Carme Junyent: ‘No ho fem bé. El català no té el futur assegurat’

Carme Junyent és sociolingüista, però de les que s’arromanguen, de les que van més enllà de la pissarra i el despatx. Darrerament una de les seves idees ha circulat amb força per la xarxa: ‘Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení’. Escoltar-la t’obre la ment. Preocupada per la mort de les llengües, avisa que el català es pot morir si no fem res per evitar-ho i que ara és un bon moment de recuperar la il·lusió necessària per a sortir-nos-en. No creu que la independència arribi amb un pa sota el braç per garantir la supervivència de la llengua. Molt crítica amb els qui proposen la cooficialitat del català i el castellà en el futur estat, obre amb els seus coneixements un ventall ampli de propostes per a aturar la reculada del català. Cal un discurs engrescador centrat en la gent. Cal aprofitar la situació de multilingüisme que té el país. Cal eradicar conceptes obsolets.

Diu que no és una persona còmoda. Es defineix com a discutidora de mena i contradictòria, mai bona noia. Des de fora hi podríem afegir que és intel·ligent, lliure, provocadora i coherent. I rebel. Això sí, és una rebel que no ha fracassat, que ho continua essent malgrat fer anys. Se sent afortunada perquè ha viscut la vida que volia. S’està a Masquefa, el poble on va néixer, i creu que això marca molt, perquè viu a prop de la terra. 

Per poder estudiar va haver de sirgar. Quan ja va ser a la universitat, no veia clar què volia fer i es passava més hores al bar que no a classe. Era una universitat tancada, on la van arribar a suspendre perquè havia posat un exemple en suahili. Dos professors la van influir profundament: Jesús Tusón i Eudald Solà. Fundadora i presidenta del grup Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), és professora de la Universitat de Barcelona. Experta en llengües africanes, ha publicat llibres diversos. El més destacat. ‘Vida i mort de les llengües’.

—Us va ser difícil d’estudiar?

—El meu pare no volia que estudiés perquè era una noia. I com que volia ser mestra vaig estar dos anys fent mítings feministes abans d’hora. A Masquefa en aquells moments algunes famílies portaven els nois a un internat i jo vaig batallar per poder anar-hi. Al final la decisió la va prendre la meva mare i vaig anar interna a Barcelona.

—La vostra mare era una dona de caràcter?

—Era una dona excepcional, molt diferent de tothom. Al matí ens portava a veure la sortida del sol. I per banyar-nos ens ficava en un cubell al terrat. Havia treballat a pagès i anava a l’hort amb l’avi. Els seus pares, quan li trobaven un llibre, l’hi cremaven. Ho consideraven una pèrdua de temps. Jo no comparteixo gaire la idealització de la vida de pagès… La meva àvia, la mare del meu pare, em deia que com més llegies més dolent et tornaves. Això els ho havia ensenyat el senyor del seu poble. No he aconseguit mai saber d’on havia tret tots els coneixements, la mare. Recordo que quan jo tenia cinc anys em llegia ‘El llanto por la muerte de Sánchez Mejías’, de García Lorca, que a mi en aquell moment em feia por. Tenia molts coneixements d’art, de música. No sé si se sentiria identificada com a feminista, però en tot cas tenia el convenciment que les dones havien de tenir accés a tot.

«TOTES LES COMUNITATS BILINGÜES HAN ACABAT AMB LA SUBSTITUCIÓ DE LA LLENGUA SUPEDITADA»

—Una de les vostres afirmacions més impressionants és que durant el segle XXI desapareixeran el 95% de les llengües…

—Jo treballo perquè això no passi. Si ho donés per perdut em dedicaria a unes altres coses. De totes maneres ens hi hem de posar realment, perquè vaig trobant símptomes molt preocupants que no em permeten de modificar aquesta afirmació que al segle XXI desapareixeran moltes llengües.

—És una provocació?

