Generació Big Ben

Un nom ha dominat el panorama lúdic a les comarques de Ponent durant dues llargues dècades, des de principis dels setanta a meitat dels noranta: Big-Ben. La macrodiscoteca dreçada entre Mollerussa i Golmés ha exercit un protagonisme gairebé exclusiu, a penes sense competències. Però a banda de la seva dimensió com a centre d’esbarjo juvenil, aquell complex recreatiu ha funcionat com a gresol de veïnatges diversos, trencant la tradicional endogàmia localista dels pobles d’aquestes comarques, que en realitat no han estat tan sols les limítrofes: en els temps àlgids del Big-Ben, es comptaven per centenars els clients provinents de paratges ben allunyats, des de l’Alt Pirineu fins a la ciutat de Barcelona, o algunes poblacions d’Aragó endins. Mai no es va arribar a fer un estudi estadístic de la procedència dels parroquians de la casa —la Casa Gran, com la coneixíem els assidus, i ha estat una llàstima, perquè el resultat hauria donat algunes sorpreses curioses.

Però què era —i és encara, perquè Big-Ben continua obert, però ja sense aquell paper hegemònic, per bé que encara majoritari en el sector— allò que atreia tan poderosament els joves i no tan joves que feien fins a tres o quatre hores de cotxe cada dissabte i diumenge per passar una estona en aquesta mena de paradís de l’oci nocturn, aquest modern mercat de cares boniques, que haurien dit els folkloristes decimonònics del país, incapaços d’imaginar les magnituds d’un tal fenomen. Un fenomen social. Hi ha hagut explicacions de totes classes, incidint sobretot en l’efecte multiplicador de la multitud congregada: gent crida gent.

Una tal concentració, setmana rere setmana, al llarg de tants anys, va propiciar un desert dins d’aquest àmbit a les contrades veïnes, però també a la llarga l’aparició d’establiments menors —en certa manera subsidiaris— a la mateixa ciutat de Mollerussa, esdevinguda capital indiscutible de la moguda ponentina.

La gràcia principal i una de les raons més probables d’un èxit tan inusitat radica en el component democràtic, això és interclassista i alhora intergeneracional, de les diverses sales de la discoteca. Cada sector, cada edat, cada colla d’acord amb els diferents nivells determinats per l’origen social o comarcal, trobava —i encara troba— el seu racó fosc en el recinte. Ningú no s’hi sentia estrany. D’aquí que sempre s’hi apleguessin uns aforaments tan espectaculars (parlem de 3.000 o fins 5.000 persones per cada sessió). D’aquí també que molts, moltíssims, dels matrimonis celebrats en els últims més de vint anys a la plana de Lleida siguin de parelles que es van conèixer o intimar a les seves pistes de ball o repenjats a les concorregudes barres.

Tota una generació Big-Ben marcada pel fenomen. I els fills d’aquells pioners que avui acudeixen com en un ritual a la Casa Gran. Perquè Big-Ben continua la marxa, reduïdes i retocades lleugerament les pretensions, que ja no poden ser tan acaparadores, convertida en l’oferta cap a un públic familiar, tan heterogeni com sempre.

Vidal Vidal, «Generació Big Ben», dins Jaume Barrull i Conxita Mir (ed.), Memòria del segle xx, Lleida, Diari Segre, 1999, p. 384.

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.