17.10.2014 - 06:00
Jordi Savall ha dedicat la vida a aprofundir la música antiga, investigar-la, estudiar-la, interpretar-la i difondre-la per tot el món. Aquest vespre, com a reconeixement a la trajectòria i a la contribució a la cultura, rep la Medalla d’Or de la Generalitat, la màxima distinció honorífica del govern. Parlem amb ell de la seva vocació i la tasca de recuperació de les músiques medievals, renaixentistes i barroques, i també dels esdeveniments polítics del país.
—Enhorabona per la Medalla d’Or, mestre Savall.
—Fa una gran il·lusió, que encara és augmentada pel fet que sigui un reconeixement de la tasca feta durant tota una vida. Que les més altes institucions del país reconeguin una tasca tan especial com la recuperació de la música antiga, que no és majoritària, encoratja a continuar-la.
—Com va començar la vostra passió per la música antiga?
—Van ser tot de coincidències curioses. Primer de tot, això no hauria passat si no hagués tingut la sort de cantar amb el cor de nens a l’escola Pia d’Igualada durant set anys: cantàvem música gregoriana, polifonia, música religiosa, cants tradicionals. Això va establir una base. Més tard van venir uns mesos de convalescència després d’un tifus, durant els quals vaig gaudir moltíssim sentint música i escoltant Mozart, Bach, Pau Casals. Va ser a quinze anys, havent escoltat un assaig del ‘Rèquiem’ de Mozart, quan vaig sentir que la música era allò que més m’agradava. Que la música era capaç d’emocionar-me d’una manera que m’hi sentia molt bé. Aleshores vaig decidir d’estudiar violoncel. I vaig entendre aquella frase que diu que hi ha dos moments importants a la vida: quan neixes i quan descobreixes per a què has nascut. Quan per fi vaig tenir el violoncel a les meves mans, vaig sentir que per primera vegada a la vida feia una cosa que em feia sentir bé, i que sentia que hi havia un resultat després d’un esforç.
—Encara hi va haver alguna altra coincidència, oi?
—Quan vaig començar amb el violoncel vaig comprar a la casa Beethoven tot de partitures, moltes de música barroca amb arranjaments de viola de gamba, tot i que no ho sabia. Em vaig passar els nou anys d’estudiar el violoncel tocant aquestes músiques que ningú no m’obligava a tocar però que em fascinaven. Un dia el mestre em va dir: ‘Jordi, aquestes músiques són per a viola de gamba; per què no estudies la viola de gamba?’ I em vaig anotar a l’agenda: ‘Buscar una viola de gamba.’ Encara amb la nota al meu davant, a Barcelona vaig rebre la trucada d’un expert que em preguntava si volia tocar la viola de gamba. I així va començar l’última fase d’aquesta combinació de circumstàncies casuals.
—I amb els anys heu aconseguit omplir l’agenda de concerts i no parar de treballar. Us n’heu sortit, d’aquest somni que teníeu, i avui sou un dels noms més importants a tot el món pel que fa a la recuperació de la música històrica. Com s’aconsegueix aquest petit miracle?
—Com totes les coses, treballant i treballant. Durant els anys de violoncel em passava nou hores diàries estudiant. I després, amb la viola de gamba, set hores diàries durant deu anys, fins que vaig començar a fer concerts. El 1975 vaig començar a enregistrar discos, i he investigat les biblioteques de París, de Londres, de Brussel·les, de Bolonya, Madrid, Barcelona… L’èxit que tens a la vida parteix de la base que has de sentir que tens unes condicions per fer allò que fas, però sense el treball l’èxit no és possible. Després vam muntar cinc o sis conjunts, i tocàvem a tot arreu. En un moment determinat, amb la Montserrat Figueras vam decidir de crear el nostre conjunt. Va ser una decisió molt important, perquè érem nosaltres que podíem fer allò que volíem i presentar la nostra manera de fer música. Després vam crear la Capella Reial, i vam muntar l’orquestra. Tot això ens va donar una independència que culminà en dues coses importants: vam crear el nostre propi segell i també el Centre d’Investigació de Música Antiga, que ens ha donat una capacitat per a crear projectes i investigar, treballar i fer acadèmia. A la vida, quan ets tu qui decideixes què fas tens més risc però també més marge. Pots gaudir d’allò que fas perquè hi creus i penses que s’ha de fer. Hi ha molts joves que s’inspiren en això que fem, i crec que és molt important a la vida: inspirar gent que pot seguir el camí.
—Sou una eminència a tot el món. Creieu que sou més ben valorat a fora que a casa?
—Això ja ha canviat. Jo a Catalunya m’hi sento molt bé. L’única cosa que ens falta per arrodonir-ho tot —i pensant que acabo de fer setanta-tres anys i que el meu temps s’acaba— és trobar una manera d’arrelar els projectes musicals que no són solament meus, sinó d’un grup de músics que treballen de fa molts anys. Assegurar això vol dir saber que aquesta tasca podrà continuar més enllà de la meva vida, i treballo perquè aquests conjunts tinguin una seu social, un lloc on poder assajar i presentar els seus projectes al públic, i un mínim de finançament. Al nostre país la feina que han fet persones que han aportat un cert nivell artístic no hi han pogut arrelar. El cas de Pau Casals és molt explicatiu. No és proporcional la importància que va tenir en el món musical amb allò que n’ha quedat a Catalunya. No hem sabut recuperar el seu treball, i això és el que jo vull aconseguir. M’agradaria que tota aquesta feina que hem fet amb els conjunts, la recerca i el treball històric, continués i pogués donar als joves una eina amb experiència i prestigi.