—És veritat que ho dic per desvetllar consciències i no ho dic en el buit. Quan parlem de la mort del català el contemplem des de la perspectiva de la diversitat lingüística. Quan preveiem aquesta ensorrada tenim arguments. El 10% de llengües del món ja només tenen darrers parlants, més d’un 40% ja no es transmeten i un altre 40% són les que mostren símptomes. És amb aquest 40% que hem de treballar perquè és on hi ha possibilitats d’actuació. Hi pot haver símptomes més o menys greus, però el català és en aquest grup. El català no té el futur assegurat. Quan dius això et poden contestar que l’any 2100 encara es parlarà català. Però em refereixo a un procés que de moment es va complint d’una manera inexorable segons les previsions. Fins i tot Albert Rossich i August Rafanell, crec que sense adonar-se’n, van clavar el pronòstic que feien. Deien que el procés de substitució es consumaria al cap de cinquanta anys i, de moment, no podem canviar el pronòstic. Però si ho fem bé això pot canviar.

—I ho fem bé?

—Crec que no ho fem bé.

—Sempre feu apologia de la diversitat lingüística. Fa gairebé cent anys els Països Catalans eren monolingües. Era dolenta aquella situació?

—El monolingüisme era la situació de llavors, i estava molt bé. Però fa cent anys no hi havia internet, no hi havia televisió, la ràdio era a les beceroles, no hi havia aquesta comunicació que hi ha ara amb tot el món. En els processos de substitució lingüística podem observar que aquestes zones bunqueritzades, homogènies, són les més vulnerables quan hi entra una llengua dominant. En canvi, quan aquesta llengua dominant arriba a tenir més diversitat lingüística aquestes envestides es resisteixen millor. Això ens hauria de fer reflexionar. I quan dic que no m’interessa tant la sociolingüística canònica, que sempre et dibuixa aquest món ideal homogeni, és perquè et fa més vulnerable. En aquell moment el monolingüisme estava molt bé. Ara tenim unes altres circumstàncies i si no sabem portar-les bé, és a dir si nosaltres encara pretenem aquest ideal monolingüe, tenim molt risc de desaparèixer.

—La teoria clàssica deia que quan hi havia dues llengües en contacte només hi havia dues sortides: la substitució o la remuntada de la llengua.

—No és que aquesta teoria no valgui: és que és una teoria. La realitat ens diu que sempre es produeix substitució. Jo no conec cap cas de normalització, cap, ni en tot el món ni en la història. Mira que fa anys que el busco. De comunitat bilingüe que s’hagi mantingut estable no n’he conegut cap i totes les que conegut han acabat en substitució. Per tant, hem de reconsiderar les coses.

—Ara als Països Catalans ja no som bilingues?

—Afortunadament no, perquè el bilingüisme sí que ens portava a l’extinció. Crec que justament és interessant el fet que ara hi hagi molta més diversitat, si la sabem articular. Però, a grans trets, ara passa que assimilem aquesta diversitat al castellà. I això és un bilingüisme encara més perillós. Si som capaços de reconèixer que s’han de ressituar les llengües, el català inclòs, podem tenir esperança.

«SI PARLES EN CASTELLÀ TOT ÉS POSSIBLE; SI PARLES EN CATALÀ ETS D’UNA MENA DE MANERA»

—Que van mal assessorats els polítics?

—Jo no puc dir-ho, això, perquè algun col·lega meu els deu assessorar. Potser vaig equivocada, però sempre dic una cosa: que em posin un exemple on ens puguem emmirallar. Nosaltres hem de buscar una alternativa inèdita perquè la nostra situació és rara. A Europa no hi ha cap més cas com Catalunya, on la llengua subordinada s’ha mantingut prou vital. És un panorama diferent i hem de trobar les nostres solucions, que per mi haurien de consistir a incorporar tots els catalans amb les llengües que parlen. No fer grups especials. Fer del castellà un grup homogeni no sé on ens porta. És clar, es valora un castellà, però es parlen moltes varietats del castellà que es reprimeixen. A l’escola se n’ensenya un model i es diu als nens que vénen d’Amèrica que el parlen malament, com si nosaltres tinguéssim autoritat sobre l’espanyol o ens hagués de preocupar aquesta qüestió. No sé com assessoren els polítics, però algú els hauria de dir que marginar persones per qüestió de llengua t’acaba creant un problema. Sumar identitats és possible i no és precisament difícil. Ara, suprimir identitats sempre t’acaba sortint malament, és un problema que et sortirà per on menys t’ho esperes. Europa és plena d’exemples d’aquests. Negues la identitat dels altres i, després, la tercera generació salta. D’això en podem aprendre, nosaltres.

