27.03.2014 - 06:00
Santi Vila (1973) és el jove conseller de Territori i Sostenibilitat. Historiador de formació, acaba de publicar un llibre titulat ‘Santi Vila: un perfil propi’. Mitjançant converses amb el periodista Francesc Soler, explica detalls de la seva vida privada (de la relació amb el seu pare als efectes positius de conviure amb una parella estrangera) però sobretot la visió política que té del moment. En aquesta entrevista Santi Vila afirma que votarà sí-sí en el referèndum i es declara, cosa estranya en un convergent, no nacionalista. A més a més, diu que és un gran admirador d’Adolfo Suárez.
—En el llibre, dieu que sentiu admiració per Adolfo Suárez.
—Efectivament. Quan era un nen els meus pares em van portar a un míting electoral d’Adolfo Suárez a Figueres. Hi vaig presenciar una anècdota que sempre més m’ha agradat de tenir present. Quan ell entrava al teatre un senyor, que devia ser un franquista, li va dir: ‘I tu què has fet, desgraciat?’ I ell es va girar, exhibint raça des del punt de vista polític, i li va dir: ‘Doncs miri, jo he fet possible que vostè em pugui dir això, i que no li passi res.’ No és poc. Aquell primer míting sempre més l’he tingut present.
—Mmm. ERC no va poder presentar-se a les primeres eleccions, per exemple. Per republicans. Segons què dius, el poder et fa callar.
—Bé, el procés de transició va anar evolucionant. Penseu que el míting devia ser l’any 1980 o 1981 i, per tant, ERC ja s’hi podia presentar. Però és veritat. El procés de transició va anar enfilant problemes. Evidentment, com demostra el moment que vivim avui, l’equilibri sempre va ser fràgil. I aquestes dècades de democràcia han estat compatibles amb uns tics autoritaris dels qui es van empassar la constitució per força, mai de grat. La prova que Suárez va anar molt lluny és que li van organitzar un cop d’estat. Afortunadament fracassat. Alguns van decidir que per les armes havien d’aturar el procés que ell liderava. No acontentava ni els sectors més democràtics ni els ultres. Per mi, aquest és un bon indicador.
—Dieu al llibre: ‘Mai m’ha encuriosit, com a historiador, ni Companys ni Macià.’
—Des d’un punt de vista intel·lectual i polític, Companys és un personatge que m’ha interessat poc. Perquè va fer poques aportacions rellevants, mes enllà de la mort, tan digna, que va tenir. Quant a Macià, va ser molt i molt estimat a Catalunya. Però des del punt de vista ideològic era vuitcentista, d’un nacionalisme de base romàntica. Tampoc no m’ha interessat gaire aquest perfil. A mi m’han interessat uns altres tipus de polítics, determinants en la construcció d’estructures d’estat modernes. Reivindico que siguem fills de Part de la Riba, Cambó, Puig i Cadafalch.
—En el llibre expliqueu que no sou nacionalista.
—Si ho analitzem amb perspectiva nacional, el nacionalisme a Catalunya ha tingut una cosa molt bona. Persones com el president Pujol l’han vinculat al personalisme, en el seu cas de base cristiana. Fixeu-vos que això no passa al conjunt del planeta. L’accepció ‘nacionalista’ és sempre pejorativa, despectiva. Als ulls d’un progressista, té a veure amb sentiments xenòfobs, veure l’altre com un enemic. Per tant, jo adverteixo que el concepte nacionalista m’incomoda perquè a escala planetària té connotacions negatives. Ara, jo dic: es pot ser independentista i no nacionalista.
—Vós, doncs, sou independentista?
—Jo he arribat a la reivindicació de l’estat propi, que ara es tradueix en l’independentisme, arrossegant els peus. Perquè hauria preferit que això d’Espanya fos possible. I que l’estat espanyol es diluís en el marc d’una Unió Europea de les nacions. Com a país ens hem d’asserenar, i sobretot hem de fer possible que aquest procés avanci sense ser mai agressius, i encara menys despectius, cap als espanyols. Perquè sempre hauran de ser aliats nostres. En el nostre full de serveis hem de garantir que no ens puguin retreure ni un sol insult ni actituds agressives. L’Ebre, independents o no, l’haurem de gestionar junts. El corredor d’energia (gas, etc), també. Sempre.
—Què votaríeu en el referèndum si es fes avui?
—Jo votaria sí-sí.
—M’ha impressionat molt l’honestedat amb què parleu del vostre pare. Del mal que us va fer volent començar negocis ruïnosos. I que ho digueu amb amor.
—Això té un punt d’incòmode, per mi mateix. Costa tant que els ciutadans tinguin confiança en els seus representants que l’única solució és que siguem honestos. Aquesta referència personal el periodista me la va demanar, i la hi vaig explicar. El meu avi era un home d’ordre, i en canvi el pare era un home molt poc amic de la confiança amb l’estat i l’administració.
—Al parlament heu dit que voleu autopistes sense peatges des de Barcelona fins a la Jonquera.
