22.06.2014 - 18:00
Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939). Filòsof. Té obra traduïda a l’anglès, alemany, italià i castellà. Ha estat professor als Estats Units i a la Universitat Politècnica de Catalunya. Del 1982 al 1994 va ser diputat pel PSC al congrés espanyol i al Parlament Europeu. Durant aquests anys es fa independentista i elabora el llibre ‘De la identitat a la independència‘. Escrit fa més de quinze anys, hi raona un independentisme no identitari i gens romàntic. És més estatista que no nacionalista. Ara aquest llibre es reedita i s’actualitza amb un apartat sobre els tipus de nacionalismes i la Catalunya post-estatut. Entrevistem Rubert de Ventós a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Mil temes integren el seu discurs.
—Per què entreu en política als anys vuitanta?
—Érem sis amics i tots s’havien fet polítics. En Narcís Serra s’havia fet alcalde, en Pasqual Maragall s’havia fet no sé què. I jo m’havia separat de la dona. Vaig dir: ‘Jo també vull jugar’, perquè amb els amics els temes de conversa sempre eren de política.
—Narcís Serra? En sento coses molt lletges. Vós em sabreu dir les bones.
—És astut, però no és cabró. De vegades va junt i en el seu cas, no. I potser votarà sí-sí, ves què us dic. És possible que ho faci.
—En el llibre alerteu els independentistes dels perills d’un excés d’identitat.
—Us ho explicaré amb una anècdota. Jo vaig viure un temps amb una nena Rotschild, filla de Lord Rotschild. Era casada amb un musulmà, Boumaza, del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, l’home que els comprava les armes a Suïssa. M’explicava que al matí ella anava a comprar, es veia amb una amiga d’amagat; a la tarda arribava l’home a casa, ‘em fotia hòsties, i després jo sortia a comprar síndries’. La pegava. I m’ho deia amb el mateix to de veu que m’explicava que sortia a comprar síndries. ‘Havia acceptat la seva llei’, deia. La llei, la terra, la sang. Tot això hem de tenir-ho una mica barrejadet. Si acceptes al cent per cent la llei, la terra, la sang, malament. En el seu cas, ni la llei no era seva. Doncs l’havia comprada tota! No ho fem. Hem de barrejar-nos amb més lleis, terres i sang. Practicar la identitat múltiple. Si no, és perillós. I fem-ho bé. Un de Vic que és boletaire, catòlic, del Barça, nacionalista i votant de CiU no té múltiples identitats. En té una de sola, que és redundant. Fugim de l’única identitat.
—On vau veure que els estats, com que no funcionen, ens volen seduir amb símbols i romanticisme?
—A França. En el meu miniexili. Als anys setanta, empès per Pasqual Maragall, havia ajudat a trobar un metge per a un ferit. No volíem portar-lo a l’hospital perquè l’haurien detingut. Vaig trobar un metge cosí meu que era monjo, també, i el va poder ajudar d’amagat. Però la policia va enxampar la xicota d’aquest noi, li van fer un simulacre d’afusellament (almenys em van dir això), i va dir el meu nom. Vaig haver de fugir a França uns quants mesos. Allà vaig veure-ho. Els francesos em parlaven, dissimulant, d’Action Française! Ells, els no nacionalistes! Quan un artefacte no és a l’altura, com l’estat nació, passen aquestes coses: els francesos es fan identitaris perquè l’estat no els funciona. No els soluciona coses. El nou estat català ha de ser prou eficaç per no haver de parlar tot el dia de símbols. Quan els estats ho fan, mal senyal.
—Si fóssiu jove us faríeu de la CUP?