—Casasses recordava que l’amazic és la tercera llengua de Catalunya.

—Segurament sí, l’amazic és la tercera llengua del país. Esquerra Republicana són els que més ràpidament s’han oblidat d’aquesta situació, tot i que temps enrere se n’havien preocupat. Quan Oriol Amorós estava a Immigració ho va tenir en compte. En canvi, ara són els que més ràpidament se n’han oblidat. Els altres no ho havien tingut clar, però ells que semblava que sí ara tornen a la història del bilingüisme. I això és una visió a curt termini, que vol dir que només els preocupen els vots i no els fonaments. I això em sembla perillós i arriscat i ens pot portar també a l’extinció del català.

—Com recula el català?

—La doctrina diu que les parelles mixtes parlen en català, però jo diria que això va passar fa uns quants anys… Jo crec, i ho dic així perquè no en tinc dades, que això es considerava un procés automàtic, però que no és així. Bàsicament la dada que hi ha és que el català disminueix percentualment. I com més gent trobes que no parla català, que no el sap, els catalans tenim menys possibilitats d’activar la nostra llengua. Aquest és un procés que no s’ha vist que disminueixi: cada cop més tenim menys possibilitats de parlar la nostra llengua. Després hi ha aquesta cosa que en diuen la convergència o la renúncia a la llengua, quan ens trobem algú que sembla que no la parla o que no la parla prou bé. És cert que les possibilitats de parlar català van disminuint.

—Aquest és un símptoma clar. N’hi ha més?

—El fet que el castellà sigui la llengua vehicular entre els joves de manera molt majoritària. N’hi ha alguns altres d’històrics, com la reducció de la base territorial. Si comparem on es parlava el català fa dos-cents anys i on es parla ara ja es veu que anem reculant. Un altre símptoma, que crec que la independència podria contribuir a resoldre, és que el català sigui la llengua marcada. Vull dir el fet que triar el català encara impliqui pagar un preu: en popularitat, en acceptació, en simpatia, en la manera com et situen. Això és molt greu: si parles en castellà tot és possible, si parles en català ets d’una mena de manera. És un dels símptomes que el català recula. Els prejudicis contra la llengua fan que molta gent hi renunciï per no trobar-se en aquesta situació.

—Però el català es parla al parlament i a l’escola i, per tant, es percep com una llengua de prestigi?

—El català és una llengua amb prestigi, però ara us parlava de llengües marcades i no marcades. El català és una llengua marcada, no és innòcua a la tria. El prestigi és un dels elements canònics que posa la sociolingüística. 

—Ens anem tornant un gueto?

—No ho sé. Els joves, com que són joves, poden canviar el comportament lingüístic. No tinc dades recents, però fa cosa de sis anys o set sí que es detectava que els nanos que parlaven català deixaven de parlar-lo a l’institut perquè els deien els ‘catalanufos’ i els marcaven. La informació que tinc més actual és d’un projecte que he fet darrerament a l’Anoia i allà he trobat nois que parlen català a casa i que a l’escola no el parlen. N’hi va haver un que va dir, literalment: ‘No el parlo per no tenir problemes.’

—I això com es capgira?

—Ens convé molt agafar un nou discurs. Ens agafem al de sempre i això no commou ningú, i molt menys els adolescents.

—El GELA va fer un projecte experimental en aquesta direcció?

—El projecte que vam fer nosaltres tenia fases diferents. Vam fer una cosa tan senzilla com demanar als alumnes voluntaris que des que entressin a l’institut fins que en sortissin només parlessin en català, excepte les obligacions de classe. Ho vam fer amb la idea que això podria arrossegar els altres. Com que no vam continuar el projecte no ho vam poder comprovar, però penso que hauria donat resultats. Hi ha dues possibles circumstàncies: d’una banda, la incapacitat, i això seria greu perquè els nois són escolaritzats en català; d’una altra, la mala voluntat, i això sí que s’ha de treballar. De la mateixa manera que quan la gent té problemes es psicoanalitza preguntem-nos per què aquesta mala voluntat i elaborem un discurs alternatiu. Fem aflorar els perquès d’aquesta mala voluntat i potser en podrem entendre alguna cosa.

