15.08.2013 - 06:00
S’acaba la dictadura de Primo de Rivera. Durant tot aquest període, Eugeni Xammar havia viscut a l’estranger, sobretot a Berlín, amb poquíssimes visites a Catalunya. El 28 de gener de 1930 el dictador Miguel Primo de Rivera és forçat a dimitir, després de sis anys llargs al capdavant del govern espanyol. No havien passat ni dos mesos, el dia 16 de març, que es va morir a París, sobtadament.
Aquests fets i la successió del dictador són analitzats per Eugeni Xammar amb un to de mofa, en què no falten tampoc referències a l’humor de l’època, com ara la descripció detallada d’un acudit encobert de Manuel Fontdevila. Però el punt culminant del fragment és la conclusió de Xammar, la sentència final. Fa esclafir de riure. Avui, ben segur, seria repiulada a Twitter.
«[El decenni] va acabar el dia que el general Primo de Rivera va presentar la dimissió. ‘Presentar la dimissió’ és un eufemisme. Després de sis anys llargs de poder el dictador militar fou acomiadat sense miraments pel mateix personatge que uns quants anys abans l’havia cridat amb grans mostres d’admiració i de joia. Els profetes de la caiguda de la dictadura militar d’Espanya van haver d’esperar qui-sap-lo, però van acabar per tenir raó.»
[…]
«Primo de Rivera, exiliat més o menys voluntari, va morir a París el 16 de març de 1930, en una cambra senzilla de l’Hotel Pont-Royal de la rue du Bac, un bon hotel però no de luxe. […] A tot Espanya la sorpresa fou gran. Els diaris van anar plens de la mort del general Primo de Rivera i tots ells van publicar fotografies de la cambra de l’Hotel Pont-Royal convertida en capella ardent amb un gran crucifix a la paret damunt la capçalera del llit.
Aquesta fotografia –i per això en parlo– va suggerir al meu amic i company Manuel Fontdevila, el periodista català aleshores director de ‘Heraldo de Madrid’, un dels seus acudits més brillants. A la dreta i a l’esquerra del cos rígid del general estès damunt el llit es podien veure dos personatges amb cara de prunes agres, dos andalusos, grans amics personals de Primo de Rivera i grans beneficiaris del seu règim. La fotografia va sortir a ‘Heraldo de Madrid’ amb un peu que deia: ‘Cámara mortuoria del General Primo de Rivera en el Hotel Pont-Royal de París. A la derecha de Jesús crucificado el señor Cruz Conde; a la izquierda el señor Benjumea.’
El lloc que el general Primo de Rivera va deixar vacant en ésser acomiadat el va omplir un altre militar sense pretensions de dictador: el general Dámaso Berenguer. […] Tots aquests homes [ministres] i el mateix general Berenguer eren partidaris de restaurar la Constitució de 1876, suspesa pel general Primo de Rivera, però el rei no els va deixar les regnes fluixes ni les mans lliures i el general Berenguer i els seus ministres van haver de governar segons un sistema híbrid, liberal i autoritari, que no era ni carn ni peix, durant el qual el veritable cap de govern continuava essent el rei fins al dia que el general Berenguer, fastiguejat de fer un paper que en realitat era un paper d’estrassa, va presentar la dimissió, se’n va anar a casa seva i fou substituït per un anomenat ‘govern nacional’ , del qual formaven part el comte de Romanones, representant del Partit Liberal, i el senyor Ventosa i Calvell, representant de la Lliga Regionalista. Era ministre de la Governació un general i president del Consell, un altre militar, però de l’arma marítima, l’almirall Juan Bautista Aznar. […] A part dels seus mèrits navals l’almirall Aznar devia ésser un personatge una mica complicat, puix que cridat per a salvar el règim monàrquic i preguntat per un periodista, pocs dies després del seu nomenament, quin era el seu llibre preferit va contestar: ‘Mi vida’, de Trotski.
Espanya ha estat sempre un país de torrats i els almiralls no són una excepció de la regla general.»
Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.
