Bíblia dels cabalistes. Catalunya és la baula, l’esglaó necessari entre Isaac el Cec i el Zóhar.

—I a Israel no han tingut càbala?
—Només a partir del segle XVI a Sfad, al nord d’Israel. Moisès Cordovero, Isaac de Llúria. És on la càbala torna a fer un bum, un altre salt cap amunt, i reordenen tot el Zóhar. Per últim, al segle XVII i XVIII apareixen els Messiànics a l’Est d’Europa i Turquia.

—Catalunya 2014: avui els jueus catalans es divideixen en tres grans comunitats.
—L’ortodoxa, que tenen la sinagoga al carrer de l’Avenir, inaugurada als anys cinquanta. Aquesta comunitat és la primera que va tenir uns estatuts a Espanya, després de l’expulsió de 1492. Els de 1918 a Barcelona. Després tenim la reformista, que creuen que la primera és massa tradicional. No tenen seu pròpia, i lloguen llocs esporàdicament. I finalment el grup ultraortodox, els de negre, que tenen la llibreria al carrer de Sant Honorat, al Call de Barcelona, on es troben i parlen. Diuen que en total són entre 5.000 i 10.000. No ho sé. Del cert no se sap. Sí que darrerament s’han instal·lat més jueus, perquè Barcelona ha acollit molts jueus argentins. Jueus que havien anat a Israel a viure, no s’hi han trobat bé, no s’hi han adaptat, i en lloc de tornar a l’Argentina s’han quedat a mig camí. I d’aquests, molts es tornen religiosos.

—’Els segadors’ prenen la melodia d’una cançó jueva, Ein ka-Elohenu.
—És una teoria, sí. Una melodia hebraica que té una melodia que s’hi assembla molt. Jo treballo amb el mestre Jordi Savall i el mestre sempre diu que les melodies populars catalanes tenen un tons menors, que són semblants a les cançons jueves. Savall té la teoria que moltes cançons populars nostres ens han arribat a partir de melodies jueves que circulaven aquí. Tenen el mateix to musical. Una podria ser aquesta melodia, i que més tard es recuperés per a l’himne de ‘Els segadors’.

—Parleu l’hebreu fluid.
—Una mica rovellat, ara, que fa temps que no hi vaig. Ha ha! Però sí, sí. Hi he viscut, dos anys, a Jerusalem. I a quibuts entre Haifa i Tel-Aviv. Vaig estudiar dos anys a la Universitat Hebrea i m’hi vaig entendre bé, amb la gent. Ara, quan jo hi vivia no passava tant aquesta separació entre jueus laics i religiosos que hi ha ara. Ara, molts rètols de ‘vesteix bé’… Es fa claustrofòbic i tot. El gran avantatge, almenys per a mi, era moure’m per la zona àrab. Parlo àrab, també, i m’agrada la combinació, els barris mixtos. L’American Colony. Aquella banda m’agradava: mig jueu, mig àrab.