04.12.2014 - 06:00
En el debat entorn de les eleccions avançades sobre la independència de Catalunya, un dels punts centrals és la manera com la comunitat internacional n’interpretarà els resultats. El president Artur Mas va explicar que els estats exigien un resultat molt clar per a considerar bo el mandat democràtic i que això exigia una llista unitària que obtingués la majoria absoluta. Per contra, els defensors de les llistes separades consideren que hi ha recursos alternatius per a fer visible la majoria independentista: una part del nom compartit, un punt comú al programa, etc.
Hem parlat amb partidaris de totes dues teories. Són catalans que viuen en contacte amb representants polítics de països europeus que ens han explicat com veuen aquest debat i què els diuen quan parlen del procés d’independència de Catalunya. Són Martí Anglada, periodista internacional i delegat de la Generalitat a França i Suïssa; Martí Estruch, ex-delegat de la Generalitat a Alemanya en l’època del govern tripartit; Vicenç Lozano, periodista internacional i corresponsal a Itàlia i al Vaticà; Raül Romeva, ex-eurodiputat d’ICV i doctor en relacions internacionals; Xavier Solano, assessor de l’SNP al parlament britànic i ex-delegat de la Generalitat al Regne Unit en l’època del tripartit; i Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU i economista.
Martí Anglada, periodista internacional i delegat de la Generalitat a França i Suïssa
Unes eleccions han de ser tan semblants com sigui possible a un referèndum perquè puguin dir-se plebiscitàries. Què vol dir això? Que quedi clar que s’escull entre dues opcions: el sí i el no. Evidentment, no es pot obligar els del no a anar plegats. Però sí que pots fer que hi hagi una gran unió entre els del sí. D’aquesta manera, tots els qui no vagin en aquesta unió del sí seran comptats com a contraris a la independència. Un referèndum serveix per a dir sí o no. I què vol la comunitat internacional? Poder desxifrar clarament quants vots obté cada opció. Per això cal que quedi molt clar quins són els del sí. El mandat democràtic és clar si es busca la dicotomia. O sí o no. No hi poden intervenir elements que desdibuixin aquest pronunciament. És una manera encoberta de fer el referèndum. Les eleccions són com una metamorfosi de referèndum. Però ha de ser molt semblant perquè pugui ser interpretat correctament al món. Hi ha d’haver més del 50% dels vots pel sí i que es puguin comptar d’una manera clara. No es poden tenir dubtes del sentit de cada vot.
Aplicat aquest criteri que demana la comunitat internacional, cal trobar la fórmula més bona. Si algú vol fer una altra cosa, com unes eleccions constituents, que ho digui. Però això ja no serveix com a referèndum. Unes eleccions plebiscitàries són diferents de les constituents. No es poden barrejar les coses. En unes constituents hi ha d’haver tots els colors del país. Però a les plebiscitàries es vota sí o no. Les eleccions plebiscitàries i les constituents no es poden fer a la vegada. És impossible. Són lògiques completament diferents. L’una cosa desvirtua l’altra.
Cal que hi hagi una llista única pel sí perquè siguin plebiscitàries? No. Però tampoc n’hi pot haver més de dues. Pot ser que entre independentistes hi hagi alguna barrera insuperable. Però això es resol amb dues llistes. És l’experiència dels països bàltics. Estònia i Eslovènia van anar amb dues plataformes electorals independentistes. I Letònia va anar amb una sola llista independentista. No poden ser més de dues. I una d’aquestes ha de tenir vocació majoritària clara. Traduït al català, aquí n’hi podria haver una i prou. Però també se’n podrien fer dues. La primera hauria de tenir tres branques (Convergència, Esquerra i els socialistes sobiranistes). L’altra podria agrupar la CUP i Procés Constituent. I Iniciativa haurà d’escollir amb qui va. Perquè si no suma en una opció d’aquestes anirà a engreixar el bloc del no a la independència. Cal un aplegament de forces perquè Europa pugui constatar que són unes eleccions excepcionals. Amb la idea de posar-se un vestit diferent —com el nom paraigua o el punt al programa—, continuarien essent unes eleccions normals disfressades. I la comunitat internacional no accepta disfresses. Demana un senyal clar sobre la independència.
Martí Estruch, periodista i ex-delegat de la Generalitat a Alemanya
La meva opinió és que no crec que la llista unitària o les llistes separades determinin el mandat democràtic. Sinó que és una qüestió de claredat. De la meva experiència a Alemanya, puc dir que quan vius a l’estranger t’adones que Catalunya és un punt més o menys minúscul a Europa i encara més al món. I la gent no té ni idea de què hi passa, aquí. Tan sols els quatre experts del Ministeri d’Afers Estrangers alemany saben realment què fem i quina és la realitat política del nostre país. És cert que com més va més sortim als mitjans i que el coneixement sobre el nostre país va creixent.
