Murgades: ‘La llengua excita més que la literatura’

Fa quaranta anys, el 1974, naixia la revista de llengua i literatura Els Marges. Cinc anys després, el 1979, una editorial molt crítica amb la situació de la llengua catalana, ‘Una nació sense estat, un poble sense llengua?‘, es convertia en el ‘Manifest dels Marges’. La repercussió d’aquell article va ser molt important i ha quedat com a fita de la història cultural i social del país. Ara, en un moment de crisi i en el sí d’un país ple de flaquesa cultural, un nou editorial extens i crític, ‘Una literatura en crisi, un país sense cultura?‘ s’ha convertit en el ‘Segon manifest dels Marges’, dedicat a la literatura i el sector editorial. N’hem parlat amb el codirector de la revista, Josep Murgades.

—Vós heu estat lligat a la revista des de l’inici?
—Sí. Joaquim Molas va fundar Els Marges l’any 1974. El primer número va sortir el mes de maig, de manera que aquest número 103 que hem publicat ara al maig és el que fa quaranta anys exactes. Jo vaig formar part de la primera promoció de l’Autònoma, 1968-1973. Vaig començar a fer classe a l’Estudi General de Lleida (que avui és la Universitat de Lleida) i després vaig passar-me quatre anys a Alemanya, a la Universitat de Ratisbona, fent de lector d’espanyol i català, del 1976 al 1980. Vaig viure la transició fora de Catalunya. L’any 1974 vaig formar part de la primera redacció de la revista, on també hi havia (per ordre d’edat): Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Castellanos i Enric Sullà. Tenia vint-i-tres anys.

—Què en recordeu, d’aquell 1979 i del rebombori que va causar el ‘Manifest dels Marges’? Com es va redactar?
—Jo en vaig ser el redactor/ponent. Vivia a Alemanya, però els estius els passava a Catalunya. I el distanciament em permetia d’adonar-me que la transició era una llufa. Per això vaig proposar un editorial sobre la llengua. En vaig redactar el text base, que després es va discutir. Un cop publicat, hi va haver un gran rebombori, tot i que jo el vaig viure a distància.

—Per què creieu que va tenir tanta repercussió?
—Era un text provocador, que abocava molta aigua a la desitjada transició, perquè ja es començava a evidenciar el que va ser. La millor definició que he trobat de la transició és aquesta que diu: ‘Distintos perros con los mismos collares.’ Aquestes ‘claudicacions vergonyants de la transició’ (que en diem a l’editorial d’aquest 2014) les vam focalitzar en la llengua. Perquè en l’àmbit de la llengua hi havia bones intencions, però hi havia molta precarietat, per exemple en els mitjans de comunicació. I la constitució espanyola només despenalitzava el català però ni tan sols es mencionava, ni el català ni cap de les altres llengües que es parlen a la península.

—Ara, què us ha fet decidir a escriure aquest ‘segon manifest’ titulat ‘Una literatura en crisi, un país sense cultura’?
—N’havíem parlat ja feia molts anys, de fer un editorial dedicat a la situació de la literatura catalana. L’editorial del número 103 l’encapçalen una sèrie de citacions; l‘última, d‘en Jordi Castellanos, és d‘una carta que em va adreçar a mi el 1980, on ja ho plantejava.

—Les citacions que encapçalen l’editorial són de Joaquim Molas, Joan-Lluís Marfany i Jordi Castellanos. És una mena de reconeixement que els feu?
—Joaquim Molas va ser el director fundador dels Marges, el pare de la criatura; Joan-Lluís Marfany és un dels grans deixebles d’en Molas i un referent per a nosaltres, i en Jordi Castellanos va ser codirector amb mi dels Marges després que Joaquim Molas deixés la direcció. I és la carta de Castellanos la que enllaça amb aquest segon manifest. Perquè la literatura és un dels factors principals a l’hora de definir un país.

—Dieu que la literatura ha estat des del segle XIX el fonament bàsic de la cultura catalana.
—El factor més important de definició d’una identitat col·lectiva és la llengua. Si no, ja em diràs per què es persegueix tant la llengua i, de retruc, la literatura. Per què han anat a escanyar el món editorial? Ells ho practiquen perquè, en la mesura que bandegin la llengua, hauran guanyat del tot.