—Mala voluntat? 

—Hi ha hostilitat clara contra el català en molts àmbits. Hi ha casos de ‘bulling’… En una de les meves simplificacions per a explicar les coses dic que hi ha 15% d’hostils, 15% de militants i un 70% d’indiferents. Hem de treballar amb aquest 70% d’indiferents. Amb els hostils no hi podrem fer res, però passa que et poden contaminar aquests indiferents. Per tant, és amb aquest sector que hem de treballar. Amb els altres, no cal perdre-hi el temps.

«LA POLÍTICA HA ESTAT MOLT EFICAÇ A L’HORA DE MATAR LLENGÜES, PERÒ GENS A L’HORA DE SALVAR-NE»

—El govern no treballa en aquesta línia?

—Quants anys fa que tenim política lingüística? Des del 1981? Jo crec que el president Pujol es deu haver preguntat què hem fet malament? Tants anys i no ens en sortim. No sé si saben en quina línia treballen. Però, vaja, sóc molt lluny del govern i no ho sé.

—Però l’oposició sembla que tampoc?

—No ho sé… Crec que quan es parla de la dinàmica de les llengües encara estem tots molt empeltats de la sociolingüística canònica. Als instituts encara estudien que és el bilingüisme i la diglòssia…. Hi ha aquests conceptes tan poc flexibles. Potser cal replantejar-ho.

—Són conceptes obsolets?

—Jo sempre ho he dit: no crec que la política pugui canviar les llengües. Jordi Solé i Camardons –que som amics, per una altra banda– creu que la independència servirà per a arreglar la situació del català i jo li dic que no. Si ens fiem d’això ho tenim molt malament perquè la política ha estat molt eficaç a l’hora de matar llengües però no a l’hora de ressuscitar-ne. Sempre surt el cas d’Israel, que és irrepetible. I no el vull, ja els el regalo. Sempre es diu que si va reeixir va ser perquè hi havia molta diversitat. No hi ha models. Si ens en volem sortir, si realment volem que la llengua sobrevisqui, tenim l’obligació de buscar models alternatius.

—Proposeu, doncs, de pensar més en els vincles dels parlants?

—T’adones que s’han eliminar tantes llengües perquè s’ha alterat la comunicació entre comunitats… Quan s’ha intentat recuperar no s’ha intentat recuperar aquesta xarxa, sinó que s’intenta salvar llengües determinades i llengües aïllades. I, hi insisteixo, no se’n salva cap. Es tracta de refer el teixit o de crear-lo de nou. No trobo gaire sentit a dir ‘salvem el català’ ignorant tot allò que passa a tots els territoris on es parla el català. Et pots trobar un amazic que parla perfectament català i que li parlen en castellà perquè la gent té ficat això al cap: al que suposem de fora li parlem en castellà, en la llengua no marcada. S’ha d’airejar aquest teixit i canviar les relacions.

—La universitat pot impulsar aquest canvi de mentalitat?

—Sí, però no se si ho té gaire clar. Tots anem de cara a l’anglès. El trilingüisme ens sembla el súmmum del multilingüisme: anglès, català, castellà. Això no canvia res.

—Si no ho fan els polítics qui l’ha de promoure, aquest canvi?

—La gent. Com s’arriba a la gent? Amb els polítics? Mireu, hi ha un fet que explica això. En ple franquisme es parlava molt més català que no ara, no? Quan tens la política en contra resulta que la llengua va fent… Quan en teoria tens la política a favor resulta que la llengua recula. Aquesta paradoxa ens hauria de fer rumiar molt. Segurament necessitem els polítics perquè dinamitzin la societat, però jo crec que les coses que vénen des de dalt, en qüestions de llengua, generen rebuig. N’hi ha més casos. En el guaraní, s’ha descrit aquesta reacció, i en el cas del maori… Quan poso aquests exemples la gent es pensa que com que són del tercer món no ens afecten. Però jo crec que els parlants som iguals a tot arreu. Aquesta idea que el català s’imposa… Hi ha un sociolingüista –Txepetx — que diu que no es tracta d’una imposició sinó d’una reposició. Doncs aquesta idea hauríem de ser capaços d’aplicar-la d’una manera convincent i no apel·lar els arguments de sempre, perquè això ja no commou ningú.