La llista unitària amb un suport molt majoritari afegiria un punt de claredat i d’obvietat dels resultats. És important la imatge de país que es pot posar d’acord per qüestions importants. La idea que tothom rema en la mateixa direcció quedaria molt reforçada. I això dóna més confiança a la comunitat internacional. Amb tot, no crec que la legitimitat democràtica es ressenti per les llistes separades. No és tant una qüestió de mandat democràtic com de reforçament del procés de cara al món. Al cap i a la fi, si tens un parlament constituït amb una majoria de diputats a favor de la independència, la legitimitat democràtica hi serà.
La llista unitària afavoreix la claredat i la nitidesa del trajecte. El projecte tindrà més força als ulls del món si hi ha una entesa per a una llista electoral que ultrapassi els partits. La gràcia de la proposta del president Mas era la inclusió de la societat civil. Perquè això dóna molta força al procés abans de les eleccions i després. Pensem que ja fem una cosa que no és la normal. Hem de fer unes eleccions perquè no hem pogut fer un referèndum. I això ja s’ha d’explicar al món. Ja ho hem anat fent, però hem de ser conscients de la situació excepcional i les dificultats afegides que tenim. La claredat del missatge serà superior si es fa una plataforma conjunta.
Vicenç Lozano, periodista internacional i corresponsal a Itàlia i al Vaticà
L’anomenada comunitat internacional, i el nostre referent més pròxim, Europa, exigeixen una visualització clara del desig d’independència d’una comunitat. Ja tenen prou problemes, i si se’n poden estalviar un de nou, millor. Ara, si les coses es presenten com un mandat popular i democràtic contundent i —diguem-ho tot— ‘dramàtic’, no tindran cap més remei que pronunciar-s’hi. Sovint em pregunten si el Vaticà és favorable o no al procés sobiranista i sempre dic que la Santa Seu mira amb atenció —com ho fan totes les cancelleries internacionals— aquest desafiament a l”status quo’. La resposta fins ara era que es tractava d’un ‘afer intern d’Espanya’. A partir d’unes eleccions plebiscitàries —que substitueixen el referèndum que ens han negat—, si el resultat és positiu i la llista o llistes pro-independència superen amb escreix el 55% dels vots, aquesta qüestió deixa de ser un ‘afer intern d’Espanya’ i es converteix en un afer internacional.
Les pròximes eleccions catalanes han de ser plebiscitàries i prou. El president Artur Mas, la cara més visible del procés també internacionalment, ha de continuar liderant el projecte i potser seria positiu que ho fes —busquem la fórmula— pel damunt dels partits. El món actual és bàsicament visual i necessita lideratges clars al capdavant dels desafiaments de futur. Mas és un valor inestimable, en aquest sentit. Ara, el president Mas porta un bagatge de govern —molt criticat per les retallades i més factors— i és lògic de pensar que no tothom vol votar una llista que ell encapçali. La fórmula de Junqueras defensa la transversalitat, la inclusió, sumar indecisos encara recelosos de fer el ‘clic’ i creure en una il·lusió cada vegada més col·lectiva. La síntesi entre Junqueras i Mas seria la llista o llistes amb personalitats i dirigents dels partits —tres o quatre, màxim— sota un paraigua únic. Un lema clar conjunt per a totes i un compromís ineludible de proclamar la independència del nostre país al nou parlament si obté una majoria qualificada.
Després, totes unides, a treballar si fos possible en un únic grup parlamentari, que doni suport a un govern de personalitats destacades, que prepari les estructures d’estat, la transició i un esborrany de constitució que haurà de referendar la ciutadania. Esquerra, dreta, centre no han de ser cap obstacle i aquesta unitat s’ha de transmetre en un missatge clar i net a l’opinió internacional. Contundent. Aleshores qui podrà ignorar Catalunya? Quedarà molta feina a fer, però tindrem un esquema a seguir amb avals internacionals que s’aniran fent palesos com un degoteig.
Raül Romeva, ex-eurodiputat d’ICV i doctor en relacions internacionals
Per valorar què és millor, val la pena d’escoltar què diuen els polítics dels altres països, però també què ha passat en els casos d’independències recents. Si analitzem els processos que hi ha hagut aquests últims anys i els que se n’han sortit millor a Europa, podem obtenir-ne bones lliçons. Cal entendre que ja no som a l’etapa en què els referents eren Escòcia i el Quebec. A nosaltres, desgraciadament, se’ns ha tancat la porta a fer un referèndum. Els referents han de ser uns altres. No com a models de país, però sí per a donar pistes. Hi ha dos països, Estònia i Eslovènia, que van caminar amb dues opcions electorals cap a un mateix objectiu. D’aquesta manera van construir un marc més estable que no els que ho van fer amb una sola opció electoral. A Eslovènia hi havia dos blocs per la independència: la més socialdemòcrata, que es deia Demos, i una altra de més esquerranosa.