—Escanyar el món editorial?
—Per què creus que hi ha tanta dificultat en la interrelació de distribuïdores de llibres al Principat, les Illes Balears i el País Valencià? La fragmentació d’un mercat potencial de deu milions d’habitants té una repercussió econòmica evident. Tenim un mercat trinxat. I la lògica del mercat ha fet, per exemple, que una mateixa editorial en castellà adquireixi també els drets d’una mateixa obra en català, per prioritzar l’editada en llengua castellana. Després de tants de segles de repressió, hi ha moltes inèrcies interioritzades.

—Aquest ‘Segon manifest dels Marges’ no conté ni noms ni dades. 
—És absolutament deliberat. No es tractava de fer una llista de bons i dolents ni d’entrar al detall ni en l’estadística, sinó que és un text d’opinió. Si això, en el millor dels casos, suscita polèmica, doncs millor.

—El text es va publicar el mes de maig. Quines reaccions hi ha hagut?
—No n’hem tingut, de reaccions, encara. Segurament, perquè la llengua excita més que no pas la literatura. I perquè el moment és diferent. Pensa que el 1980, a Ratisbona, un dels comentaris que em van arribar deia que el manifest hauria estat la causa que les primeres eleccions al Parlament de Catalunya les hagués guanyades en Jordi Pujol. La llengua en aquest país mou passions. És un tòtem simbòlic.

—I hi ha hagut cap reacció per part del conseller Mascarell?
—No. De tota manera, fins el 6 de novembre no presentem aquest número dels Marges, ocasió en què celebrarem els quaranta anys de la revista. Ho farem a l’Ateneu Barcelonès, juntament amb la gent de L’Avenç, en un acte que es titula ‘Quatre dècades de cultura: Els Marges i L’Avenç’.

—Creieu que la manca de repercussió i de debat d’aquest text també és perquè el món de la cultura es troba esmorteït, en bona part desmantellat? 
—Esmorteït, sí. I també hi ha distracció per la situació política que viu el país. Però cal que continuem fent la feina, al marge de si estem a favor de la independència o en contra. Aquest tema ja el vam tractar en un editorial del 2013, on ens demanàvem: I davant aquesta situació, la llengua com queda parada?

—Analitzem el contingut del manifest. D’entrada, afirmeu que la literatura catalana ha estat caracteritzada durant les últimes quatre dècades per una situació de crisis recurrents.
—En aquestes quatre dècades, políticament, ni nosaltres hem aconseguit emancipar-nos ni ells substituir-nos. És un torcebraç recurrent. I en els Països Catalans no es dóna una permeabilitat ni una interrelació. Quants de llibres ens arriben al Principat provinents dels País Valencià? I, a l’inrevés: quants de llibres editats al Principat arriben al País Valencià?

—El cas de Martí Domínguez amb el seu assaig ‘El somni de Lucreci’ és un bon exemple: l’editorial Proa no va poder enviar ni un exemplar a la fira del llibre de València, per manca de previsió. Aquesta cita literària no la tenen contemplada al calendari.
—Si nosaltres al Principat, que aguantem millor per raons històriques, no tirem del carro, si no tenim una concepció global, l’única cosa que aconseguirem és deixar els altres territoris desemparats. Jo ho he dit moltes vegades que hi ha més blaveros a Barcelona que a València. No en diem blaveros, però quanta gent té una concepció provinciana i colonitzada de la llengua! Per alguns catalanets, els país s’acaba al Llobregat. Això és un trinxament mental que lliga amb la lògica colonitzadora.

—Doncs li he de dir que en el text s’hi troba a faltar que es remarqui que el territori de parla catalana va més enllà del Principat i que cal comptar amb el País Valencià i les Illes Balears, molt poc treballats encara des de les editorials del Principat, a l‘hora de sumar nous lectors potencials.
—És una crítica que accepto i que t’agraeixo. Cal no tirar mai la gorra al foc i, com deia Fabra, cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança (ho va dir a l’exili el 1945). I Gramsci també va dir: ‘Cal ser pessimistes en l’intel·lecte i optimistes en la voluntat.’ Aquesta frase és magnífica, perquè ho lliga tot.

—En el balanç literari subratlleu que la literatura catalana, pel que fa al mercat, no té l’equilibri desitjable entre l’oferta i la demanada. Que hi ha proporcionalment més escriptors que lectors, més editorials que plataformes difusores de la lectura, més lletraferits que lletrallegits. I que això impedeix l’emancipació. Expliqueu-vos.
—Hi ha, segons com, una situació hipertròfica de la llengua en l’àmbit simbòlic. Però en la quotidianitat vivim un procés de substitució i degradació de la llengua, sovint sense ser-ne conscients. I això causa una totemització de la literatura catalana. Però el que ens cal és un consum normalitzat de la literatura en català, que també vol dir que el lector opti per les traduccions en versió catalana.

