18.08.2013 - 06:00
Eugeni Xammar es troba a Catalunya en el moment de fer-se el referèndum de l’estatut de Núria –2 d’agost del 1931– i observa aquella jornada acompanyat dels seus amics Màrius Gifreda i Josep Maria Planes. Troba una ciutadania poc entusiasmada –tot i que es va registrar una participació del 75% del cens, format per homes majors de 25 anys, i que unes 400.000 dones van signar un manifest de suport a l’estatut–. Per Xammar, la fredor de la jornada del referèndum contrasta amb la rebuda del document aprovat a les corts espanyoles de mans de Manuel Azaña i el president Macià més d’un any després a la plaça Sant Jaume.
L’estatut havia estat redactat per una comissió de juristes de la qual formaven part Jaume Carner, Antoni Xirau i Martí Esteve, que es van aïllar a Núria del soroll de Barcelona. Xammar valora molt positivament la selecció d’homes feta pel president Macià: ‘Un grup al qual no era possible de negar un caràcter de representativitat de tot el país.’.
«Per a redactar el document fonamental que li havien encarregat, la comissió [redactora de l’estatut], com per donar una idea de la seva independència, va fugir del brogit de Barcelona i es va retirar a Núria. Idea excel·lent i plena de simbolisme, puix que aquelles valls són el bressol de la nació catalana. El projecte d’Estatut d’autonomia que aquells homes eminents van redactar és remarcable per dos conceptes: per la solidesa de la seva estructura tècnica i per un error fonamental de concepció política que potser cal atribuir en part a l’esperit de ‘conllevancia’ esmentat suara. Aquest projecte d’Estatut les Corts Constituents espanyoles el podien aprovar o el podien rebutjar. En realitat, després de llargs debats parlamentaris caracteritzats sovint per una certa agror, el projecte d’Estatut confeccionat a Núria i enviat a Madrid amb l’aprovació per referèndum del poble català, fou aprovat amb retocs, sense gairebé cap modificació de fons, però també és veritat que el Parlament espanyol va donar la seva aprovació a desgrat i amb tota mena de reserves mentals. El dia del referèndum català per aprovar el projecte d’Estatut fou una jornada trista, caracteritzada per una manca total d’entusiasme. Jo em trobava a Barcelona ocasionalment i amb els amics Màrius Gifreda i Josep Maria Planes sortírem a treure el nas per diverses ciutats i alguns pobles de la rodalia de Barcelona: Granollers, Mataró, Arenys, Sant Celoni, Cardedeu, la Garriga, l’Ametlla del Vallès (naturalment), Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines i Castellterçol (dinar a Can Prudencio). Feia molt bon dia a tot arreu i la indiferència era també manifesta a tot arreu. S’estava votant un text que havia de donar a Catalunya una relativa llibertat, però la temperatura política del país no estava a to amb la transcendència de la diada. D’aquella jornada de referèndum el record més agradable que en conservo és el dinar a Can Prudencio, un veritable casal de la nostra cuina casolana.
Completament diferent és el record que tinc del dia –un diumenge del mes de setembre de 1932– que Manuel Azaña, president del Consell de Ministres, vingué a Barcelona per a fer lliurament solemne de l’Estatut d’autonomia aprovat per les Corts de la República. Sense necessitat de posar domassos als balcons, la ciutat de Barcelona es va vestir de festa. Els carrers, sobretot els de la ciutat vella, anaven plens d’unes gentades que semblaven rierades. I sota un cel clar i un sol brillant tothom estava visiblement content i la plaça de Sant Jaume atapeïda quan el President Macià i Manuel Azaña sortiren al balcó per a consumar públicament el lliurament simbòlic a Catalunya d’una mica de llibertat; feia realment goig de veure.»
Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.
