Una guerra aliena a l’esperit i a l’interès de Catalunya

La guerra civil ja fa disset mesos que dura i som al desembre del 1937. Eugeni Xammar rep de l’ambaixador espanyol a París l’encàrrec de fer una estada curta a Barcelona, seu temporal del govern de la República espanyola. El periodista troba una ciutat buida i molt canviada de l’última vegada que hi havia estat, un any i mig enrere. La impressió que li fa la capital l’emmena a reflexionar sobre la naturalesa gens catalana de la guerra civil espanyola, ‘aliena a l’esperit i a l’interès de Catalunya’. Xammar també justifica la seva presa de partit pel bàndol republicà: considerava amenaçades la llengua i la bandera i les volia defensar.

«Barcelona feia fàstic i una mica de por. Ciutat bruta, ciutat buida, sense sorolls, sense suc ni bruc. Una pellofa. Un tou de pedra i de silenci a la llum del dia. Un món espectral de tenebres. Una gola de llop quan venia la nit.

Per a un català com jo, que no havia vist la ciutat des de feia un any i mig, l’espectacle era d’una gran tristesa. Una vegada més la predisposició tradicional dels espanyols per a les catàstrofes de tota mena oferia a l’espectador una manifestació conclusiva: Catalunya convertida en desert al cap de disset mesos d’una guerra civil sense solta ni volta, essencialment aliena a l’esperit i a l’interès de Catalunya, a la naturalesa i a la riquesa del nostre poble. Encara avui, passats més de trenta anys, quan un català parla de la ‘nostra guerra’ el color se m’estreny i el cervell se’m paralitza. Els ulls em fan pampallugues i perdo el món de vista. A la guerra civil espanyola m’hi vaig trobar automàticament ficat com tots els catalans i vaig prendre el partit que em va semblar menys perillós per dues coses a les quals molta gent només dóna una importància secundària, però que per mi han tingut prou valor per a marcar la meva conducta a tots els moments de la meva vida, i que vaig considerar amenaçades: la llengua i la bandera.

De ‘nostra’ la guerra civil espanyola, per mi, no en va tenir mai res. Arrossegats una vegada més per un designi de la Providència que prefereixo abstenir-me de qualificar, els catalans fèiem la guerra de la resta d’Espanya. Vull dir una guerra que no era la nostra, sinó la dels altres.»

Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema

© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.