19.03.2014 - 06:00
El segon capítol d’Afers exteriors sobre Bolívia, emès dilluns, s’ha dedicat a la generació de joves jesuïtes catalans que van ésser destinats a mitjan segle XX al país andí. Com explica un d’ells, Josep Ros, el Vaticà va decidir de repartir molts jesuïtes per tot el món i als de la província tarraconense els va tocar d’anar a Bolívia i el Paraguai, dos països on es van destacar per l’atenció i la defensa dels pobles (i pobres) indígenes i les seves llengües.
Miquel Calçada, així, va conversar amb Rafel Garcia Mora, president de Fe y alegría, una entitat jesuïta responsable de més de quatre-centes escoles catòliques on assisteixen tres-cents mil alumnes, i amb l’esmentat Ros, fundador de Formasol, que treballa amb les comunitats indígenes a la província de Santa Cruz. I també amb Xavier Albó, nascut el 1934 a la Garriga (Vallès Oriental) i actualment tota una autoritat en l’estudi sociolingüístic de les llengües ameríndies a Bolívia.
Doctor en lingüística i antropologia a la Universitat de Cornell de Nova York i llicenciat en teologia a la Facultat Borja de Barcelona i de la Loyola University de Chicago, el 1971 va cofundar juntament amb el jesuïta manresà Lluís ‘Lucho’ Alegre (1935-2012) el Centro de Investigación y Promoción del Campesinado (CIPCA), una institució per a ajudar a ‘buscar els camins més eficaços perquè els camperols bolivians trobin camins propis per al seu desenvolupament estructural i la seva integració al país’. Dos grans objectius que no s’han començat a materialitzar fins al cap de tres dècades i mitja, amb l’arribada a la presidència d’Evo Morales.
El CIPCA és una magnífica mostra del compromís d’aquell grup de jesuïtes catalans que van aterrar a partir dels anys 1950 en una Bolívia racista i classista, on la majoritària població indígena no tenia cap pes polític, econòmic ni social. El màxim exponent d’aquesta tasca dedicada a la gent més pobra, humil i desplaçada fou el pare Lluís ‘Lucho’ Espinal i Camps (1932-1980), arribat al país el 1968 en plena època dictatorial. El 21 de març de 1980 fou segrestat pels militars, torturat i assassinat.
Un vessant molt important del CIPCA és la recerca antropològica, cultural i lingüística de la trentena llarga de pobles de Bolívia, i als seus butlletins i publicacions participen alguns jesuïtes catalans més, com l’educador Francesc Pifarré (autor de ‘Los guaraní-chiriguano‘) i Enric Jordà, un dels principals estudiosos i divulgadors de la minoritària llengua mojo (arawak) parlada a la regió amazònica de Bolívia.
Al Paraguai ha passat una cosa semblant. El guaraní, probablement la llengua indígena de l’Amèrica del Sud amb més reconeixement legislatiu i social, ha rebut els últims cinquanta anys el suport i l’interès obstinat d’alguns sacerdots jesuïtes del nostre país. És el cas del mallorquí Bartomeu Melià (Porreres, 1932), establert al Paraguai el 1954 i amb un gran paper en la normalització i normativització del guaraní, llengua nacional amb l’espanyol des del 1967 i cooficial des del 1992. És membre de la Comissió Nacional de Bilingüisme del Ministeri d’Educació i Culte de la República del Paraguai i treballa d’assessor del Programa d’Educació Bilingüe Intercultural del Teko Guaraní des del 1990 (entrevista).
Melià va agafar en certa manera el relleu d’un altre jesuïta, Antoni Guasch i Bufí (Santa Eulàlia del Riu, Eivissa, 1879 – Sevilla, 1965), que va dedicar molta part de la seva vida a estudiar l’idioma guaraní. En reconeixement a la seva tasca d’investigació i difusió d’aquesta llengua es va posar el seu nom al Centro de Estudios Paraguayos Antonio Guasch.
