21.08.2013 - 06:00
Si fa pocs dies llegíem la crítica que Xammar dedicava a Francesc Macià, avui tocarà el rebre a Lluís Companys. Xammar retreu al president i al govern que actuïn mancats d’allò que avui en diríem ‘autocentrament’, una actitud pròpia, independent. La resposta ‘digna’ que Xammar hauria esperat en unes circumstàncies com aquelles, la descriu amb dos mots: allunyament i indiferència. Nogensmenys, Companys –‘un home temperamental i irreflexiu’– fa causa comuna amb els revoltats asturians. D’allò en resulta el Sis d’Octubre, de conseqüències nefastes per a l’autogovern.
En aquesta reflexió, Xammar acara Companys amb Prat de la Riba, de qui destaca la dignitat tot i haver hagut de governar en un context precari i sense marge de maniobra.
«Cada viatge que feia a Catalunya em deixava més convençut que les coses anirien malament. I, en efecte, hi van anar. S’anava covant a Madrid i a la resta d’Espanya, fora de Catalunya, una atmosfera de crisi, que un dia o un altre havia d’esclatar i quan el dia va arribar, a la fi de setembre i començaments d’octubre de 1934, una vaga de minaires asturians per a protestar contra la constitució a Madrid d’un nou govern de tendència dretista fou suficient perquè a Espanya tot trontollés. Era el moment que inevitablement havia d’arribar i era el moment per al qual Catalunya –la Catalunya autònoma– no estava preparada ni poc ni molt. Prat de la Riba, amb la seva Mancomunitat, havia fet una demostració perfectament inútil. Prat de la Riba havia demostrat que la base de l’autonomia d’un país no era un tros de paper, sinó un estat d’esperit. La Generalitat de Catalunya de l’any 1934 disposava d’un magnífic tros de paper, tot un Estatut plebiscitat pel poble català i convertit en llei de l’Estat espanyol. Però de l’esperit d’autonomia els governants de la Generalitat de 1934 n’estaven totalment desproveïts. Altrament, la pensada de solidaritzar la Catalunya autònoma amb els minaires vaguistes d’Astúries no els hauria passat pel cap. Davant una Espanya convulsa i políticament desorientada l’actitud d’una Catalunya autònoma digna d’aquest nom no podia ésser altra que l’allunyament i la indiferència. El govern de la Generalitat de Catalunya, presidit per un home temperamental i irreflexiu com era Lluís Companys, va escollir el camí de la solidaritat i de la causa comuna amb els minaires asturians.
El resultat final d’aquesta actitud va ésser la famosa nit del 6 d’octubre de 1934, durant la qual el govern de la Generalitat va adoptar públicament una actitud insurreccional que fou immediatament reprimida per les forces de l’exèrcit espanyol estacionades a Catalunya, sota el comandament d’un català, el general Domènec Batet.»
Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.
