03.09.2014 - 14:07
Isona Passola vol sorprendre l’espectador amb el nou treball, ‘L’endemà’. El film, que ha estat possible gràcies a 350.000 euros de microfinançament, tracta sobre els punts decisius de la construcció d’un nou estat. Passola s’adreça sobretot als no convençuts: ‘La pel·lícula ha d’entrar pels ulls de la gent que només de veure una estelada, se n’aparta.’ Per això, explica, en el documental no n’hi surt cap. Amb l’opinió d’experts en sanitat, educació, economia, energia i tot allò bàsic per als pilars d’un país, Passola dibuixa un horitzó després de la consulta.
—Al començament del film es veuen dos joves que es discuteixen i, per entendre la parella, es parla de dues taronges amb un espai propi. Creieu que el reconeixement de l’altre, en el cas de Catalunya i Espanya, és l’arrel del problema?
—Absolutament, aquesta és l’arrel. No hi ha mitges taronges, tampoc a la vida real, sinó que sempre n’hi ha dues. I si no s’entén això, no s’entén res. Aquesta és la gran dificultat d’Espanya a l’hora de comprendre Catalunya, que no accepta que és una entitat política sobirana, un subjecte polític. És aquí on comença l’embolic.
—Creieu que el paral·lelisme de la parella és el millor exemple?
—Sí, els he mirat i analitzat tots. També he explorat de fer el cas paral·lel amb un fill que surt de casa i no el deixen marxar, però aquest cas col·loca la part catalana en una situació de fill i Espanya en una situació paternalista. Catalunya no és un fill que es fa gran i vol marxar de casa; Catalunya ha estat subjugada durant tres-cents anys; era tan pare com Espanya.
—A qui va adreçat ‘L’endemà’?
—L’objectiu principal és donar arguments a favor del sí a la independència, contrastats i per mitjà dels millors especialistes. És de consum intern, però va adreçat especialment als convençuts, que els omplirà d’arguments, i a aquells que dubten, que veuran que això no és tan difícil si es vol fer.
—Heu dit, de vegades, que aquest film no agradarà als catalans ‘més fonamentalistes’.
—Un independentista que pensa només que Catalunya pot ser d’una manera empobreix molt la idea de país. Aquests independentistes més radicals són una part més de Catalunya, però cal tenir present que som on som perquè tots aquells que no eren independentistes se n’han fet per adhesió, no per obligació d’un estat que els imposava de ser-ho… I aquesta adhesió l’hem tinguda malgrat totes les dificultats, gràcies a la il·lusió de formar part de la col·lectivitat catalana amb una llengua i cultura pròpia, però amb un gran respecte per la diversitat. Amb una gran obertura mental, per a acceptar la diversitat religiosa, sexual, també la lingüística.
—Un dels temes més candents és la llengua?
—Sí, aquesta diversitat té molt a veure amb la llengua. Evidentment que en una Catalunya independent, el català serà una llengua molt important i podrà ser oficial, cooficial o res d’això, com l’anglès al Regne Unit o als Estats Units, on no té cap estatus especial. Defensarem el català en el nou estat, però mai contra del castellà, que és una riquesa enorme que ens comunica amb mig món i que és la llengua mare de molts habitants de la població. I una llengua fantàstica. S’ha acabat l’etapa de la por. No podem concebre el castellà, en un moment de llibertat i plenitud nacional, com una amenaça, tal com ho era en el franquisme. Ara som en l’etapa de construcció, i això vol dir pensar d’una altra manera.
—No s’hi veu cap estelada, en el documental.
—Precisament per això no n’hi ha cap. El meu film ha d’entrar pels ulls de la gent que, només de veure’n una, se n’aparta. Els símbols són importants, i l’estelada, meravellosa. Però ‘L’endema’ fa l’exercici de posar-se als ulls dels qui dubten, fuig de la posició defensiva. És dialogant, festiu… Per a això és la festa de la independència, per a construir un país millor. Podríem ser com els Països Baixos, Suècia o Dinamarca, països que han funcionat, d’unes dimensions similars a Catalunya i que han aguantat la societat del benestar.
—El projecte que oferiu no és neutral, sinó que mostreu un determinat model de societat. Al film es parla de model sanitari i es tracta el copagament, per exemple.
—No proposo cap model, poso exemples d’uns quants. Ara, deixo molt clar que tindrem el model que la gent vulgui i voti. En el cas de la sanitat suggerim que la gent pobra la tingui de franc, però és evident que no es pot arribar a tot, això ho diuen els tècnics. I per tant, exposem alternatives com el copagament.
—Assenyaleu espais compartits amb Espanya després de la independència, com ara la gestió del riu Ebre. Com penseu que serà rebuda d’aquesta posició? Sorprendrà a les Terres de l’Ebre?
—Crec que l’acceptaran molt bé, perquè normalment se’ls fa molt poc cas…i el film és rodat allà, és la part de festa. Crec que arrasarà a les Terres de l’Ebre; el documental va adreçat a tot Catalunya, però he tingut ganes de fer un homenatge a aquells que ho han fet molt bé, i amb poc suport. He rodat al sud, perquè també existeix.
—En el documental parleu d’eleccions plebiscitàries si la consulta és prohibida. Sou partidària només de fer-la d’acord amb la legalitat espanyola?
—No, no. Jo crec que no podem tornar a posar les urnes al carrer, tal com ja vam fer [referint-se a les consultes populars del 2009]. Allà varen votar un milió de persones, però hem comprovat que no va tenir el ressò internacional. Ara no som a la fase de costellada. Som en un moment en què el reconeixement internacional és bàsic. S’ha de fer des d’una legalitat, ja sigui catalana, espanyola o internacional. Si no, no tindrem allò imprescindible per a ser reconeguts. Hem de buscar la legalitat com sigui; si no, no existirem. Si rebem un no, sortirem al carrer? Segur, hi ha una part de mobilització que serà important, però hem de voler carregar-nos de raons perquè des de l’exterior ens donin la raó. No hem de repetir coses que ja hem fet.
—El documental també fa referència a la Unió Europea, i es recullen opinions de tota mena. Se’n desprèn que l’adhesió d’una Catalunya independent no serà automàtica.
—Catalunya és molt europeista, ja ho era abans que Espanya ho fos; i ho és molt més que els francesos o els anglesos. Des de l’inici, el sobiranisme ha deixat clara la idea de ‘nou estat d’Europa’, també perquè és vital pel reconeixement internacional. Per tant, Catalunya acabarà essent part de la UE, més tard o més d’hora. Tot i que és cert que això no serà automàtic, el que explica el documental són els camins per arribar a ser-ne part, i deixa clar que hi ha moltes maneres de ser-hi. Parlem, per exemple, del cas de Noruega, que és a l’espai euro, amb igualtat de condicions, però no té representació a les institucions europees. I Catalunya simplement vol accedir a Europa votant, i això s’ha d’entendre.
—Què n’espereu del documental, d’aquí al 9-N?
—Tinc un centenar de presentacions per tot Catalunya, i espero que sigui útil per a contribuir en el debat amb rigor. No hi ha democràcia sense informació i per això espero que serveixi per a votar pacíficament i amb el cap clar. Votar, votar i votar. Dialogar, dialogar i dialogar. Hem d’aspirar a construir un país molt millor del que tenim ara, i per mi això només es pot aconseguir amb la independència.
