04.06.2014 - 06:00
Durán-Pich està convençut que la crisi no s’ha acabat pas, ans al contrari, que durarà força temps. Per explicar-ho ha escrit el llibre ‘Se’n va la recessió, la crisi es queda’, on preveu que les xifres de desocupació no baixaran i critica l’aliança entre els capitalistes-rendistes i els professionals de les finances. Assegura que el sistema capitalista s’ha exhaurit, però que actualment no té alternativa. Durán-Pich ha estat conseller delegat d’algunes empreses. És llicenciat en sociologia, psicologia i administració d’empreses per les universitats de Deusto, Barcelona i Stanford i màster en societat de la informació i el coneixement per la UOC. A aquest perfil polifacètic, cal afegir-hi l’experiència com a professor de màrqueting a Esade durant catorze anys. En aquesta entrevista de VilaWeb exposa algunes de les seves receptes per a plantar cara al futur que diu que ens espera, com ara aprendre a viure amb menys i no refiar-se mai de la banca.
—‘Se’n va la recessió, la crisi es queda’ podria ser el titular d’un diari d’aquests darrers mesos.
—Sí, vaig triar aquest títol perquè, per raons professionals, analitzo molt la situació econòmica internacional i crec que barrejar els conceptes de recessió i crisi és un disbarat. En el cas de l’estat espanyol, que la recessió ja se n’hagi anat és molt discutible. Cal tenir en compte que això són estimacions del Banc d’Espanya que tarden molt a confirmar-se. Que s’acabi la recessió vol dir que durant dos trimestres consecutius, el creixement del producte interior brut (PIB) cau respecte al mateix període de l’any anterior. I això, en el cas de l’estat espanyol, és poc clar. Sí que és segur que això no té res a veure amb la crisi. La recessió és quantitativa i la crisi és qualitativa. I aquesta crisi no és estrictament ni financera ni econòmica: té un catalitzador que va ser financer, però que és de naturalesa política, de model d’estat, del medi, dels valors… És sistèmica.
—Durant tot el llibre insistiu que la crisi té moltes cares: financera, de valors…
—Efectivament, és conformada per un conjunt de variables. Per exemple, a l’estat espanyol, amb governs bastant mediocres des de fa més de cinquanta anys, la crisi va arribar tard. Primer es va constatar que era financera, però després es va veure que també era econòmica, perquè la màquina productiva treballava al 60% de la capacitat. Dissortadament, l’activitat econòmica no és extensiva en mà d’obra, i tenim una desocupació estructural del 20% que no baixarà mai.
—Tenir poc més de vint anys i sentir això és molt descoratjador.
—Jo sóc una persona de l’escola neopositivista britànica. Tan solament poso sobre la taula allò que es pot verificar. Comprenc que alguns altres comprin missatges d’una altra mena, però jo parlo de fets verificats.
—També dieu que el futur ja no és com semblava.
—Tothom, grans i joves, hem de comprendre que aquesta situació no és momentània, sinó que no tornarem al model anterior. Vivim un canvi de paradigma i de regles de joc. Això no vol dir necessàriament que sigui pitjor, sinó que serà diferent.
—Tanmateix el sistema continua essent capitalista.
—Sí perquè no en tenim cap més. El sistema capitalista ja s’ha exhaurit, no dóna més de si. L’estocada ha anat a càrrec del vessant financer. Hi ha una dada molt important: el Fons Monetari Internacional calcula que l’any 2013 el PIB mundial fou de vuitanta bilions de dòlars. El PIB no és res més que el valor afegit de totes les entitats de qualsevol naturalesa que operen a l’àmbit econòmic. Aquesta xifra no arriba ni el 0,5% del volum de transaccions financeres que es van fer aquell any mateix. És a dir, que la diferència entre l’economia financera, que és ‘canviar papers’, i l’economia real és de 200 a 1. Això no té ni cap ni peus! L’economia ha estat ‘financeritzada’. Diuen que la banca no deixa diners i és perquè no li interessa! Guanya molts més diners comprant i venent papers. Com va dir el ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, no pot ser que els millors talents siguin en el món financer. Després de visitar el pati d’operacions del Deutsche Bank, quan li van demanar què li havia semblat, va respondre que li feia molta pena veure gent tan capaç i preparada davant l’ordinador comprant i venent. Schäuble va dir que podrien dedicar-se a dissenyar productes, construir carreteres i fer coses pel bé de la societat. Malauradament el món és així i no canviarà si no som nosaltres mateixos que canviem de xip.
—Remarqueu que no ens hem de refiar dels bancs. Per què?
—És per una qüestió antropològica. La banca ha canviat el seu patró cultural. Abans la banca era un lloc on es recollien els estalvis de la gent i es deixaven a terceres persones per fer adquisicions. Era un mecanisme avorrit, com diuen els americans, fins que es van adonar que es podien guanyar molt més diners fent unes altres coses, que és la banca d’inversió. Aquesta banca no té res a veure amb l’economia domèstica, com demostra el cas de les preferents. Això és una estafa. Els bancs, tots, no són de fiar. Jo treballo amb bancs perquè sóc inversor internacional, però no me’n refio.
—També dieu que hem d’aprendre a viure amb menys?
—I tant. Hi ha un moment que les empreses s’adonen que no poden mantenir els marges de rendibilitat perquè les matèries primeres són molt cares. Per això collen els treballadors. Amb la caiguda simbòlica del mur de Berlín l’any 1989, el capitalisme es va quedar sol i es va tornar ferotge. Tot i això, la màquina no funciona si la gent no té diners per a consumir. La solució és que els bancs donin diners, però tot té un límit. Et pots endeutar, però fins a cert punt. Aquests darrers anys es podien comprar pisos i televisions de plasma… però la gent no era rica, era rica en deute! Hem d’entendre, com diuen els africans, que per a viure necessitem un espai lliure de contaminació, aigua neta, un lloc per a dormir i una feina raonable. Poca cosa més. En certa mesura, hem d’entendre que es pot viure amb menys.
