06.03.2014 - 10:30
S’acosta l’època de preinscripcions a les escoles i instituts catalans. Pares i mares es pregunten com ha de ser l’educació dels seus fills: pública o privada, en català o en castellà? El model d’escolarització en català trontolla degut a l’última sentència del TSJC. Les AMPES es mostren preocupades per un dictamen que qüestiona el sistema d’immersió lingüística present a Catalunya des de principis dels 80. També en aquells anys els pares van donar suport a aquest sistema educatiu perquè veien en el català una oportunitat per millorar el futur professional i social dels seus fills.
Aquesta voluntat va néixer a Santa Coloma de Gramenet, una de les primeres poblacions que va decidir fer un pas revulsiu i establir el català com la llengua normalment utilitzada en l’àmbit escolar, tant dins com fora de l’aula. Al pati, als passadissos, al menjador, a la classe es parlava català. Aquest model que s’implementa de forma pionera a Santa Coloma, va rebre el suport de mestres, famílies i el Departament d’Ensenyament. Des de les escoles consideraven que el més important era idear una pauta pedagògica que no exclogués els nens per qüestió de llengua, per exemple, separant en dos tipus d’escolarització: la catalana i la castellana. Per això, es va plantejar la immerssió com una tècnica d’aprenentatge que incorporés les dues llengües i que va establir el català com la llengua vehicular. Aquest canvi va permetre que alguns alumnes de famílies castellanoparlants comencessin a utilitzar el català fora de les aules. Tot i així, per tal de garantir la correcta implementació de la immersió, des de la Generalitat es van promoure plans de reciclatge de català destinats al professorat.
Malgrat l’èxit de la iniciativa i la reprovació de diferents sectors de la societat, paral·lelament es va forjar una minoria que es mostrava en contra de la immersió. Les primeres actituds oposades sorgiren arran dels plans de reciclatges perquè, tot i que aquests mai van ser obligatoris, alguns mestres van considerar que el nou model amenaçava els seus drets. Aquest moviment en contra va promoure una recollida de signatures, l’anomenat Manifiesto de los 2.300, en contra del català a l’escola. Pares i mestres van aconseguir el suport d’unes dues mil tres-centes persones. Entre els signants cal destacar, per exemple, el periodista Federico Jiménez Losantos que exercia, en aquell moment, com a professor de secundària.
Justament l’any 1985 un pare que era advocat va interposar una demanda als tribunals perquè en arribar a Catalunya va haver d’escolaritzar el seu fill en un institut on es feia l’ensenyament en català. Aquest cop de porta al model educatiu català, va incentivar l’activitat de grups en contra com Acción Cultural Miguel de Cervantes. Però, el 1994, el Tribunal Constitucional va respondre aquesta demanda amb una sentència favorable a la immersió lingüística.
La sentència del Tribunal Constitucional de 1994 significava el triomf definitiu del model d’immersió lingüística a les aules. Des de llavors, cap moviment, ni polític ni popular, qüestionava l’ensenyament en català. Per això, el govern i les institucions dirigiren els seus esforços a establir el català de manera definitiva a altres sectors de la societat. En aquest sentit, la Generalitat aprovà el 1998 la Llei de Política Lingüística, vigent en l’actualitat. El nou text legal consolidava el model d’educació en català i se centrava en altres àmbits on encara hi havia molta feina a fer com l’administració o la publicitat.
Així doncs, Catalunya va arribar als 2.000 amb una societat catalanitzada gràcies als esforços de les institucions i la societat civil, que s’organitzà amb col·lectius com Òmnium Cultural. Pel que fa a l’educació, el desenvolupament del Pla d’Immersió Lingüística s’acomiadava el 2003 havent complert amb èxit els seus objectius. Des de llavors, aquest mètode d’aprenentatge s’utilitza per als nouvinguts a Catalunya.
Però quan sembla que el català ja és definitivament la llengua vehicular a les escoles, el 2010, el Tribunal Constitucional ho posa en dubte amb una sentència sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. L’Alt Tribunal considera que el millor mètode educatiu per a les escoles catalanes és el que fixa com a vehiculars tant el català com el castellà. Aquesta sentència fa reaccionar la societat civil que, el mateix any, crea la plataforma ciutadana “Som escola” per lluitar contra aquest retrocés lingüístic. Però aquest no és l’únic atac al model educatiu català. L’aprovació de la LOMQE, la coneguda Llei Wert, fixa l’obligació a les escoles d’oferir l’ensenyament en castellà a aquelles famílies que ho sol·licitin. Aquests moviments polítics i jurídics a favor del castellà com a llengua vehicular a les aules anima a una vintena de pares i mares a sol·licitar aquesta mesura als tribunals. Precisament, aquest gener, degut al moviment d’aquestes famílies, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha obligat a quatre escoles i un institut a impartir un 25% de les assignatures troncals en castellà.
Com veiem, la justícia ha canviat de parer. Mentre que als noranta avalava el català com a llengua normalment utilitzada a les aules ara considera que el castellà ha de tenir la mateixa importància. Lluís Jou, Director General de Política Lingüística del 1996 fins al 2003, explica alguns dels motius d’aquest canvi jurisprudencial.
Així doncs, darrerament política i justícia lluiten per fer desaparèixer un model que ha cohesionat amb èxit la societat catalana. Santa Coloma va esdevenir una ciutat pionera en aquest afer malgrat que la població era formada majoritàriament per famílies castellanoparlants. Però precisament el seu cas va servir d’exemple per a tota la comunitat educativa catalana fent que s’expandís i s’instaurés en la resta de col·legis del país. Ara cinc famílies qüestionen el model però l’esperit segueix vigent gràcies, com passava en aquells anys, al front comú que conformen els mestres i les famílies. Malgrat algunes sentències en contra, el model rep el suport de la major part de la societat catalana.