—Teniu un paper? Mireu, us ho dibuixo aquí: aquest sistema de les autopistes és a les mans d’una gran companyia, que és Abertis. Més o menys de Tarragona en amunt, es diu Acesa. En avall, Aumar (que agafa Alacant, València, Castelló). El secretari d’estat ha dit que el 2019 liberalitzaran el tram d’Aumar, el d’Alacant a Tarragona. Utilitzen ‘liberalitzar’ en el sentit que alliberaran la concessió. S’ho quedarà l’estat. Ho nacionalitzaran. I podran fer les autopistes gratuïtes. Jo els ho he dit: si feu això sapigueu que heu fer tot el tram. Perquè si no és una discriminació. I us adverteixo d’una cosa, mireu si sóc honest: crec que el model no és el de gratuïtat de les autopistes. El model d’un país avançat, modern, és que qui utilitza, paga. I qui contamina, paga. I que aquests diners serveixin per a finançar polítiques de transport públic. Alemanya ho fa.
—Avui dia paguem tots, tant si conduïm com si no, per culpa del peatge a l’ombra. És un problema que potser no teniu amb l’estat, sinó amb la Caixa, o Abertis. Mentre els partits tinguin crèdits amb la Caixa…
—Els partits i els governs. Els governs tenien tanta ànsia de fer obres que quan els faltaven recursos pressupostaris anaven a trucar la porta d’empreses i de bancs. I entres en una espiral que fa que ara, si volguessis aixecar la concessió de l’AP-7 en el tram nord, tindríem una llosa de 2.500 milions d’euros. Qui gosa fer-ho?
—En una Catalunya independent implantaríeu un model de pagament de les autopistes?
—Sí, sens dubte. Un model concessional que ens garanteixi que els recursos que tinguem, que no seran il·limitats, siguin més i els puguem destinar a l’ensenyament, els aturats, etc. Jo dic que han de ser de pagament.
—Privades?
—No necessàriament privades.
—Dieu en el llibre: som un país de fenicis. Què voleu dir?
—A Espanya hi ha una tradició més idealista i romàntica, que és la majoritària. Els bons i els dolents. Els rojos i els negres. Clericals i anticlericals. Lamentablement, aquesta tradició ha estat molt forta i hegemònica. Hi ha tota una altra tradició, afortunadament hegemònica a Catalunya, que és la tradició fenícia. Creure en la negociació, el pacte, i que potser l’altre té part de raó. Una altra cosa és que ara, el nostre país, viu un moment, majoritàriament de base idealista. I la gent s’ha cansat de ser pactista. El país, no la política.
—El vostre pare era cap d’estació. I el vostre avi, també. Van arribar a veure com menàveu els trens?
—No. És una pena. A vegades en parlem, a casa. N’estarien molt orgullosos, que el nano d’una família senzilla com érem, ara fos el responsable que els trens de rodalia funcionessin bé.
—Què en penseu del col·lapse del capitalisme?
—Cada quinze anys algú pronostica que la fallida és imminent. I continua des del segle XVI. L’experiència històrica ens diu que sempre es pronostica i no acaba mai de passar. Si alguna característica té el capitalisme és la seva continuada i persistent capacitat de reforma i d’adaptació.
—I d’autodestrucció. Jo no sé si en diria regeneració, per exemple, de la destrucció d’ocupació o de les desenes de desnonaments que vivim diàriament.
—El capitalisme ara el tenim indòmit, hi estic d’acord. Els vells estats nació i la política no són capaços de posar el capitalisme al servei de la ciutadania, però alhora també és cert que en molts punts del planeta coincideix amb l’estat de dret democràtic.
—Exacte, com a la Xina.
—Per mi no és un exemple, no. I continua havent-hi molts països amb sistemes totalitaris de base capitalista, no únicament repúbliques socialistes. Però dic que hem de garantir que el progrés econòmic es posi al servei dels drets fonamentals i socials. I en aquest sentit les exigències de la ciutadania les veig molt i molt necessàries. Hem de domesticar el capitalisme desbocat? Totalment d’acord. La principal víctima del creixement de les desigualtats és la democràcia. Això va passar als anys trenta del segle XX. Els partits tradicionals es van sentir impotents, incapaços de respondre a l’empobriment de les classes mitjanes. I quan la renda va baixar ja es va veure qui arribava al poder…
—I a l’inrevés. Hi ha qui diu que quan la renda puja, arriba la democràcia. Lligant-ho amb Suárez, Carles Boix diu en aquest article que Suárez no va portar la democràcia. Arribava a causa de l’augment de renda. Suárez, això sí, va adaptar les estructures franquistes al nou estat. I així anem.
—Aquesta tesi era nord-americana i de base conservadora. El món acadèmic dels Estats Units als anys seixanta diu: hem de tolerar els dictadors perquè si creem les condicions de millora de vida, les dictadures cauran pel seu propi pes. Per tant, en origen deien: permeteu que transaccionem amb les dictadures del món, perquè un cop el burgès tingui prou confort voldrà drets polítics. Targeta! Perquè la democràcia es guanya. Si no arriba a ser perquè uns s’hi van jugar el físic, uns altres haurien actualitzat el sistema autoritari. Ara, jo també crec que els hauria estat inviable.
—Inviable, no per Suárez, sinó per l’augment de renda, és la tesi de Carles Boix. Veig que ho veuen diferent. Per acabar, conseller, una pregunta: dieu en el llibre que cada dia us n’aneu a dormir resant una oració. Es pot saber quina és?
—Aquesta no us la diré. Però és cert. Des de ben petit dic una oració de donar gràcies. Gràcies pel dia que s’acaba. I bons desigs per a l’endemà.
