Pep Quintana, d’ànima del bibliobús Pere Quart a escriptor

Pep Quintana i Riera (Arenys de Mar, 1949) acaba de publicar un llibre de contes, ‘Ni l’apuntador’ (Setciències),  que traspua sensibilitat, ironia i, fins i tot en algun cas, una innocència gairebé infantil. Fa pocs dies el va presentar a VilaWeb en un acte en el qual van participar, entre més, el jutge Santiago Vidal, Dolors Lamarca i l’actriu Mercè Pons. Us l’oferim íntegre, en vídeo.

Llocs, experiències viscudes, persones conegudes de Quintana es converteixen en relats gairebé poètics, pel llenguatge treballat i les expressions pròpies d’un autor que fa molts anys que cultiva el llenguatge i els viatges.

‘Ni l’apuntador’ és un mosaic de postals sobre la mort, d’esqueles, un obituari, un aparador de relats amb finals premonitoris, sobretot a mesura que s’avança en la lectura i que, de mica en mica, pren ple sentit el títol del recull. Es tracta d’un llibre despullat de qualsevol vestigi de por o temor davant la mort.

Dolors Lamarca, ex-directora de la Biblioteca de Catalunya va aprofitar l’avinentesa de la presentació per reivindicar l’època que Pep Quintana va ser al capdavant del bibliobús Pere Quart. Ho va fer amb un text ple de  detalls que retraten una època del Departament de Cultura  ‘on encara no s’havia funcionaritzar’ i que pel seu interès reproduïn íntegre:

Va ser arrel del bibliobús Pere Quart i és precisament per aquest fet, per l’aventura del bibliobús que crec que sóc aquí.

Vàrem treballar a la mateixa empresa als anys 80, al Departament de Cultura, quan encara no s’havia funcionaritzat, quan la il·lusió i l’amor al país ens donava més empenta que el salari i que l’ànsia d’ocupar un lloc de treball segur.

Jo em vaig encarregar de portar el servei de biblioteques de la Generalitat que el gobierno d’Espanya acabava de transferir amb el lot de “Cultura”; una cosa mal girbada: una colla de diguem-ne biblioteques que depenien del que se’n deia Centros coordinadores provinciales de bibliotecas i que no cobria ni de bon tros tot el territori català i de manera miserable.

Ens va semblar que per portar el servei de lectura a tots els nuclis de població sense esperar a poder disposar de biblioteques estables a tot el país, un bibliobús seria una bona eina. I vàrem posar mans a l’obra. Alhora de pensar qui en seria el motor, qui en tenia experiència i qui hi posaria la il.lusió i la imaginació que calia per suplir tantes mancances, aviat va sortir el nom de Pep Quintana que havia conegut a Andorra com a xofer i gestor del camió Cultura en Ruta de l’Òmnium cultural. Partíem de zero això sí amb una petita gran història al darrera.

Al nostre país pioner en molts aspectes culturals i sobretot bibliotecaris, l’insigne Doctor Jordi Rubió i Balaguer, director de la Biblioteca de Catalunya, durant els anys de la guerra havia organitzat el servei de biblioteques del front. Va adaptar un camió amb prestatges, el va omplir de llibres i aquesta biblioteca ambulant visitava regularment el front de guerra i els hospitals. Un dels seus conductors, el més habitual, va ser Joan Oliver, Pere Quart.

Nosaltres faríem el mateix però en comptes de dur llibres al front i als hospitals de guerra, el nostre primer bibliobús serviria els nuclis de població de les comarques dels Pallars i la Ribagorça i portaria el nom de Pere Quart per enllaçar amb la història.

Havia de tenir un funcionament exemplar perquè del seu èxit depenia que s’extengués els servei, que s’organitzés una xarxa de bibliobusos i vam tenir la sort de que en Pep Quintana s’hi volgués posar.

És curiós que quan es parla d’ell no s’explica que va ser qui va donar aquesta primera empenta a la lectura a les comarques més abandonades de Catalunya pel que fa a la cultura.

A la Viquipèdia ens donen molta informació d’en Pep: Pep Quintana i Riera és un escriptor i periodista català. Treballa de guia turístic, sobretot al nord d’Àfrica. Des del seu vessant d’activista cultural s’ha especialitzat en la difusió de l’obra de Salvador Espriu a través d’itineraris, per joves i adults, a Arenys de Mar.

L’aparició setmanal com presentador al programa “Teledues” de Televisió Espanyola, entre els anys 1987 i 1992, li va donar una gran popularitat.^[1] També ha col·laborat a Televisió de Catalunya, amb reportatges de viatges al programa “Temps de Neu” i amb ressenyes literàries a l’espai “De vacances”. L’any 2010, també va fer una sèrie de 26 programes de viatges per la Televisió d’Andorra.^[2] Ha combinat la seva activitat literària i la presència als mitjans de comunicació amb la feina de guia turístic.

