22.08.2013 - 19:58
‘Situem-nos en el moment que les tropes de Franco s’apropaven a les portes de Madrid’, demana Eugeni Xammar per explicar el que ell titlla de facècia professional, però que va tenir efectes prou seriosos. El nostre periodista passa els primers mesos posteriors a l’esclat de la Guerra del 36 com a agregat de premsa de l’ambaixada espanyola de París. L’ambaixada és un autèntic caos els primers mesos i Xammar no té assignada una feina concreta. Al cap de vuit mesos de ser a l’ambaixada, Xammar llegeix als diaris parisencs l’entrada de les tropes franquistes a Madrid. Però les informacions que arriben no l’acaben de convèncer i sospita que hi ha gat amagat. Xammar es posa en contacte amb el conserge de la Casa del Pueblo de Madrid, que li desmenteix la informació. I Xammar posa en marxa un petit pla que tindrà efectes importants en la premsa internacional.
El fragment d’avui comença per la conversa telefònica de Xammar amb Benigno Rodríguez, l’amable conserge madrileny.
«–¿Es Madrid?
–Sí, aquí Madrid.
–¿La Casa del Pueblo?
–Sí, la Casa del Pueblo.
–¿Con quién hablo?
–Con Benigno. El conserje.
–¿Con Benigno Rodríguez?
–Sí, el mismo.
–Le telefoneo en nombre del embajador de España en París, señor Araquistain.
–Muy bien, muy bien. ¿Qué hace por ahí, Luis? ¿Qué hace Luis?
–Don Luis está bien. Pero nosotros lo que realmente nos interesa es saber cómo están ustedes en Madrid.
–¿Nosotros? Prefectamente.
–Los periódicos van diciendo que las tropas franquistas han tomado Madrid.
Benigno Rodríguez, que era un madrileny de sainet de l’Arniches, em contesta:
–¡Qué va…!
–De manera que…
–No no, aquí estamos tranquilos y bien.
–Pues los periódicos dicen que las tropas de Franco están en Madrid.
–¡Qué van a estar! Unos cuantos centenares de moros penetraron ayer en Madrid por la Puerta de Toledo, pero fueron rechazados en seguida por la población en armas y desde entonces no hemos visto el pellejo de ningún franquista. Madrid sigue en manos del Gobierno de la República.
–Es todo lo que queríamos saber. De ahora en adelante le llamaré cada día a esta misma hora en nombre del señor embajador. Supongo que no habrá inconveniente.
–Ninguno. Aquí estamos todos a su disposición.
Vaig anar a donar la notícia a Araquistan i em digué:
–De momento no diga usted nada a nadie.
–Algo hay que hacer de todos modos. Tengo un pequeño plan.
–Haga usted lo que quiera.
Pujo al meu despatx, agafo paper i ploma i em surt un text francès que deia més o menys això: ‘La Junte de Défense de Madrid (la Junta de Defensa de Madrid havia estat constituïda uns dies abans quan es digué que les tropes franquistes s’apropaven) publie à midi le comuniqué suivant: “Les informations circulants à l’étranger selon lesquels Madrid a été ocupée par les troupes franchistes sont denuées de tout fondement. Un détachement des forces qui s’aprochent de la capital a essayé de pénétrer dans la ville hier dimanche après-midi par la Calle de Toledo mais a été repoussé per la défense unanime du peuple en armes. Madrid continue à être la capitale de la République Espagnole et ne connaît d’autre Gouvernement que celui de la République”.’
No responc en absolut de l’exactitud del text; el cito de memòria. Tot seguit vaig trucar a la redacció de ‘Le Temps’, vaig anunciar com tantes altres vegades l’ambaixada d’Espanya, vaig demanar un taquígraf i li vaig dictar el text que acabava d’escriure.
Una hora més tard, a la primera edició de ‘Le Temps’, el comunicat de la Junta de Defensa de Madrid apareixia encapçalant la primera columna ‘de darrera hora’, que ocupava aleshores tota la darrera plana del gran diari parisenc.
Aquests comunicats que, en realitat, foren la meva única feina digna d’aquest nom que vaig fer durant vuit mesos, van promoure un gran rebombori, van tenir un gran èxit, i van donar uns magnífics resultats. Cada dia, a ‘midi’, jo havia parlat amb Benigno Rodríeguez i la Junta de Defensa de Madrid publicava ‘le comuniqué suviant…’.
Es van començar a posar en dubte algunes de les informacions d’aquests comunicats que jo feia, naturalment, a base de la informació que em facilitava cada dia el conserge de la Casa del Pueblo de Madrid i que no sempre era gaire completa i molt sovint no gaire exacta. El que mai no va sospitar ningú fou que els comunicars no fossin donats per la Junta de Defensa de Madrid.
Sovint la premsa franquista va acusar aquests comunicats de ‘parcials’ i va acusar la Junta de Madrid de publicar-los únicament per atribuir-se la glòria d’unes victòries fictícies. Això va passar sovint, però, que la Junta de Defensa de Madrid fos, en realitat, en un despatx del número 13 de l’Avenue George V de París, és una cosa que no va passar mai pel cap de ningú.»
Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.
