25.09.2013 - 06:00
La petita avioneta d’hèlices, amb set passatgers i dos pilots a bord, aterra a l’hora prevista a l’aeroport, minúscul, de Saint Pierre. Tot i que la costa de Terranova es veu a ull nu, la bandera que hi oneja és la francesa. L’arxipèlag de Saint Pierre i Miquelon és, com diu el lema turístic que saluda els nouvinguts, un trosset de França a l’Amèrica del Nord, un oasi de l’euro en territori dòlar. De fet, és l’únic bocinet que resta d’aquella Nova França que el segle XVII s’estenia des de Terranova i Labrador fins al Llac Superior, i de la badia de Hudson fins al golf de Mèxic.
A la sortida del bufó aeroport m’esperava en Josep Serra, amb el seu català septentrional recuperat a corre-cuita després de molts anys de tenir-lo silenciat, però gens rovellat (vídeo). Em va fer pujar al cotxe per recórrer, de seguida, els pocs quilòmetres d’asfalt que hi ha a Saint Pierre, un poble-illa de poc més de sis mil habitants, la majoria descendents dels pescadors bascos, bretons i normands atrets des del segle XVII pels grans bancs de bacallà de les aigües de Terranova.
Què hi feia, doncs, un català nascut a Arles (Vallespir), ‘al final del món’, en paraules seves? ‘Sóc aquí perquè el 1992 vaig viure a l’Antàrtida, i aquella experiència em va donar el plaer pels indrets tranquils i de natura extrema. Saint Pierre és un lloc semblant, però una mica més agradable per a viure-hi: no cal tancar ni els cotxes ni les cases, i a l’hivern hi ha vent, neu, gel, pluja, núvols, boira…’ En poc més d’una hora a Saint Pierre, gairebé sense temps de pair un paisatge pelat pel vent omnipresent i esquitxat per cases pintades de tots els colors en un intent de combatre els grisos dies d’hivern, el nou amic se m’obria com un bon llibre d’aventures, ple de capítols captivadors.
Representant a Kerguelen
D’Arles a Saint Pierre, passant per l’Antàrtida? Josep Serra, de mare nord-catalana i pare barceloní passat després de la guerra pels camps d’Argelers, va estudiar al seu poble i seguidament, aconsellat per un amic patern, es va allistar a l’exèrcit francès. Hi va aprendre a pilotar helicòpters (‘Has de pensar que és una roca que vola’, m’alliçona), però també a ascendir en l’escalafó, fins al grau de general. Però just quan Barcelona es ‘posava guapa’ per als jocs olímpics, ell es preparava per a la missió més especial: convertir-se, durant un any, en el ‘prefecte, batlle i màxima autoritat de l’estat’ al districte àrtic francès de Kerguelen, amb més de dues-centes persones sota la seva responsabilitat. Aquell 1992 va descobrir el gust per la tranquil·litat i el clima exigent, dues característiques que no va saber trobar quan va tornar a França. Ja retirat de l’exèrcit, i després d’una temporada pilotant una empresa d’helicòpters a Perpinyà, va agafar un avió i es va plantar a quatre mil quilòmetres d’Europa, sense deixar de viure-hi.
Lauburus, ikurriñes i frontó
Saint Pierre i Miquelon, com el nom indica, és un territori francès format per dues illes: a Saint Pierre, la més petita, hi ha el gruix de la població, una mica més de sis mil persones. Durant el segle XIX i una bona part del XX, la pesca va ésser el motor dinamitzador de l’economia. Centenars de pescadors d’Euskadi Nord, primer, i del sud del País Basc i de Galícia, a partir del 1950, van saber aprofitar-ne el recer del port durant les llarguíssimes campanyes a Terranova. La moratòria en la pesca del bacallà imposada pel Canadà en aquestes aigües, a partir del 1992, va aturar en sec la indústria pesquera i Saint Pierre es va haver de reinventar.
Ara mateix la majoria de la població és funcionària, jubilada o dedicada a un sector terciari que atén, fonamentalment, un turisme discret provinent del Canadà i el Quebec. Miquelon, set vegades més gran que no pas Saint Pierre, té per contra una dècima part d’habitants. La majoria, això sí, amb evidents arrels basques: els cognoms Apesteguy, Borotra i Detcheverry acaparen les dues pàgines de la guia telefònica, i els ‘lauburus’ i les ‘ikurriñes’ presideixen moltes façanes d’aquest ‘far west’ basc anomenat Miquelon…, un nom que es fa derivar de l’èuscar Mikel. És a Saint Pierre, amb tot, on hi ha el símbol més destacat de l’anomenada ‘vuitena província basca’, juntament amb la bandera oficial que inclou la ‘ikurriña’: el cèntric i centenari frontó Zazpiak Bat, el veritable cor de l’arxipèlag, que batega amb força especial la tercera setmana d’agost, quan s’hi celebra la festa basca amb jocs tradicionals, danses, música i partides de pala.
Rugbi ‘sang i or’
El frontó no és pas l’única pràctica esportiva de Saint Pierre i Miquelon. En un país acostumat al fred i a la neu, i tan a prop del Canadà, no és estrany que l’esport rei hi sigui l’hoquei sobre gel. De la metròpoli situada Atlàntic enllà també arriben influències esportives, en forma de futbol. Contra vent i marea, contra estic i pilota, des que va aterrar a l’arxipèlag Josep Serra no va poder contenir la sang rugbística que corre per les venes dels nord-catalans. Si no havia pogut evitar d’organitzar partits de rugbi a l’Antàrtida, encara menys se’n podia estar a la nova terra d’acolliment, aquest ex-jugador que havia placat de jove amb els equips d’Arles, Ceret, USAP i França militar.
Des de fa sis anys ha estat l’ànima de SPM XV, el primer i únic club de l’illa, i de moment ‘tot va bé’: ja ha inoculat el virus oval a una cinquantena de nois, que tenen un camp nou (‘no com el de Barcelona’, riu). ‘Jo aquí sóc sobretot més català que no pas francès’, em confessa. Per això els colors de l’equip són ‘sang i or‘, com la USAP que porta brodada a la camisa. Per això ha inscrit el club a la Federació de XV del Rosselló, i no a la d’Euskadi Nord, tal com li suggeria el president federatiu francès, un basc, en deferència a l’origen d’una bona part dels habitants de Saint Pierre i Miquelon. I per això, també, ens enfilem amb cotxe fins a la ‘muntanya’ i, amb la tranquil·litat de qui viu sense mòbil ni grans preocupacions, m’assenyala els petits llacs rocosos a banda i banda de la carretera per deixar anar, amb satisfacció: ‘Això és com ser al Canigó, però sense haver de pujar els 2.800 metres.’