Ha estat, des de l’any 1987, l’impulsor i principal responsable dels itineraris, per joves i adults, que es fan a Arenys de Mar sobre l’obra de Salvador Espriu.^[3] Darrerament, ha publicat el llibre “La ratafia dels raiers. Història d’un licor pirinenc” (2011) ^[4] Ha estat un dels personatges escollits pel programa “Terreny Personal” de Televisió de Catalunya per explicar la comarca del Maresme

I encara podem llegir a Internet:

El Pep Quintana és d’Arenys de Mar. Es considera l’home dels mil oficis i, a la vila, és un personatge il·lustre, membre de totes les tertúlies, i un gran especialista en Salvador Espriu. Se’l coneix sobretot per les seves rutes literàries al cementiri de Sinera.

I fins hi tot, quan el gener del 2013 a Vilaweb es publicava la notícia “El bibliobús Pere Quart, trenta anys vertebrant el país.El bibliobús Pere Quart ha complert trenta anys de servei“, que per cert és un article molt documentat i complet, Sebastià Bennassar, el cronista ni esmenta la figura d’en Pep.

Per això , per trencar aquest oblit, avui amb motiu de la presentació del seu llibre, vull destacar la seva faceta de bibliobusero; perquè , a més, com a taL, es va iniciar en el camp de l’escriptura i com a tal el vaig conèixer i puc dir que per això avui sóc aquí presentant el seu darrer llibre “NI L’APUNTADOR”.

El primer va ser precisament el dietari que va anar fent durant els primers quatre mesos de conductor i bibliotecari del bibliobus Pere Quart que es va publicar amb el títol:

• Tres-cents setanta-dos quilòmetres culturals (1985), amb pròleg de Joan Oliver “Pere Quart

En aquest pròleg, Joan Oliver, li dóna la benedicció com a escriptor i segurament que les seves reflexions tan ben exposades són el punt de partida que el va animar a seguir escrivint:

• Barques i Fogons

• Conte de Gegants (1997)

• El peix a taula (1998)

• Odissea de Gegants (2001)

• En vermelló i en Llargarut (2003)

• La ratafia dels raiers. Història d’un licor pirinenc (2011)

Diu Pere Quart: En Quintana, xofer i ànima del bibliobús, va tenir l’encert d’escriure sobre la marxa tot recollint diariament les impressions experimentades al seu pas per pobles i poblets al llarg de quatre mesos. El seu diari…és molta cosa més que un registre fred i burocràtic de la tasca diària que en Quintana tenia encomanada. I ho dic i ho repeteixo perquè ara que el conec i he llegit aquestes pàgines, he descobert que l’autor d’aquestes notes és, malgrat la modèstia que ell mateix confessa, un home dotat d’un esperit poc comú de companyonia i de solidaritat envers el proïsme, un home que a la primera conversa es fa seu qualsevol mena d’interlocutor. Te allò que abans en deiem do de gents, i que ara en diuen carisma, dins l’orbita on treballa, parla i encoratja. I més encara. Les seves pàgines són dignes d’un escriptor encara no del tot manifestat, d’un reporter, d’un periodista que sap donar amenitat a les escenes que descriu, a les anècdotes que esbossa, que presta relleu a les persones que coneix i tracta potser per primera vegada…. Sovint té la gràcia d’un observador curiós i despert…..

Ara bé, jo que, si més no, tinc, ai las!, experiència, dic al meu amic Pep que no abandoni aquest camí de narrador viatger que tot just ara ha emprès.

El seu llenguatge és fluid, planer, molt nostre, força comunicatiu i sense pedanteria. Amb tota franquesa declaro que si fos d’ell, treballaria, completaria i explotaria honradament i pas a pas, aquesta faceta de la seva personalitat. I sempre al servei de la nostra tan necessitada pàtria.’

En Pep Quintana té una altra opinió d’ell mateix, més crítica: perquè aquest meu diari tingui una mica d’interès hauré d’explicar-vos força coses dels pobles visitats. M’adono però que sóc una persona amb unes limitacions i que per desgràcia meva no en sé mes. Ho sento de veritat perquè crec que sóc un autèntic lletraferit, tinc la vocació però em trobo desposseit de mots i de fluïdesa; tinc a més un profund desconeixement tècnic. Per si això fora poc, sóc encara un home poc cultivat, he de llegir, aprendre i escoltar i cap d’aquest es tres coses semblen fetes per mi, que hi farem!

He fet una barreja de literatura barata i estadística. Em sembla q no m’ha sortit pas del tot malament.

I no li va sortir malament. Ara al cap de trenta anys de l’anàlisi de Pere Quart i de la seva autocrítica ens ofereix un recull de 23 contes dignes d’un gran escriptor.

Ja no és l’aprenent sinó un mestre.

La seva narrativa és plena d’imaginació però al mateix temps molt realista, de tal manera que es pot situar en el que s’ha denominat realisme màgic. Causa impacte, emociona i et posa un somriure als llavis. És d’un humor que fa companyia, irònic, fantasiós i absurd.

Sense ànim de comparar, i menys d’exagerar, posaria els contes d’en Pep al costat dels contes de Pere Calders, de Poe, de la narrativa d’Espriu, de Vikram Seth….

Són contes que rellegeixes amb ganes; la repetició no cansa, ans el contrari: cada vegada que hi tornes descobreixes un nou matís que te’l fa més proper i emocionant.

I, si no s’ho acaben de creure, provint-ho; estic segura que em donaran la raó.