21.10.2014 - 06:00
Fa pocs dies Tortell Poltrona (Jaume Mateu) va haver d’anar a un lloc poc habitual per a un pallasso. Va comparèixer al Parlament de Catalunya, davant la comissió d’agricultura, per rebutjar la prohibició dels animals al circ. La seva companyia, el Circ Cric, no treballa amb animals, però igualment hi va ser. Hi va reivindicar la condició d’animals que també tenen els humans. Poltrona creu que la prohibició és ‘més que incoherent’. De fet, la indignació el va fer aixecar-se i marxar quan Oriol Amorós exposava els seus arguments a favor de la prohibició. Poltrona defensa la regulació dels animals al circ i, fins i tot, es va oferir per pagar-la de la seva butxaca. En aquesta entrevista també parla del circ com la primera art escènica de la humanitat i explica com se sent quan actua davant públics que viuen grans dificultats. Diu que les persones que tenen moltes dificultats valoren d’una manera diferent les coses que són importants. Assegura que ‘tenir la panxa plena no ajuda a trobar resposta a les qüestions cabdals de la vida, com ara ser estimat’.
—Vau marxar durant la compareixença d‘Oriol Amorós. Per què?
—Per indignació. No es pot acusar un col·lectiu sencer de maltractament. És difamació. Primer has de demostrar que això és veritat i, si convé, castigar les persones que fan aquestes males pràctiques. Però generalitzar, no.
—Creieu que els partits que volen prohibir els animals van entendre el punt de vista dels artistes de circ després de les compareixences?
—No estic convençut de viure al mateix món que ells. Per exemple, una de les coses que demanava Oriol Amorós és què passa amb els animals quan són grans. Volia saber si teníem cap sistema per a cuidar-los. Jo, personalment, pago la quota d‘autònoms des de l‘any 1978 i he pagat molts diners a l‘estat amb la intenció que l‘estat em cuidi quan sigui gran. Em sembla que aquests senyors del parlament, en aquests moments, no em poden garantir una vellesa com Déu mana. Demanaria als polítics que abans de parlar dels animals miressin com estan els geriàtrics.
—Us vau oferir a pagar el que costés la regulació dels animals. Vau dir que amb una persona a mitja jornada n‘hi hauria prou.
—És que, en aquests moments, de circs amb animals a Catalunya pràcticament no n‘hi ha, i menys amb animals salvatges. En canvi, però, justament el mateix dia de la compareixença, s‘inauguraven al Club de Polo de Barcelona els salts d‘hípica, on va anar el rei de l‘Aràbia Saudita i la princesa de Jordània. Hi ha coses que a les quals no vull ni posar adjectius.
—Seria incoherent?
—Per mi és més greu que incoherent. Els polítics es paguen amb els diners de tothom i haurien de dedicar-se a un altre tipus de coses. I el que no poden fer és donar el Premi Nacional de Circ el 2010 a un espectacle amb animals i, al cap de poc, portar una llei al parlament per prohibir qualsevol pràctica amb animals al circ.
—Què aporten els números amb animals al circ?
—No sé què aporten els animals, però sí que sé que els éssers humans també som animals vertebrats omnívors i que ens hem fet amos i senyors del planeta sense deixar cap lloc a la resta d‘animals. Els fem servir per menjar i per dur a terme pràctiques que no són gaire intel·ligents. Penso que seria una cosa benefactora deixar que hi hagi algú que pugui treballar amb respecte amb els animals. Es tracta de cercar una relació amb els altres éssers vius per compartir espais de joc. I la prohibició que volen tirar endavant ho anul·la.
Si fem comparacions, podem arribar molt més enllà: els animals de caça, els de zoològic, els animals que mengem, l‘espai on posem els óssos del Pirineu… Acarnissar-se només amb el circ no em sembla bé. Aquest intent de llei, a més, ja suposa que tots els que fem circ amb animals fem maltractaments.
—Feu de pallasso en llocs on hi ha gent que viu situacions complicades. Quina diferència hi ha entre fer de pallasso davant gent amb moltes dificultats o gent que viu bé?