Però és cert que la interpretació dels resultats ha de ser clara. No havent pogut fer el referèndum que volíem, cal una lectura clara i nítida en el marc d’unes eleccions. Si hi ha eleccions, és evident que no seran normals. Són unes eleccions excepcionals i es llegiran en aquesta clau. Jo entenc que la proposta d’una llista unitària permet una lectura molt clara. Però també ho pot ser la proposta de diverses llistes amb un mateix objectiu. La interpretació clara per la comunitat internacional s’aconsegueix amb totes dues fórmules. Per mi, la proposta que fa Oriol Junqueras, des del punt de vista internacional, és tan vàlid com la que fa el president Mas.
El subtítol del llibre que he escrit és ‘Una carpeta incòmoda’. No tan sols no ens esperen, sinó que som un problema per a la resta d’Europa. Des d’aquesta perspectiva, els ho hem de fem fàcil. És cert que no podem complicar gaire les coses. El mandat també serà nítid si l’endemà de les eleccions hi ha un acord de la majoria parlamentària amb l’objectiu concret de la independència.
Xavier Solano, assessor de l’SNP al parlament britànic i ex-delegat de la Generalitat al Regne Unit
La llista unitària és una fórmula que ja s’ha experimentat en algunes ocasions. Cada país té les seves particularitats i dinàmiques. Al Quebec, les organitzacions sobiranistes van decidir presentar-se juntes a les eleccions canadenques amb el Bloc Quebequès, i és una fórmula que encara mantenen perquè els funciona. A Escòcia, aquesta fórmula va ser considerada, però finalment l’SNP ha decidit presentar-se de manera separada, com sempre ha fet, a les eleccions britàniques de l’any que ve, això sí, segurament amb alguns candidats que provenen de la campanya del sí.
I és important de saber que no tan sols serveix per a aplegar sensibilitats, sinó també per a aconseguir que la comunitat internacional doni validesa al mandat democràtic que es busca amb les eleccions. És important que la comunitat internacional visualitzi que el moviment per la independència té la capacitat d’aglutinar sensibilitats diferents. És una manera de dir que la independència és prou urgent i prioritària per a aconseguir la unitat de projectes ideològics diferents en una mateixa llista. Si això reïx, el resultat és incontestable. Tothom ha d’interpretar per força que la independència és l’objectiu prioritari.
El més important de tot no és si anar separat o junts, sinó que els programes electorals només estiguin conformats per un únic punt: la declaracio de la independencia abans del final de la legislatura. D’aquesta manera, si els partits polítics amb aquest progama electoral treuen majoria absoluta –de manera individual o conjunta– tenen tota una legislatura –duri el que duri– per negociar i declarar la independència.
Finalment, només dir que la comunitat internacional veu, de manera molt clara, que aquest procés està liderat per la societat i que, en cap cas, entendria que els polítics a favor de la independència no es posessin d’acord en com fer-la. Aquest seria, a parer de molts, un error de dimensions espectaculars que aniria en contra del procés i de la voluntat d’una part molt significativa de la societat.
Ramon Tremosa, eurodiputat de CiU i economista
El fet que preocupa molt a Brussel·les és la gran fragmentació dels mapes polítics del sud d’Europa. La fragmentació s’alimenta de la crisi, el populisme i la demagògia. Això tan sols ho podem contrarestar amb una llista unitària que demostri que la independència és una qüestió de país per damunt d’ideologies concretes. Si es fan unes eleccions normals en què el president que ha donat la cara al món surt afeblit i en resulta un parlament més fragmentat, el missatge no serà gens clar ni favorable a la independència. Els mandataris internacionals podran dir que s’han votat coses diferents i contradictòries. I no aconseguirem el mandat que necessitem. Necessitem un referèndum i tan sols el podem fer amb unes eleccions. Per tant, hem de fer que el format de les eleccions sigui tan semblant a un referèndum com pugui ser per a obtenir un resultat clar i sense interpretacions possibles.
A Brussel·les, he tingut molts contactes amb polítics de diversos països que s’interessen per la situació de Catalunya. I em diuen que els avisem quan tinguem data per al referèndum en forma d’eleccions. I pregunten per les enquestes i les conseqüències d’una derrota del president Mas. I volen saber com quedarà el procés si ell plega. El president ho va dir clarament: ningú no ens espera amb els braços oberts. Som una nosa, més que no pas una bona notícia. Els posem un problema gros damunt la taula. I estaran encantats de tenir excuses per a evitar de reconèixer que hem votat per la independència. Perquè obrirem una capsa de Pandora a la Unió Europea. Si emboliquem la troca amb candidatures, programes, noms comuns i processos confusos, els ho deixarem fàcil perquè puguin fer com si res. Amb aquestes fórmules, el món sortirà la nit electoral a dir que s’ha votat contra les retallades, contra el deute, i la independència quedarà diluïda completament. Com s’ha de creure el món un govern de concentració si s’ha estat incapaç de fer una candidatura unitària per una cosa tan important com la independència del país?
El missatge de les manifestacions d’aquests últims anys ha estat d’unitat. I Europa ha interpretat que Catalunya era un poble amb un objectiu clar. Aquestes mobilitzacions unitàries han impressionat molt la comunitat internacional. La simpatia internacional ha anat creixent perquè han vist aquest moviment seriós, transversal i cívic, que ha sabut caminar unit.
