07.02.2014 - 06:00
Amb la poca perspectiva que dóna la consulta d’un sol dia –es va fer públic dimecres–, el ‘Diccionari normatiu valencià’ confirma els pitjors defectes que mostrava l’obra precedent de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: el ‘Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià’. És militantment dialectalitzador, multiplica les variants i molt sovint no és capaç de mantenir ni un mínim criteri de coherència: cada cas té unes raons que contradiuen les que s’apliquen en uns altres exemples.
Que un diccionari que es diu ‘normatiu’ no és un diccionari dialectal és una cosa evident que els ‘acadèmics’ de l’AVL semblen ignorar. El normatiu ha d’aplicar una selecció de formes i reduir la variació formal a la mínima expressió, perquè allò que cal aconseguir és sobretot que hi haja una norma clara i, fins on siga possible, una norma unitària. Podem pronunciar –i si no ens ho diuen, potser ni ens n’adonarem– ‘istiu’, ‘estiu’ o ‘astiu’; ‘he fet’, ‘ha fet’, ‘hai fet’ o ‘hi fet’, però cal escriure només ‘estiu’ o ‘he fet’.
Doncs el ‘Diccionari normatiu valencià’ opera massa sovint just en el sentit contrari: multiplica les variants de paraules i terminacions que a tot arreu –incloent-hi el País Valencià– s’havien consolidat en una forma única de referència. Uns exemples: quin sentit té fer constar com a sinònimes en pla d’igualtat ‘coneixement’ i ‘coneiximent’, ‘renaixement’ i ‘renaiximent’ o ‘decreixement’ i ‘decreiximent’ quan tothom ja escriu aquestes formes en ‘-eixement’? Això, a banda que, si volien ser exactes, haurien d’escriure ‘coniximent’, que és com realment ho pronunciem la majoria dels valencians. Per a què admetre ara el sufix ‘-iste’? Això no sols produeix infinits dobles, sinó també quartets de formes equivalents, com ara ‘deportista’, ‘deportiste’, ‘esportista’ i ‘esportiste’ i, si fossen coherents, també ‘tenista’, ‘teniste, ‘tennista’ i ‘tenniste’. Per a què donar acollida a formes com ‘mangrana’ al costat de ‘magrana’, ‘llògic’ o ‘llegítim’ al costat de ‘lògic’ i ‘legítim’ o ‘lleal’ juntament amb ‘lleial’ –i, en canvi, no admetre, coherentment, els més freqüents i documentats ‘llingüística’ i ‘llengüística’.
A més, la consigna que anima una bona part del ‘Diccionari normatiu’ és marcar les diferències amb el català culte més general. En comptes d’aprofitar allò que ja s’ha consolidat en comú, es tracta d’anar repescant diferències. I ara i adés, de la manera més enrevessada. Així, per exemple, resulta que ‘xarxa’ és un entramat de línies, com ara la ‘xarxa viària’, la ‘telefònica’, la ‘d’oficines’ d’una entitat o la d’internet. Ara bé, si es tracta de l’ormeig de pesca i de la malla que trobem en les pistes d’alguns esports, hem de parlar de ‘xàrcia’. Més embolicat encara: ‘xarxa’ és pronuncia [txártxa], mentre que ‘xàrcia’ s’ha de dir [xársia]. En comptes del generalitzat ‘cercador’ informàtic o de telecomunicacions cal dir preferentment ‘buscador’. Els termes econòmics més formals tampoc no resisteixen: s’admet ‘despesa’, però és prefereix ‘gasto’ i també els tècnics ‘gasto públic’ i ‘gasto de representació’. Com que no pot existir sense valencianitzar ‘xerrameca’ (‘parlar sense substància’), se’l fa sinònim de ‘xerramenta’, que més aviat vol dir ‘conversa animada i més o menys sorollosa’. Tots els electrodomèstics composts amb ‘rentar’ (‘rentadora’, ‘rentaplats’, ‘rentavaixella’) han de ser en ‘llava-‘ i així ja tenim un altre deliciós quartet: ‘llavaplats’, ‘llavavaixella’, ‘rentaplats’ i ‘rentavaixella’.
I tot això sense un mínim de coherència: el diccionari admet ‘mangrana’, però no ‘mangraner’; recull ‘llògic’, ‘llògica’ i ‘llegítim’, però no ‘illògic’ o ‘llògicament’ ni ‘illegítim”; dóna entrada a ‘lleal’ com a equivalent de ‘lleial’, però no a ‘real’ com a alternativa a ‘reial’.
Per no parlar del model de llengua utilitzat, que també ha de marcar totes les diferències i inclinar-se per les opcions més dialectals i multiplicadores de variants: en una obra que exigeix un model de llengua formal i neutre, l’AVL utilitza sobretot ‘produïx’ i no ‘produeix’; ‘este’ i no ‘aquest’, ‘dos’ femení i no ‘dues’, malgrat que la ‘Gramàtica normativa valenciana’ de l’AVL done les opcions més generals com a equivalents i fins i tot preferibles per a àmbits formals. Potser el ‘Diccionari normatiu’ no ho és gens, de formal.
I, per acabar, si l’AVL reconeix ara més explícitament que mai la unitat de la llengua, per què no actua en conseqüència i acorda la norma lèxica amb la resta d’entitats de referència, i també amb les universitats? Té sentit legislar per lliure, al marge de la resta de la comunitat lingüística i sovint en contradicció amb aquesta? L’espanyol, el francès i el portuguès han enfortit la cooperació i la codificació unitària internacional mitjançant el ‘Diccionario panhispànico’ i la ‘Nueva gramática de la lengua española’; el Consell Superior de la Llengua Francesa; i l’acord ortogràfic entre Portugal i el Brasil. Segons l’Acadèmia, nosaltres, sense estat propi i amb un estat que ens separa, que ens discuteix la unitat de la llengua i la possibilitat de cooperació, és millor que multipliquem separadament els diccionaris i les formes normatives. I que no ens tinguem en compte. I així ens va.
Francesc Esteve i Gómez, tècnic lingüístic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València.