—Això vol dir que no creieu en campanyes com la de ‘Depèn de tu’ o ‘El català és cosa de tots’?

—Sí i no. És a dir, el català depèn de tu, però qui ens ho diu? Ens ho diuen des de dalt. I llavors la gent pensa: ‘Doncs mulli’s vostè, també, perquè diu que depèn de mi, però em deixa desprotegit… Em sembla que es tracta molt més de buscar un nou discurs, propostes alternatives i més participatives, que tothom s’hi senti implicat. Per exemple, en el cas de la política lingüística crec que en molt bona part es va deixar perdre per covardia, al principi dels vuitanta, la il·lusió que tenia la societat. La gent s’ho creia realment. Van començar els babèlics i, en fi, tota aquesta colla… I la gent s’arruga, davant d’aquestes coses. La gent podia haver dit: ‘Nosaltres estem il·lusionats, no fem cap guerra.’ Però no, no es va reaccionar així. Llavors, aquesta gent va generar un discurs que en molts casos es fa servir. El pitjor que ens va passar en aquell moment va ser perdre aquesta il·lusió. Si ara, que és un altre moment que ens podria il·lusionar, el deixem escapar sí que estem perduts. És a dir, no ens podem permetre de perdre dues vegades la il·lusió. Si m’haig de fiar dels polítics que em parlen de bilingüisme… és que ja renuncien a la il·lusió! No veuen aquesta oportunitat. I, ja que ells no ho fan, fem-ho nosaltres.

—Ens podem trobar en un país independent on el català es mori?

—Sí, però no ens hi hem de trobar. Per això no vull lligar el procés de la independència al procés de la llengua, perquè tenen ritmes diferents. El procés de la independència pot ser d’un dia per un altre. De cop i volta les coses han canviat. Amb la llengua les coses no van així… Jo ho deia en aquell article que VilaWeb va recuperar: hi ha d’haver directrius clares que funcionem en català. I que tothom que necessiti traducció, que no s’amoïni, que traduirem tant com calgui. Si no és així no hi ha remei. El català és el que es parla perquè és el que s’ha generat aquí i és normal que sigui així.

«LA DEFENSA DEL BILINGÜISME QUE FA JUNQUERAS ÉS ELECTORALISTA, PERÒ NI AIXÍ NO L’ENTENC»

—I quan Junqueras diu que el castellà serà oficial, com ho veieu? Si no pot fer el bé, la política potser pot fer mal?

—Jo entenc aquesta opció només com a electoralista, però ni així no l’entenc. L’últim article que li vaig llegir, ‘La llengua dels meus amics, de la meva gent’, d’entrada em sembla nepotista. Els meus amics i la meva gent parlen moltes llengües; per tant, no només és una. Després què li passa al català? És que no és de la teva gent? Per què hem de donar un lloc especial a una llengua de les moltes que es parlen aquí? No ho entenc des de cap punt de vista. Perquè, sobretot essent historiador, hauria de tenir la visió històrica que si això es fa realitat portarà a la substitució del català. No ho entenc i a més no crec que porti vots. Pot portar més vots un plantejament clar amb què sàpigues comprometre tothom. Necessitem els parlants de llengües majoritàries si volem preservar la diversitat lingüística. Necessitem el seu compromís. I no dubto que en la majoria de casos hi és. Doncs aleshores donem les possibilitats per a articular-lo. Per què s’ha de donar aquest tracte especial a un grup determinat que ells suposen majoritari, que a l’hora de la veritat no ho és tant. De fet, quan es parla del castellà, només es parla d’un i n’hi ha molts.

—Necessitem la gent que viu aquí i parla llengües diverses?

