09.10.2014 - 00:55
Avui en dia, qualsevol que es manifeste qüestionant la necessitat primordial de saber anglès sembla que està fóra d’aquest món, especialment d’un món que demana actualització, competència, professionalitat, capacitació… i tots els qualificatius que vulgueu posar per a indicar l’excel·lència. En no pocs treballs, sense l’anglès et consideren un analfabet funcional. Ara bé, ho hem d’acceptar així, sense qüestionar-ho? El camí és aprendre i incorporar l’anglès com l’única llengua útil per a la comunicació amb el món? Tots els sistemes educatius que no tenen l’anglès com a llengua pròpia, l’han d’incorporar de manera que els alumnes assolisquen una competència similar a la llengua del territori? Tanmateix, és això possible?
Jo he arribat a la conclusió que, com sempre, estem sent sotmesos a la tirania lingüística dels països que tenen el poder polític i econòmic, ara com ara els països anglòfons; davant aquest fet, el papanatisme de països com Espanya els ve molt bé en aquesta situació, perquè així s’omplin d’arguments per demostrar allò de ‘llengües útils’ (castellà i anglès) i ‘inútils’ (las lenguas regionales), també per a defensar les bondats del bilingüisme (castellà/anglès) manipulant vergonyosament el que diu La Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries. Tinc molts exemples que demostren aquesta tirania que ens vol convertir en gent sotmesa, amb baixa autoestima i poca riquesa lingüística…
Fa unes setmanes, em comentava un conegut que en un Congrés on presentava una comunicació, en una ciutat europea on es parla l’alemany, era prescriptiu presentar-la en anglès. Ell se la va preparar durant dies, sap un anglès suficient per a comunicar-s’hi, a la taula redona on participava hi havia italians, llatinoamericans i anglesos; el moderador sabia castellà i anglès perfectament, pel que li va semblar les preguntes del públic només podien ser en anglès, quan es van dirigir a ell, no entenia ni podia contestar amb fluïdesa, va demanar al moderador que li traduïra les preguntes del públic i les seues respostes, a la qual cosa es va negar, fent-lo sentir com un autèntic analfabet.
Aquest episodi el va sumir en una inseguretat i baixa autoestima, no perquè desconegués la matèria, el contingut, sinó perquè no sabia expressar-se correctament en una llengua imposada tirànicament per una comunitat científica dominant de parla anglesa; es trobaven en les mateixes condicions els anglesos participants en el congrés? Quant de temps, diners i energies s’han d’invertir per a assolir un domini similar al d’un nadiu de parla anglesa? Què passa amb els traductors? Hauran de desaparèixer perquè ens dirigim a una llengua comuna de comunicació que finalment farà inútils la resta de les llengües? I mentrestant, els països de parla anglesa han trobat un negoci multimilionari en acadèmies, lloguer d’habitacions, de cases, au-pair baratíssimes pels seus fills, estades d’estudiants per a practicar la llengua que serveixen per a ben poc i que costen a les famílies una ‘pasta’… I una dada significativa de l’any 2009: el 51% dels estudiants de secundària del Regne Unit no estudia cap llengua estrangera. Per a què? Ells ho tenen clar, són l’Imperi i la resta, gent sotmesa. I nosaltres, ho tenim clar? Continuarem participant en aquesta farsa o ens reivindicarem en tots els àmbits científics, acadèmics, socials, culturals… en la llengua del nostre territori, el català/valencià, i a partir d’ella totes les altres.
Com diu Jaume Vallcorba ‘Cada llengua és una cosmologia, una configuració del món, un arsenal sobre la manera d’entendre’l, sense aquesta base la comunicació no tindria riquesa’.
