Vicent Micó, de la comunitat de Turballos

Micó, animador incansable de grups de cristians de base, va ser traslladat a la Vall de Gallinera, on va traduir al valencià el Nou Testament, que el mateix poeta Joan Valls presentà a la ciutat d’Alcoi. Amb un grup d’amics va fundar a Turballos (el Comtat), pràcticament abandonat llavors, una comunitat dedicada a la rehabilitació del poble i a la realització de tota mena d’activitats, des de jornades de reflexió a cursets d’agricultura ecològica o l’organització de la Marxa per la Pau i la No Violència que es fa cada any. Gràcies a l’activitat d’aquest grup, Turballos ha esdevingut, com diu Vicent Micó, un «poble valencià i ecològic». Actiu així mateix en iniciatives com la Plataforma 0’7 o Alcoi per la Pau, Vicent Micó ha col·laborat en publicacions valencianes com la revista Saó.

–Com va sorgir el projecte de la comunitat de Turballos?

–La veritat és que quasi no sé quan i com va sorgir açò. El més important és que jo desitjava crear una manera de viure alternativa a la societat que tenim. Per tant, vaig trobar aquest poble que estava abandonat on no hi vivia ningú. D’açò fa ja quaranta anys, que en són molts, i aleshores vaig dir: ací em quede jo. Es podria dir que aleshores va nàixer el projecte.

–Quina és la filosofia de la vostra comunitat?

–Nosaltres apliquem la filosofia de Gandhi. Ja se sap que Gandhi és un home que van matar perquè tenia una manera de viure diferent i, desgraciadament, açò passa amb freqüència: tots aquells que no volen viure com viu la societat tindran dificultats i problemes. Jo n’he tingut, també. He estat detingut.
A partir d’aquesta filosofia, hi va haver un grupet de gent que començàrem a viure a Turballos restaurant el poblet per a convertir-lo en un poble, en essència, valencià i ecològic.
Actualment vivim un grup de gent que intentem ser autosuficients en un poble valencià i de no violència. Procurem alimentar-nos del que nosaltres produïm, per això totes les cases tenen el seu hort per a cultivar.

–Vosté ha dit que van restaurar a poc a poc i casa a casa el poble. De quina d’aquestes restauracions es troba més satisfet?

–Totes m’agraden, però crec que diria l’església, que és un edifici ecològic, com ho són la resta. Per no tindre, no té ni llum elèctrica. Era una construcció que es trobava en molt mal estat, quasi en terra. És d’època preromànica. Dos historiadors ens ho van dir el dia que la van veure i es van quedar meravellats.

–La comunitat de Truballos realitza activitats pròpies o el que fa és cedir les instal·lacions als col·lectius que les necessiten?

–Nosaltres realitzem activitats per a abordar els temes que ens preocupen, tot i que deixem certes instal·lacions a gent o entitats que ho sol·liciten, bé per a activitats d’un sol dia o d’un periode més llarg de temps.
Hi ha molta gent interessada en l’ecologisme i a la comunitat de Turballos fem moltes reunions i trobades al voltant d’aquesta qüestió, sense deixar-ne de banda altres que la gent suggereix. Us he de dir que l’última vegada que férem una reunió sobre ecologia hi érem més de cinc-centes persones.
Tot i això vull remarcar que tenim les portes obertes a qualsevol aspecte que preocupe la societat valenciana. L’església de Turballos està sempre oberta i la casa d’acollida també ho està sempre, de nit i de dia. Ací atenem tots els qui acudeixen perquè cerquen una manera de viure diferent, sempre procurant respectar-los i que es senten acollits.

–Segons el que ens acaba de contar, qualsevol persona pot vindre a fer una estada a Turballos?

–Sí, però cal fer un seguiment perquè les persones que acollim tinguen una motivació seriosa, ja que no volem omplir el poble per omplir-lo. No és el que es pretén. Una xica de la comunitat atén el telèfon per fer una llista de reserves ordenada. Cal avisar perquè puguem organitzar les estades. Si acollírem molta gent de manera indiscriminada impediríem que hi poguera haver a Turballos l’ambient de pau i tranquil·litat que té habitualment. Per a la gent que estiga interessada, podeu telefonar al 649 578 412.

–Vosté és capellà i conegut popularment com el pare Vicent…

–Sí, sóc capellà, el que passa és que vaig decidir viure d’aquesta manera religiosa alternativa. A Turballos acudeixen moltes persones de religions diferents i qualsevol d’elles és acceptada per la comunitat, siguen cristianes, budistes o d’altres confessions. Però no només acollim les persones religioses, les portes estan obertes a tothom, tant si són creients com si no ho són. Jo els dic moltes vegades: jo només crec en els fets. La Bíblia ens diu: «Guanyaràs el teu pa amb la suor del teu front», no amb la del d’enfront.

–Habitualment penja de dalt a baix de la façana de l’església una quadribarrada. Podria explicar-nos per què?

–Crec que pertanyem a un territori que parla una mateixa llengua i també a la comunitat de Turballos intentem la unitat de tots els qui viuen una mateixa cultura. Parle la llengua que estic fent servir ara i que estime tant. Quan vaig a Barcelona, parle igual que ací. Fa un temps vam acollir una família de Lleida amb dos xiquets que estudiaven a l’escola de Gaianes. Un dia vaig anar al col·legi i vaig fer que parlaren els xiquets de Lleida amb els d’ací. Després els vaig preguntar als de Gaianes quina diferència de parla trobaven i tothom em va respondre que cap. Aleshores, no està clar que parlem una mateixa llengua? Si ací vam ser repoblats per gent d’allà, realment són germans nostres i parlem igual.

–Dedicar la vida sencera a servir gratis els altres no és una opció que abunde massa a la societat…

-Crec que és el que hi ha: els diners són el Déu de la societat on vivim. Ningú no pot servir alhora dos senyors: Déu i els diners, encara que es vaja a missa tots els dies. Els diners i el poder s’han apoderat de tot i no ens deixen ser feliços. A la comunitat de Turballos ho fem tot gratuït. Des que m’ordenaren, vaig decidir no cobrar res per les coses que faig. Qui estima de veritat, no cobra d’enlloc.

–Com podriem definir l’essència de la comunitat de Turballos?

–A Turballos, la manera que tenim de viure és bàsica per als qui habitem. Crec que tothom hauria de descobrir la no violència gandhiana. Això és el que realment m’agradaria i intente transmetre-ho cada dia. És una manera de viure que accepta a tothom, que estima a tothom. Però, si no hi ha primer l’autoestima, no es pot donar amor als altres. Per tant, cal estimar a tothom per igual. Açò és el que ha de fer un no violent. M’agrada allò de deia Teresa de Jesús: «Hay amores que han robado un nombre».

Enllaços
Array