Eduard Márquez: ‘O sóc capaç de regirar-ho tot, o s’ha acabat’

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) va entrar en el món de la literatura a través de la poesia. Però ja el 1995 i el 1998 va fer el pas a la narrativa amb dos reculls de contes molt celebrats: ‘Zugzwang’ i ‘L’eloqüència del franctirador’, publicats per Quaderns Crema. Després va entrar en un àmbit nou, la novel·la, que no ha abandonat. Tanmateix, en aquesta entrevista, reveladora, Márquez explica amb gran convicció per què ha tornat a l’origen, als seus primers contes, recuperant i reescrivint ‘Vint-i-nou contes menys‘ (Empúries). El llibre, que recull bona part dels contes d’aquells dos volums, dotat d’una estructura pròpia, és important perquè, com diu l’autor, representa un punt i a part. Márquez, a qui agraden les formes rodones, torna a l’origen de la proposta formal de ‘menys és més’, que va definir fa vint anys, per tancar-la i provar d’obrir-ne una altra. Se situa en un precipici. Sense vertigen. Però la decisió aclapara. Cap a on vol anar? Aquesta entrevista en dóna la resposta. 

També podeu veure el vídeo de la sèrie ‘Escriptors TV’, on Eduard Márquez llegeix el conte ‘Pandèmia I. Avorriment‘. 

—Els vostres primers set anys en el món de la literatura els vau passar a Quaderns Crema, l’editorial de Jaume Vallcorba, a qui dediqueu el llibre. Aquests són els anys de formació i de consolidació. Com els recordeu? Com recordeu Vallcorba?

—Fa vint anys, quan vaig decidir passar de la poesia a la prosa i vaig pensar en la possibilitat de publicar els contes que escrivia, vaig fer una llista dels editors que m’agradaven més. Volia seguir una estratègia que ara no és moda, d’enviar l’original a l’editor volgut i esperar-ne la resposta (i no enviar l’original a deu editorials diferents alhora). El primer de la llista era Jaume Vallcorba, tant pels autors de contes d’aquí, Quim Monzó i Sergi Pàmies, com pels autors de contes estrangers que tenia al catàleg. Així doncs, recordo que era el desembre del 1994, uns deu dies abans de Nadal, vaig arribar-me a l’editorial, que aleshores era en uns baixos del carrer de Valls i Taverner, amb Balmes. Vaig deixar el sobre a la secretària i me’n vaig anar. Vaig pensar: ‘Ara paciència’. Però en menys d’una setmana Jaume Vallcorba em va trucar a casa dient que volia publicar els contes. Les cames em tremolaven. I el llibre sortia la tardor del 1995. Aleshores va començar un procés d’aprenentatge literari i editorial. Jo ja havia treballat en el món editorial, com a corrector i editor.

—Què el feia diferent, Vallcorba?
—Dues coses: l’exigència i el diàleg. El llibre va arribar amb cinquanta contes a l’editorial i en van sortir publicats quaranta-tres. Hi havia un diàleg permanent que et forçava a escoltar i reconsiderar les teves posicions: ‘N’estàs segur, d’aquest final? N’estàs segur, d’aquest títol?’, deia. I, un cop reconsiderat l’advertiment, si mantenies la opció presa, ell te la respectava. A l’exigència i el diàleg, hi afegiria pulcritud: els llibres de Quaderns Crema eren llibres ben acabats, sense errades. I en Vallcorba et deixava participar durant tot el procés. Jo, que de mena sóc perfeccionista, m’hi vaig entendre. A mi m’esgarrifen els llibres mal fets que arriben a sortir avui: plens d’errors tipogràfics, pàgines mal maquetades, amb faltes d’ortografia…

—A la primera edició del primer llibre que vau editar a Quaderns Crema, l’accent del vostre cognom hi apareix catalanitzat. Com va ser?
—Ha, ha. ‘Zugzwang‘ és l’únic llibre del catàleg que Vallcorba va deixar que el títol no anés en lletres negres. Són de color magenta. Recordo que amb Ernest Folch, que aleshores treballava a l’editorial, ens miràvem excitats la transgressió a la pantalla de l’ordinador, quan Jaume Vallcorba passant per darrere nostre, va acostar la mà al teclat i va catalanitzar l’accent. No vaig tenir el valor de tornar-lo a posar bé.

—Heu dedicat el llibre a Jaume Vallcorba.
—Tenia ben clar que l’hi havia de dedicar, fins i tot abans de saber que estava malalt. És una manera de mostrar-li gratitud i de fer-li un homenatge. Ell em va permetre de començar la trajectòria literària. Hi vaig passar els primers set anys, fins el 2000.

—Què us va fer canviar de gènere? Per què vau passar de la poesia al conte?
—La poesia és una manera d’aproximar-se a la llengua. Des d’aquesta perspectiva continuo fent poesia. Però vaig passar a la narrativa pel desig d’explicar històries.