—La vostra trajectòria ha estat lligada a la de vostra muller, Montserrat Figueras, que ens va deixar fa tres anys. Quin va ser el seu paper en la música antiga i en la vostra tasca conjunta?
—Va tenir un rol molt important en la interpretació de la música vocal antiga. Va ser una persona d’una gran sensibilitat i temperament, amb una forma molt expressiva de cantar, molt innovadora en aquell moment. Va ser la primera cantant que va portar una manera de cantar, amb un esperit arrelat a cadascun dels estils. Els seus enregistraments continuen essent un referent absolut. No és perquè hagi estat la meva companya i la meva musa, però és que no hi ha hagut cap soprano al món que tingués aquesta capacitat que tenia ella, aquesta intuïció, aquesta mena de ‘duende’ —que diuen els flamencs— per a poder cantar una cançó sefardita d’una manera tan personal i autènticament bella. Aquesta és la seva aportació. I més. Una de les característiques d’Hespèrion XX i la tasca que ella va fer va ser dir que no solament la música d’església i de cort era important, sinó que també ho era la música del poble, que són les cançons tradicionals, les músiques sefardites, les cançons de bressol. Que hi ha unes músiques que ens aporten una dimensió de bellesa, espiritualitat i emoció única, perquè són les músiques amb què aquesta gent podia sobreviure en unes condicions de vida difícils. Això ho va fer sentir amb el seu cant.
—Vau ser nomenat ambaixador de la Unió Europea pel diàleg intercultural, i recentment heu presentat el projecte ‘Guerra i pau’. La música pot ser una bona eina pacificadora?
—La música és la millor eina pacificadora. Si poguéssim fer callar les armes i en comptes d’armes donar instruments musicals, la gent s’entendria. La música és l’element més fonamental que tenim per a poder retrobar un diàleg entre cultures oposades i que estan en guerra. La música és fonamental, ens permet a cadascun d’expressar-nos com som. En diversos projectes he tingut músics serbs, bosnians, turcs, armenis, jueus, àrabs, i hi veig una gran harmonia, una gran capacitat d’establir un ambient pacífic i dialogant. Per què? Perquè hi ha respecte i tothom se sent respectat. Les guerres arriben perquè hi ha qui es creu que posseeix la veritat. Sempre hi ha una religió que pensa que té el dret i el deure de convertir els altres, encara que sigui per les armes. Això passa avui amb l’Estat Islàmic, que és un retorn a l’edat mitjana. El problema és que qualsevol guerra, encara que es guanyi, tard o d’hora torna a renéixer amb un altre conflicte perquè els vençuts volen fer-se justícia. Fa cinc mil anys que som en guerra. I continuarà mentre la guerra sigui rendible.
—I continuarem tenint la música…
—La música almenys ens consola les desgràcies, i ens de permet retrobar la pau que no tenim al nostre voltant.
—Fa poc vau signar un article publicat al The Independent en què reclamàveu de poder votar. I a l’estiu vau llegir a París el manifest de ‘Human towers for democracy’. Què penseu, quan veieu que l’estat espanyol vol impedir que els catalans votin?
—En comptes de poder fer una cosa tan simple com deixar que la gent voti, es fonamenten en lleis per impedir-ho. Voldria recordar unes paraules de Gandhi, quan es trobava en un país sota lleis angleses: ‘Quan les lleis van contra la dignitat de l’ésser humà, s’ha de poder anar contra aquestes lleis.’ Una llei que impedeixi a una part important de la societat de poder expressar allò que sent, per mi no té valor, perquè és contrària a la dignitat humana. Com ho hem de fer? Cal argumentar, discutir, negociar, buscar sortida, i això és la feina del polític. Hem de ser capaços de mostrar que el poble de Catalunya vol manifestar el seu dret de votar.
—Us definiu com a independentista?
—Jo sempre he estat independentista. Com a músic, sóc independent. I ho he dit moltes vegades: l’ésser humà necessita la independència com necessitem respirar, des del moment que és esclau d’unes coses que li impedeixen de ser lliure. Ara, jo sóc un independentista que se sent com a casa a Barcelona, París, Sevilla, Nova York, Abu Dhabi. Deformem les coses perquè les veiem des d’un prisma molt petit. En un món global, en una Europa de les nacions i les cultures, és perfectament viable poder tenir un espai a Catalunya culturalment i econòmicament independent sense que això impliqui que no puguem sentir-nos encaixats en aquesta Europa i poder ser bons amics amb la resta d’Espanya. A mi no em faria res tenir un passaport català i espanyol. Perquè també em sento bé quan vaig a Sevilla, Sant Jaume de Galícia, el País Basc o Extremadura. Jo crec que és un conflicte de poders, no de nacions: els catalans no van contra els espanyols. És a una certa forma de poder que li costa d’acceptar que aquest poder absolut ja no és possible. Hem de compartir el poder i deixar que la gent d’una casa s’organitzi, dins d’uns marcs de legalitat i d’ètica. És injust que es neguin els drets elementals de Catalunya.