—Segurament. I m’equivocaria. Potser m’equivocaria. De jove si no em feien anar a reunions teòriques per parlar de Rosa Luxemburg, jo encantat. El debat teòric era tan pobre que no l’aguantava. En canvi l’any 1969 a Madrid vaig ajudar a organitzar el FELIPE (Frente de Liberación Popular). Una esquerra no estalinista. Tenia una motoreta i ajudava. Per exemple en una vaga impressionant de dones en solidaritat amb els miners d’Astúries a Madrid. Em van agafar a mi i a vint-i-tres dones. Em van enviar a Barcelona, amb les putes i els homosexuals. Els policies fotent-se’n de mi. ‘Ayudando a tías, ¿eh?’ Jo em vaig trobar fent més activisme que ideologia. No m’ho vaig creure mai, això del marxisme. No comparteixo aquesta convicció que les idees van davant de les coses. Aquesta era la tesi bàsica de l’avantguardisme. També de les avantguardes culturals. Jo ja veia que era al revés. Primer passen les coses i quan han passat dius: ‘Ostres, mira què ha passat’. I comences a tenir idees. En canvi, el marxisme…. Tu llegeix-te Gramsci i veuràs.
—Doncs les noves generacions veuen un desastre tal que busquen referents fora del capitalisme. Marxisme inclòs.
—Us passa als més joves, sí. Molt cert. I, de fet, els llibres que darrerament han sortit bons, com el del Piketty, marquen per aquí.
—Estem espantats, diu. Els espanyols, però també nosaltres. Què ens fa por?
—Us ho explicaré així: tant que ens havia costat de dir-ne ‘penícula’ i ara n’hem de dir ‘flim’? Abans nosaltres trobàvem l’independentisme inversemblant i a ells no els feia por. Doncs ara ha deixat de ser-ho. Ara podria ser. I espanta.
—Sou l’home que va parlar amb Desmond Tutu abans d’acceptar el Premi Internacional Catalunya. Sembla que el tenim una mica a favor.
—Sí, jo vaig anar-lo a veure a Amsterdam. Primer va fer una cara! I ho entenc. Tutu va mitjançar amb els bascs i va rebre. ‘Vós heu rebut’, vaig dir-li. ‘I fins pot ser contraproduent aquest premi. Mireu, diran els demagogs, qui fa dos anys legitimava els assassinats, ara va amb els catalans!’ Doncs resulta que em diu: ‘T’ho faig.’ I va fer-ho molt bé.
—Que el va convèncer?
—Doncs no ho sé. Però va fer-ho molt bé. Vaig veure que si cristià vol dir alguna cosa, suposo que és això: L’home ens va explicar que quan era petit passava molta gana i menjava fred. ‘Ho recordo fins i tot amb tendresa. Però una cosa que no he oblidat mai és com el pare pegava la mare cada nit. I sentir els crits de la mare. I aguantar. I no haver estat capaç de reaccionar. Ara, quan el meu pare va morir fa mig any, vaig aconseguir anar allí i fer un petó al meu pare. Jo m’he passat la vida intentant perdonar el pare que portava dintre.’ Ser capaç d’explicar això de casa és impactant.
—També vau ser el primer eurodiputat de parlar català. Els del PSOE els teníeu en contra, tot i ser del seu partit. Com ho vau fer?
—Em vaig posar d’acord amb una traductora catalana que hi havia al Parlament Europeu. De qui no recordo el nom! Vaig fer-ho i per sorpresa meva molta gent em va felicitar. I l’endemà al butlletí oficial hi havia el meu text en català. És un precedent. Els ho volia dir als eurodiputats, però no tinc temps.
—També és gràcies a vós que Felipe González es va reunir amb Reagan per negociar l’entrada a l’OTAN, que alguns europeus no veien bé. Com va anar?
—Vaig anar a veure un dels assessors d’en Reagan, un que era pastor amb arrels al País Basc. El senador Lugar. Em va ajudar. I ells dos es van poder reunir. Vaig portar cinquanta persones en un avió.
—Coses que fem malament en el procés.
—No gaires. T’he de ser sincer: no hauria dit mai que en Mas hagué estat a l’altura de tot això que fan. N’estic admirat.
—A la Via Catalana vau dir: que el foc del cor no ens produeixi fum al cap.
—Això és una cosa de senyor gran. Això sóc jo, i no dissimulo. Què he de fer, de jovenívol? Podrem, com el 1968! Demanem l’impossible! No. Demanem el possible. Un estat. Demanar més del possible és reaccionari. I parem, ara, i sortim a fumar.