—Això es lliga amb la idea de retrobar l’equilibri ecolingüístic. I de moment cada vegada estem més desequilibrats. Estic segura que hi ha molts catalans que tenen el castellà com a primera llengua i que estan compromesos. I si tenen la informació de com fer-ho voldran contribuir a restablir aquest equilibri. Segur que ells no volen ser agents de l’imperialisme lingüístic.

—Voleu dir, per exemple que parlin als fills en una llengua diferent de la que parla el matrimoni?

—Amb les opcions individuals no m’hi poso. Em conformo que no em posin a mi i als meus fills en la situació de renunciar a la meva llengua, i aquí ells hi tenen un paper molt important. Si volen que renunciï a la meva llengua les coses són prou clares. Si creuen que això és injust, aleshores poden actuar.

—La majoria no fan això conscientment?

—No, la humanitat seria terrible si això es fes conscientment. Pot ser que hi hagi un sector que sí, que emeti consignes, però en general no. Tots convivim.

—Podríeu impulsar aquest model alternatiu que proposeu.

—Jo no sóc política.

—I si us proposessin de ser directora general de Política Lingüística?

—Això no passarà mai. Ho tinc claríssim.

—I assessora?

—Si no em fan cas…

—Trenqueu esquemes.

—Dic el que penso. Una vegada, en una reunió del PSC, hi va haver un embolic monumental pel fet de parlar d’això de les llengües de la migració. Com en molts casos, enfrontar la gent a la diversitat fa sortir molts fantasmes, i es va generar un gran debat. Quan vaig marxar, un d’ells em va dir: ‘A tot arreu on vas passa això?’ Jo sóc molt poc útil com a assessora.

«LA PRIMERA MESURA QUE RECOMANARIA SERIA DE SUPRIMIR LA DIRECCIÓ GENERAL DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA»

—A l’escola la llengua vehicular ha de ser el català?

—Sí, perquè ja ho hem comprovat i serveix. Si ara parlem de l’ensenyament públic, veus que fins a sisè la llengua els iguala, surten tots amb igualtat de condicions. Quan són a l’institut, en molts casos pots fer una predicció. Segons quina sigui la llengua familiar d’un nano pots predir si arribarà a batxillerat o no. De vegades aquest argument te’l fan anar a la contra: i diuen ‘Ho veus? El català discrimina’ Però no és això, perquè abans els has igualat. Crec que tot plegat té molt a veure amb la posició davant el coneixement. Perquè en definitiva oposar-se a una llengua és oposar-se al coneixement. Això va molt lligat. Després hi ha la nostra responsabilitat de preservar la llengua que s’ha generat aquí, que és el català.

—Tothom ha d’acabar l’ESO dominant català i castellà?

—I més llengües, no necessàriament l’anglès. No sé si ho diré molt gros, però no necessàriament el castellà, es poden saber unes altres llengües. És això, la llengua que s’ha generat aquí és el català. Hi pot haver uns altres interessos. Es pot potenciar el continu romànic… Ara desapareixen totes per l’anglès. Es podrien potenciar les llengües familiars. Totes és impossible, però n’hi ha moltes que sí, que com a societat les necessitem.

—Us podeu explicar?

—A Catalunya hi ha una quarantena de llengües que, només pel nombre de parlants, es podrien preservar. Després ens arruïnem tots per pagar escoles d’idiomes per aprendre no sé que. Potenciem això. Tenim el xinès, el rus, l’àrab… Segurament això ajudaria a la convivència i també incorporaria el coneixement que aporten les diverses comunitats. Seria una manera d’articular la diversitat. El model és aquest: el català com a llengua comuna i després totes aquestes possibilitats de treballar amb les llengües que es parlen aquí.

—A les zones on la presència del català és molt baixa s’hi hauria de fer res específicament?

—Sí, encara que en algun sentit crec que ja és massa tard. Si tots els diners que es van abocar en la normalització s’haguessin abocat en esports i esplais ara no estaríem tan malament. Aconseguir àmbits on s’utilitzi la llengua de manera espontània seria molt més rendible que no la idea de llegir i escriure.

—Això es va intentar amb els plans d’entorn?

