11.11.2014 - 00:05
Són les set del matí i sona el despertador a Riumors, una xicoteta població de l’Alt Empordà d’uns 250 habitants. Imprimisc els últims documents i desperte la meua nóvia, Marina. És 9 de novembre.
Anem cap al local de participació, un garatge privat a causa d’un canvi d’última hora a instàncies del batle,qui comenta que ho fa per a evitar una possible ordre de retirada d’urnes a edificis públics. Quan arribem ja està muntada l’urna, la mesa i una taula amb paperetes i sobres. Encenem l’ordinador, repassem la documentació i ens posem els adhesius identificadors: Marina és coordinadora del procés i jo president de mesa. A les 8.00 comencen a arribar els altres voluntaris, els quals s’identifiquen com a vocal i suplent. Ens falta un vocal per a constituir la mesa i es decideix que el suplent ocupe el seu càrrec. Un dels vocals és Miquel Ruiz, fotògraf de premsa a molts indrets del món, que tot i els seus problemes de salut va col·laborar en tot moment i ens va explicar la seua experiència en processos d’independència.
Tot seguit, el batle ens pregunta com va tot i ens informa que ens convida a esmorzar i a dinar. També arriben els voluntaris de l’ANC de Fortià per a recollir signatures per a denunciar el govern espanyol davant l’ONU. Es respira llibertat.
A les 9.00 obrim les portes i ja hi ha gent que vol votar. El primer ha sigut l’Isaac, el meu cunyat. La jornada transcorre quasi com una festa. La gent es fa fotos a l’hora de votar, es queden a xarrar amb nosaltres i a comentar les infinites anècdotes que han ocorregut a tot Catalunya. Quan em pregunten pel meu accent, comente si saben on està Ontinyent i més d’un ho sap. Als qui no, els explique que es tracta d’un poble de la Vall d’Albaida, al País Valencià. També pregunten si podré votar i els responc que m’agradaria poder-ho fer al meu país, ja que hui no podré.
Passen les hores i ve a votar gent major, joves, parelles, famílies senceres, gent d’altres països: del Marroc, d’Anglaterra, de Bèlgica. Tots amb un somriure.
Comença a fer-se fosc, es fan les 20.00 i entra l’última persona a votar entre aplaudiments. Tanquem el local i voten els altres voluntaris. Amb ells han votat 101 persones i procedim immediatament al recompte dels vots. Obrim l’urna i els llegisc un per un. Un mantra es repeteix, Sí-Sí, Sí-Sí, Sí-Sí, Sí-Sí, Sí-Sí, Sí-Sí…, alterat ocasionalment per un Sí-No o un No. Acabem el recompte: 89 Sí-Sí, 3 Sí-No, 3 Sí-Blanc, 5 No i 1 nul.
Aquesta és la nostra xicoteta aportació als 2.236.806 vots a tot Catalunya.
Finalment, portem la documentació de la jornada al Consell comarcal de l’Alt Empordà, que és la delegació de la Generalitat a Figueres i ens reben com a autèntics herois. L’entreguem i amb això finalitza una jornada històrica. Un desafiament en tota regla a l’estat espanyol.
Una consulta feta a un garatge, però amb la força de tot un poble al darrere.
