Maria Barbal: ‘La literatura catalana encara és considerada de segona’

Maria Barbal és una de les autores catalanes més internacionals. El seu èxit a Alemanya és manté. La seva obra, encapçalada per l’extraordinària ‘Pedra de tartera’, suscita interès i cada any torna a aquell país per retrobar-se amb uns lectors apassionats. S’interessen per la manera com es viu la transmissió d’un trauma col·lectiu, el de la guerra, i com afecta les relacions de pares i fills. Un tema que l’autora ha treballat a fons. Ara publica un nou llibre, ‘En la pell de l’altre’, en què la protagonista i els seus personatges també viuen amb el pes de la història, cadascú a la seva manera. Però el gran tema és la impostura. Inspirat en el cas d’Enric Marco, Barbal capgira els personatges i els trasllada al Poblenou. Amb la seva passió per entendre, per fer servir la literatura per comprendre, entra dins la pell de la protagonista, la Ramona, i retrata un personatge que acaba convertint la seva vida en un simulacre d’unes altres vides. 

—L’interès per la vostra obra a Alemanya continua. A principi d’estiu hi vàreu anar?
—No sé si em parles d’un acte que es va fer en una llibreria de Marburg, una ciutat a prop de Frankfurt. Era pleníssima, va venir molta gent: alumnes, lectores… La veritat és que aquell dia em vaig emocionar. Allí es preparen molt bé aquestes coses. He tingut molta fortuna.

—Voleu dir que la publicació de milers de llibres a Alemanya només és cosa de la fortuna?
—Per l’esforç que jo i l’editorial haguéssim pogut fer, n’hem rebut molt. Tot va venir amb la traducció de ‘Pedra de tartera’. Una periodista en va parlar en un reportatge de televisió i a partir d’aquí es va disparar. ‘País íntim’ va sortir al cap d’un any de la publicació de ‘Pedra de tartera’ i crec que això també va contribuir-hi… Després, també han traduït ‘Càmfora’ i ‘Emma’. Crec que tinc una traductora molt bona; encara que no sàpiga alemany ho noto. I això és molt important.

—La coneixeu?
—Sí, hem treballat molt juntes. Em fa moltes preguntes molt i enraonem molt. M’ho passo molt bé treballant amb ella. Ho vol entendre tot, fins al punt que vol anar veure coses que no ha vist mai, com per exemple una era. Hem tingut una relació molt continuada.

—Els alemanys us pregunten per la independència?
—Sempre m’han preguntat per aquest tema. En vaig haver de fer un resum perquè vaig veure que malgrat conèixer Mallorca o la Costa Brava, com a turistes, tenen unes idees molt superficials. Les universitats i les persones lectores són un altre tema. El 2007 la pregunta típica era com és que vostè escriu en català i no en espanyol, que tindria molt més èxit.

 —Què els interessa?
—De ‘Pedra de tartera’ els va interessar el paral·lelisme entre les vivències de la Segona Guerra Mundial i el trauma que originà. Els preocupa la transmissió d’aquest trauma. Es van connectar molt bé amb ‘Pedra de tartera’ i van poder continuar amb ‘País íntim’, on vaig reprendre aquesta temàtica. He vist que els interessen també les relacions paterno-filials; jo tinc tirada a subratllar-les en els arguments. Sovint són objecte de preguntes dels lectors. En aquesta última visita a Alemanya vaig poder veure que els estudiants anaven molt documentats i tenien un coneixement molt gran de la nostra història.

—Frankfurt va ser un punt d’inflexió per a la internacionalització de la literatura catalana?
—La presència catalana a Frankfurt va significar obrir una porta de la literatura catalana a Europa. Es van fer moltes traduccions durant el 2007, el 2008 i el 2009 i crec que no hi haurà una tornada enrere, malgrat la crisi. A partir d’aquell moment hem esdevingut uns autors com uns altres, com els noruecs. La literatura catalana ja no és cap interrogant.