—La gent que té moltes necessitats valora d‘una manera diferent les coses que són importants. Tenir la panxa plena i la vida assegurada no ajuda a trobar resposta a les qüestions cabdals de la vida, com ara ser estimat.
—Com us fa sentir actuar en aquests llocs?
—Sobretot quan torno de segons quins països penso que la gent que no té tants de canals de televisió ni tantes ofertes a vegades és molt més capaç de valorar les petites coses, i sobretot els pallassos.
—Cada cop més vivim en una societat on hi ha mil elements d‘oci, d‘espectacle. Què creieu que pot aportar el circ que no aporten els altres?
—Nosaltres som l‘essència de les arts escèniques i de la cultura, encara que això es llegeixi d‘una manera diferent. El circ és la primera art escènica de la humanitat. Abans que la gent pintés, llegís, escrivís o fes pel·lícules, la gent feia tombarelles i es feien riure els uns als altres. Els homes som éssers humans perquè tenim la capacitat del joc.
—Per què dieu que el circ es llegeix d‘una manera diferent?
—Ara la cultura és el futbol i la televisió. I la gent, en lloc de viure la seva vida, viu el que li posen a la pantalla. És una monstruositat.
—El que feu amb el Circ Cric o el que fa el Cirque du Soleil, és el mateix?
—No. Jo sóc català i ells són nord-americans.
—I això què implica?
—Jo intento que al meu circ la gent vegi persones humanes a darrere, i allà el que intenten és cercar una perfecció que no existeix. I també convidaria tothom a veure com assagen tots aquests nens que fan contorsions.
—Per què?
—Vull dir que ho vagin a veure abans de parlar del maltractament dels animals. Convidaria tothom a veure a quina edat i amb quines condicions entrenen. Són nois que encara són adolescents! Potser hi ha gent que es pensa que això que un nen es doblegui i s‘aguanti amb una mà es fa de manera natural i espontània.
—Sou crític amb el Cirque du Soleil.
—És una manera de fer que respon a la cultura d‘un país. Cada país té un tipus de pallassos i un tipus de circ. I la cultura americana no es basa en els drets humans, precisament.
—Dieu que cada cultura té el seu circ. El circ català i el circ espanyol són diferents?
—Sí. El circ català és una referència a nivell mundial.
—Què us sembla que la paraula pallasso es faci servir com un insult?
—Els pallassos realment ens trobem entre els homes que es pensen que són Déu i que no es moriran i les persones que som persones i que el que volem és que ens estimin. Qui fa servir aquest epígraf ja es condemna a si mateix. D‘una altra banda, cada any que passa estic més content de pertànyer a un adjectiu que es fa servir de manera pejorativa, igual que els ‘negres‘, els ‘maricons‘, els ‘subnormals‘, els ‘sudaques‘, els ‘moros‘… Al·leluia si nosaltres som diferents.
—A tu et fan riure els pallassos? O te‘ls mires com un professional i prou?
—Sí, em fan riure. Sóc un gran admirador de tots els pallassos que es van passar al cinema quan es va inventar. Encara me‘ls miro ara i em fan riure molt, i també em fan aprendre moltes coses.
—Què apreneu?
—Algunes coses per a la professió, però sobretot coses per poder anar per la vida.
—Veure pallassos ens fa ser més humans?
—Ens fa veure les nostres fatalitats. El pallasso és un personatge més pròxim a la màscara i al titella que no pas al món de l‘actor. Es pinta d‘una manera que ve d‘aquells xamans que feien riure la gent de la mort, del tro i del llamp. Potser aquest distanciament de les persones humanes ens dóna la capacitat de poder-nos riure de les coses que els humans no entenen, i potser els pallassos tampoc.
—I el nas, quin significat té?
—És un element que ens distancia d‘aquest món que ens atrapa, que és el món de les persones que neixen, viuen i moren. Amb el nas som immortals!
—Ah sí?
—Sí. I, a més, quan et poses el nas veus les persones despullades. I no parlo de res sexual, sinó de les emocions. Compreu-vos un nas!