—Quin creieu que és l’element que ha de tenir imprescindiblement un conte? 
—Intueixo que tot queda reduït a una cosa simple però molt difícil: una bona història i l’estil més adequat per a explicar-la. Això vol dir que hi ha d’haver un equilibri entre el fons i la forma (entre la música i el concepte, entre l’estil i la història). I això és molt difícil, perquè la majoria de contes que llegeixo tenen aquest equilibri desajustat, sobretot perquè pivoten sobre la història amb una despreocupació formal increïble. Cada vegada s’escriuen llibres més malament.

—Els contes de ‘Vint-i-nou contes menys’ comparteixen una certa angoixa i desassossec; personatges amb grans dificultats per a relacionar-se, incapaços d’unes relacions sentimentals satisfactòries, desamor, solitud…
—Quan em vaig proposar de reflotar els contes em vaig adonar que contenien el mateix món, el mateix context de fa vint anys, però agreujat. Sofrim un procés de distanciament, de deshumanització, alienament… Hi ha un conte que ho mostra perfectament: es diu ‘Al·legoria’ i tracta d’un nàufrag que veu que s’acosta un transatlàntic i es creu salvat. Tanca els ulls i quan els torna a obrir veu un passatger solitari enfocant-lo amb una càmera fotogràfica. El fotografia mentre el vaixell s’allunya. Algú m’ha dit visionari, perquè fa vint anys no hi havia internet, ni Twitter, ni càmeres digitals, i tampoc l’ús estúpid que es fa de les xarxes socials… Sí, és un món de solitud, infelicitat, frustració… Jo conec molt poca gent que no estigui frustrada. I, així i tot, com assenyalava Marina Espasa en una crítica del llibre, són contes on no tenen cabuda objectes tecnològics com els mòbils. Només hi ha un conte volgudament modernitzat en aquest sentit: es diu ‘Babel’ i hi apareix un DVD. En la primera versió era un vídeo.

—Home, voleu dir que estem tan malament?
—Davant d’aquest procés d’involució humana, també hi ha contes marcats per la redempció. També hi ha històries d’amor. El llibre té totes dues coses.

—Són contes que sovint se situen entre la realitat i el somni.
—El meu món literari es mou en la frontera entre la realitat i la ficció. Moltíssims d’aquests contes parteixen d’una notícia real, com ‘Arnes’ o la Grette Bürnsten del conte ‘Zugzwang’. En aquest conte tot allò que explico és veritat. Una de les màgies de l’escriptura és poder diluir el vidre que separa la realitat de la ficció. És on em trobo més còmode. I això en aquests contes potser encara és més evident.

—Els noms estrambòtics dels personatges potencien el malestar.
—Ajuden a la indeterminació, augmenten el món al·legòric. Perquè l’al·legoria és molt poderosa.

—Entre alguns contes de ‘Vint-i-nou contes menys’, hi ha vasos comunicants. De manera que l’ordre dels contes no deu ser aleatori.
—En absolut. Tot ha d’estar cohesionat i ha de ser coherent. Ben lluny d’entendre el llibre com un calaix de sastre. Els personatges d’un conte tornen a sortir en un altre, i això ja passava fa vint anys, de manera que ara això contenia una dificultat afegida: partia de dues estructures diferents, la de ‘Zugzwang’ i la de ‘L’eloqüència del franctirador’, que han passat a ser una sola estructura però amb vint-i-nou contes menys. De manera que he hagut de desarmar una estructura per armar una estructura nova.

—Per què ara heu tingut la necessitat de tornar als orígens?
—Per tancar una època. És el meu últim llibre d’una època. I o sóc capaç de regirar-ho tot, o s’ha acabat. És un llibre testamentari. Aquest llibre és fonamental perquè representa un punt i a part.

—Què dieu ara!
—El procés que vaig començar fa vint anys ha arribat a la màxima expressió amb l’última novel·la escrita, ‘L’últim dia abans de demà’. No puc anar més enllà, de manera que tanco un trajecte que no té possibilitats de futur. És un trajecte que només podria conduir-me a la repetició o a l’esterilitat narrativa. No m’interessa. I com que m’agraden les coses rodones, acabo on vaig començar, retornant als contes originals.

—Aquesta decisió no us fa tenir vertigen?
—Durant anys el meu lema ha estat ‘menys és més’, que vol dir treure el màxim rendiment de la contenció, de la transparència, del rigor constructiu. Ara vull anar en una altra direcció. I poden passar dues coses: que sigui capaç de començar de zero o que no ho sigui. Si no en sóc capaç, deixaré d’escriure. No passarà res. He fet molta feina en tots aquests anys, vint-i-dos llibres, i n’estic ben orgullós.

—Però sabeu què voleu fer?
—Vull continuar escrivint, sí, i intueixo què vull fer.

—Què?
—Vull fer una marató. Fins ara m’he dedicat als cent metres llisos o, més ben dit, als cent metres tanques. Els cent metres no els puc córrer més de pressa. Ara vull preparar-me per córrer maratons: escriure llibres de sis-centes pàgines. Però per fer la marató he de reconsiderar-ho tot: la tècnica, la llengua, l’ús de les descripcions, els personatges… I què pot passar? Que no en sigui capaç.

—…
—Vols que quedem d’aquí a un any, el 22 de setembre, aquí mateix, a l’Hotel Calderón, a les 10.30? T’explicaré com va el procés.

(Apuntat! La història continua.)