—Ara, en canvi, quan som a tocar de la independència, la literatura catalana es torna a barrejar amb la castellana quan es presenta al món. Us hi heu trobat?
 —Jo no m’hi he trobat perquè després de Frankfurt ja no he estat cridada en activitats d’aquesta mena, però sí que he vist que quan s’ha fet una trobada tant hi han anat autors que escriuen en castellà com en català, tots barrejats. A Frankfurt hi va haver una clara diferenciació. No es volia treure a ningú, sinó que es volien posar les coses al seu lloc. Va ser desagradable aquell rebuig. No es pretenia rebaixar ningú, ni treure ningú del seu lloc, ni res. Si escrius en català ets un autor català. Estic gairebé convençuda que ara s’ha tornat enrere.

—No és coherent perquè el vostre cas i alguns altres confirmen que Frankfurt va ser un èxit.
—Per sort, va anar molt bé. És una experiència què et fa sentir una autora com una altra. Tens un sentiment d’haver estat com en un apartat i, en canvi, quan surts et consideren com un autor normal i això fa que et sentis d’un país normal. Això et fa sentir bé.

—Voleu dir que aquí encara ara us sentiu una autora resistent?
—Una mica sí, aquí em sento una autora catalana i això encara vol dir que molta gent amb qui em relaciono no em llegirà i no s’interessarà mai pel que escric. Sembla que la literatura catalana encara és considerada de segona. Tot i que racionalment no s’acceptaria aquesta afirmació, la realitat és així. Costa molt de traduir al castellà i que s’interessin. A mi m’han traduït moltes obres, però no hi ha una relació normal. El castellà és com un mercat inexistent.

—Això no ho vàreu notar fins que vàreu ser llegida a Alemanya?
—Sí, després de l’ èxit a Alemanya, van traduir ‘Pedra de tartera’ al castellà. La novel·la es va dir ‘Cantos rodados’ i portava una cinta que deia: ‘D’aquest llibre, se n’han venut 100.000 còpies a Alemanya.’ La frase ho diu tot.

—Parlem de ‘En la pell de l’altre’. És cert que us inspireu en el cas d’Enric Marco?
—Més que inspirar-m’hi, el cas d’Enric Marco va ser l’impuls creador. Quan va passar aquest fet jo tenia relació amb una persona del Memorial Mauthausen i em va dir que estava indignat per tot allò que havia passat i sobretot perquè hi havia socis que ho sabien i per compassió no ho volien esmentar. I, és clar, això em va impressionar molt. Amb aquest vaig començar a pensar en aquest tema com un possible argument per a una novel·la. Després me’n vaig separar immediatament i vaig crear un personatge femení. Curiosament, després he descobert que hi ha un seguit de dones que han actuat d’aquesta manera. Em vaig documentar i vaig veure que hi havia molta gent que tenia aquest comportament. Hi ha el cas d’Alícia Estevez de les Torres Bessones, o el cas de Rigoberta Menchú, que també va falsejar algunes parts de la seva vida.

—Per què s’inventen una vida que no és la seva?
—Sovint són persones faltades de l’amor que és necessari en els primers anys de vida i es queden buides. Una buidor que han d’omplir amb unes altres personalitats, amb les coses positives dels altres.

—Això justificaria la impostura?
—Justificar seria molt exagerat. A mi m’interessa entendre què passa i ho faig a través de l’escriptura. Què li passa? Com és que es comporta així? Quines són les circumstàncies? Vaig al darrere del personatge, l’observo, en prenc notes. A vegades és un personatge que t’indigna i a vegades t’admira.

—En aquest cas us admira?
—M’impressiona la seva energia, que la dedica a fer un treball positiu. La seva vida fonamentalment és això.

—És una malaltia?
—La psicòloga em va explicar que el personatge havia de tenir reaccions obsessives. S’ha de sortir amb la seva… Parlem d’un comportament patològic, que pot tenir graus diferents.

—Mentir sistemàticament no li crea contradiccions, a la Ramona?
—El personatge no ho viu tal com ho veiem des de fora. El personatge s’enganya a si mateix i llavors, tan tranquil·lament, va explicant una cosa i de mica en mica la va fent més grossa… Llavors es deixa anar i si ha de convèncer un auditori ho fa. Per a ella no té cap importància.