—Aquesta és la solució per augmentar el consum de literatura en català?
—És una part de la solució, perquè de solucions n’hi ha moltes. Home! Tot és molt complex. Avui, en els països occidentals, una cultura ‘normal’, és una cultura que s’ajusta a les lleis de producció i consum pròpies d’una societat capitalista. Ara, la pervivència comercial d’una literatura com la catalana no sé si queda garantida. Amb tot, tampoc no es pot viure només de la cultura de la subvenció. Però, què fan els mitjans de comunicació per fomentar el consum cultural propi davant les modes espanyoles? Què fa l’escola? Un exemple a citar en termes admiratius és el cas de Jaume Vallcorba. Era un il·lustrat empresari, o a l’inrevés: un empresari il·lustrat.

—L’últim estudi encarregat pel Gremi d’Editors i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana sobre hàbits de lectura destaca que l’hàbit de lectura en català ha crescut una mica, un 3,4%. Per contra, la venda de llibres continua en caiguda lliure, un 4,3%. Com ho interpreteu? Lliga amb la vostra anàlisi?
—Les dades referents a la venda de llibres catalans són dades comercials, numèricament comprovables, estadísticament objectives; les referents als hàbits de lectura en català són, per contra, aleatòries: hi ha lectors que no són compradors i n’hi ha que afirmen ser-ho i no ho són.

—Una altra dada per reflexionar: l’editora Isabel Martí, de la Campana, destacava l’últim Sant Jordi que el 54% de la venda d’aquella diada havia estat en català. Tot i que les dades de l’estudi referit anteriorment parlen d’un 22% de lectors en català, ella deia que si en un sol dia es pot arribar al 54% és que hi ha molta feina a fer. I que escriptors, editors, llibreters, l’escola, els pares… alguna cosa fem malament.
—Comprar llibres catalans un cop l’any –enmig de la voraginosa hipertròfia simbòlica d’un Sant Jordi– no fa mal; una altra cosa és llegir-ne (i comprar-ne) regularment.

—La situació del món de l’edició a Catalunya, l’oligopoli existent, avui protagonitzat pel grup Planeta com a gran grup editorial espanyol que controla alguns dels segells més importants en llengua catalana, considereu que és perquè hi havia una bombolla editorial catalana que ha punxat.
― ‘Bombolla editorial’ és un haver estirat més el braç que la màniga en la indústria cultural del llibre: poca exigència en la confecció material i en la solvència intel·lectual del producte, d’una banda, i d’una altra, refiança excessiva en el làbil mannà de la subvenció pública.

—Aquesta situació actual també ha tingut com a reacció el sorgiment d’editorials petites que editen per motivacions que no provenen de les lleis del mercat. Això no ha fet variar la vostra anàlisi sobre el pes del mercat en l’assignació de la qualitat d’un llibre?
—En el cas que ens haguéssim referit expressament a les editorials petites, ho hauríem fet veient-les no com una ‘anomalia’, sinó com una aposta esperançada i esperançadora.

—L’editorial també posa en evidència, dins l’ensenyament de la literatura, ‘un projecte polític neoliberal –si no obertament neocon– definit, amb l’ensenyament públic en el punt de mira’. Aquesta és una defensa absoluta de l’ensenyament públic. Expliqueu-ne la importància capital. 
—Fer passar l’ensenyament públic per l’adreçador de la rendibilitat a curt termini és una enèsima variant del pa per a avui i fam per a demà; en aquesta miopia conceptual i en aquesta política beòcia hi ha l’essència del projecte neocon.

—També assegureu que la punxada de la bombolla editorial catalana ha resultat letal en l’àmbit de l’ensenyament de la literatura. A què us referiu?
—Si falla el subministrament d’edicions ben fetes d’obres literàries a preus assequibles, l’ensenyant de literatura al començament del tercer mil·lenni a què ha de recórrer: al retorn a l’oralitat primigènia?, al despenjament piratesc dels subproductes que infesten la galàxia internètica?

—És a l’escola i a la universitat on el país es juga el futur de la literatura catalana? I, de retruc, la cultura del país? 
—Per dalt i per baix, el futur de la literatura catalana (com el de qualsevol altra literatura) es juga, respectivament, a la universitat i a l’escola, sí. Però, i el cos que hi ha d’haver a l’entremig? Sense un tal cos, complex, proteïforme, contradictori, ni cap ni peus poden fer-hi pas gaire…