—Sí, encara n’hi ha algun que funciona. Crec que els plans d’entorn van ser molt bona idea. Jo vaig tenir molts bones sorpreses. Recordo un dia que vaig anar al barri de la Mercè, a Tortosa. Hi havia totes les famílies esperant la canalla i la llengua vehicular entre gent d’orígens molts diversos era el català. Tenien un pla d’entorn que funcionava molt bé.

—I a la inversa, als llocs on el català té presència més aclaparadora s’hi ha de fer res?

—M’encantaria saber on és aquest lloc on el català és present de manera aclaparadora, perquè realment jo no el conec.

—El conseller Maragall deia que a Olot els nens haurien de parlar més castellà?

—Jo m’he trobat que en els llocs més recondits d’aquest país els comportaments destructius del català es reprodueixen. Us parlaré d’un lloc on viu molt poca gent. Hi ha un matrimoni argentí a qui tothom del lloc parla en castellà. Jo els parlo en català i veig que la noia parla un català com tu i com jo. No ho puc entendre. Per què no li valoren aquest coneixement? Per què la tracten com si fos estrangera? I és un lloc molt petit.

—Als mitjans de comunicació s’hi ha de fer res per augmentar el català?

—El fet que es facin programes de qualitat ja és una garantia. És clar, fan un paper molt important a l’hora de donar un coneixement de la llengua. Podrien fer un paper més important si respectessin més les versions originals, on la diversitat fos tractada de manera més natural. Escoltar la gent parlant la seva llengua i posar subtítols seria una bona pedagogia.

—En l’etiquetatge què hem de fer?

—Torno a dir que no sóc partidària de legislar i d’aquestes coses, però com a consumidors hem d’exigir respecte. Podem fer la nostra tria. No sé si s’ha de fer una legislació… Jo en molts casos ho faig. Si no és en català el teu producte no m’interessa. Aquesta llibertat encara la tenim.

—I els prospectes dels medicaments?

—Aquí sí que cal una llei, perquè això dels prospectes ja és una cosa de drets humans.

—Sintetitzant, podríeu recomanar tres mesures al president del futur nou estat català?

—M’agafen ganes de dir coses eixelebrades, perquè, digui el que digui, mai no em faran cas… [Riu.] La primera, seria suprimir la direcció general de Política Lingüística. La llengua és de tots i tots s’hi han de comprometre. Tenint això en un reducte s’ha aconseguit que els altres no se sentin implicats. Al departament de Salut o al d’Indústria li és igual el català perquè és una cosa que hi ha en un racó. La segona, buscar les maneres d’engrescar la gent. Això és fonamental. I sobretot orientar-ho cap a la convivència, cap a compartir, cap a il·lusionar. Admetre que al final, si ens en sortim amb la llengua, serà cosa de tothom, no només dels catalanoparlants. Ja és prou evident que quan ha arribat aquesta última diversitat el mal ja era fet. Si ens en sortim ens en sortim tots. La tercera, com a mínim, seria aplicar totes les mesures perquè tot pugui funcionar en català. Que siguin els catalans que no tinguin les restriccions. I els qui en tinguin, oferir-los tots els mitjans: si cal traduir, si cal tenir paciència… hauríem de posar-hi tot allò que calgués. El que ha de quedar clar és que la llengua d’aquest país és el català i l’occità en el seu territori.

—No us fa por que, quan això doni fruit, la llengua perdi genuïnitat?

—No, més interferits que estem ara no ho estarem. Hi ha una cosa que en la lingüística històrica es veu. Com més substrats de la llengua hi ha més es va a l’essència. És a dir, quan hi ha interferències que només tenen una font, que tots coneixem, la gent ja no les percep ni com a interferències. La lingüística històrica mostra que com més substrats diversos hi ha més es torna a l’origen. Hi ha una correspondència claríssima entre la competència i l’ús. Si utilitzem més el català recuperarem la competència.

—Heu estat una rebel que no ha fracassat. Ho continueu essent?

—De fet he tingut la gran sort de viure la vida que volia o millor del que volia. No he fet cap esforç, he tingut sort.

—Sou coherent?

—Ser coherent és molt important, malgrat les contradiccions. No pots predicar unes coses i després plegar-te, has de ser conseqüent amb allò que prediques.