—En la vostra novel·la es capta molt bé el poder de convicció de la protagonista, l’emoció que encomana. Cal que les coses siguin veritat per convèncer?
—És un dels temes que planteja la novel·la i no el resol. Els lectors, o jo mateixa com a escriptora, ens podríem preguntar què pensem i probablement no ens posaríem d’acord. Uns dirien que si fa el bé no passa res, uns altres que sobre una mentida o una trampa no hi pot haver res de bo.

—I vós que hi dieu?
—De fet, no em vull definir perquè la seva circumstància és particular. Jo no sóc ningú per a dir que aquesta persona s’ha d’avergonyir, jo no ho he de dir.

—No sé si hi heu pensat que aquest llibre surt en un moment en què tot el país viu un cas d’impostura, el de Pujol. Tot el país se sent enganyat.
—La impostura de la Ramona no em sembla assimilable a la de l’ex-president Pujol, però sí que hi ha un tema de falsedat. Ha representat una cosa i no era així. Quan vaig escriure el llibre no havia passat res d’això d’en Pujol. En canvi, en el moment de publicar-se és veritat que, encara que sigui molt diferent, pot induir a pensar i reflexionar sobre la impostura.

—La impostura és més fàcil en una societat massificada?
—Probablement és més possible, però a vegades t’estranyes que amb tants mitjans aquestes persones no siguin desemmascarades. Estem en un moment en què hi ha moltíssima informació, però l’excés fa que en realitat ens assabentem d’una o dues coses bé i tota la resta passa per una boirina que ens afecta els sentits, però no ens informa.

—Per què el Poblenou?
—És un barri que m’anava molt bé perquè té un rerefons amb una presència molt important de l’anarquisme, un barri que, en un moment determinat, acull gent de fora i que ha tingut una evolució en els anys que passa la novel·la. La presència del mar…

—Sovint heu estat considerada una autora rural, però si repassem la vostra obra hi trobarem Barcelona molt ben retratada.
—Ets la primera que gosa dir això. A vegades sembla que Barcelona només és uns determinants barris. Sí, crec que aquesta ciutat és molt present en la meva obra: en aquesta, en ‘Emma’, al carrer de Bolívar.

—Per què hi feu sortir la periodista Politkòvskaia?
—És una dona que es juga la vida per denunciar uns fets. Se la juga, sap que se la juga i al final la maten. La primera vegada que va venir a Barcelona va ser en un acte organitzat pel PEN i hi havia poquíssima gent. D’aquesta dona, te n’impressiona molt l’expressió. El paper del periodista a la novel·la té molt de valor, és el que finalment destapa la falsedat. En certa manera, Politkòvskaia representa el contrast amb la Ramona Marquès, la protagonista, que vol ser admirada perquè ha fet coses; en canvi, la periodista no busca el reconeixement. Són els dos extrems.

—Dels nous escriptors catalans, que en penseu?
—Hi ha un planter molt bo. La Marta Rojals n’és un bon exemple. Em continua sorprenent aquesta vitalitat, perquè continuem frenats i, com deia abans, ens costa de superar el nostre redol lingüístic. Els escriptors en aquest país som vius i la qualitat dels nous escriptors ho evidencia.

—Esteu contenta de la vostra trajectòria?
—Sóc una persona que no havia previst d’escriure i va ser la història de ‘Pedra de tartera’ que em va posar en aquesta situació. He anat fent el que m’ha agradat, he tingut una gran llibertat, he triat els meus temes i els arguments. Amb perspectiva, penso que algunes coses me les podria haver estalviat, potser he escrit una mica massa, però tot plegat ha estat molt reconfortant, positiu i agradable. Em faria una autocrítica i és que sóc molt poc racional.

—No ho sembleu.
—No ho semblo però sóc molt espontània i si una idea m’agrada hi quedo enganxada, segueixo l’instint. Els anys han passat i ara penses que no tens tant de temps.

—Us queden coses que voldríeu escriure?
—Tinc moltes idees disperses… Ara m’he adonat que feia sis anys que no havia publicat. Ja ho veurem…