16.12.2014 - 20:04
Si la Generalitat no aplica, de manera deliberada, la Llei d’Ajuda a la Dependència, cal acudir als tribunals a demanar que se complisca la llei i que es faça justícia. Sense el compliment de les lleis no hi ha democràcia.
Els dependents no poden ser els prescindibles de la Generalitat, ningú no ha de ser maltractat, i menys encara els més vulnerables. El Govern del PP està buidant de contingut la llei d’ajuda a la dependència a colp d’incompliments i de causar més dolor encara a les famílies.
Vulnerar els drets dels dependents és indecent i impropi de persones i de governants de bé. A més de sensibilitat, que demostren no tindre’n gens, les famílies dels dependents demanem als governants de la Generalitat que almenys es limiten a complir amb allò que estableix la llei, i que ho facen de bona fe, sense embolicar, marejar, demorar… És una tàctica pròpia de polítics mesquins. Voler furtar als dependents allò que els correspon per a balafiar-ho en corrupció i propaganda és immoral.
Quan decidim acudir als tribunals, la nostra situació ja ha aplegat al límit. Els meus pares s’havien mort tots dos. En el nostre cas, mon pare i ma mare es feren malats d’Alzheimer quasi alhora. Els meus germans Jordi i Pepe, i jo, els vam atendre amb l’ajuda d’una cuidadora. Necessitaven de tots les vint-i-quatre hores del dia: higiene, alimentació, medicació, mobilitat …
Vam esgotar tots els estalvis dels pares, aportant nosaltres el que podíem per a cuidar-los a casa de la millor manera possible. El meu germà Pepe deixà de treballar per a dedicar-se nomes a ells. Hui en dia, un any després de la mort de ma mare, continua a l’atur.
Els cuidem amb tota l’entrega i tot nostre amor. I els meus germans i jo ho tornaríem a fer, i tornaríem a demandar la Generalitat. Ma mare sobrevisqué a la notificacio del Programa Individual d’Atenció (PIA) i després de sol·licitar la retroactivitat li va ser reconeguda. Mon pare es va morir i posteriorment sabérem que tenia aprovat el PIA: ens ho van comunicar després de reclamar.
En acabat va vindre el calvari d’entregar escrits, demanar entrevistes i els intents de dissuadir-nos perquè no seguírem amb la reclamació. Vaig tocar a totes les portes, vaig demanar entrevistes i no vaig parar de reclamar.
Crec que l’esgotament moral i físic i la precarietat econòmica a què aquesta situació aboca les famílies no ha de ser impediment per a afrontar les demandes. Quan moren els nostres pares, per la seua memòria i per la nostra dignitat, cal lluitar i confiar en la justícia.
Cal acudir a les associacions de defensa de la Llei de la Dependència, als treballadors socials, als advocats… no és només una necessitat de rescabalar-se d’un deute econòmic reconegut per la llei, és la manera de restaurar l’honor i refer-se del dany patit.
