15.08.2013 - 06:00
Enguany es commemora el tres-cents aniversari del tractat d’Utrecht, pel qual es va tancar el conflicte de la successió al tron hispànic en favor del pretendent de la família Borbó. La signatura de la pau entre potències europees va comportar canvis de sobirania en alguns territoris del vell continent (com a Menorca, Gibraltar i Sardenya), però va ésser al nou continent on més sotragada es va viure: amb Utrecht, Anglaterra va obtenir permís d’Espanya per a comerciar-hi i per a participar en el lucratiu tràfic d’esclaus, i del rei francès va rebre un bon tros de Nova França. Ho saben bé, això últim, els acadians, descendents de colons francòfons a la costa est del Canadà, que avui celebren la diada nacional.
A l’extrem septentrional d’Amèrica, són ben documentats els primers establiments fixos d’europeus. El 1607 un grup de colons anglesos va fundar el llogaret de Jamestown, a Virgínia, i el 1608 van ésser un grapat de francesos, encapçalats per Samuel de Champlain, els qui es van establir al Quebec. El 1620, els ‘Pilgrim Fathers’ van desembarcar a les costes de Massachusetts a bord del famós ‘Mayflower’ i l’any següent un grup de neerlandesos van fundar Nova Amsterdam, a l’illa de Manhattan. Molt menys coneguda i publicitada va ésser l’arribada, prèvia a totes les anteriors, de colons francesos a Acàdia, l’actual Nova Escòcia, el 1604. Aquestes petites comunitats europees al nou món, tot i l’enorme distància, van patir amb tota la cruesa els vaivens polítics i sobretot bèl·lics de les seves mares pàtries, en forma de constants esquitxos dels conflictes armats que esclataven ara sí, ara també, entre França i Anglaterra. La colònia d’Acàdia, de fet, va canviar set vegades de mans entre 1604 i 1713, quan pel tractat d’Utrecht va quedar definitivament vinculada a la Gran Bretanya.
L’11 d’abril de 1713, aquesta part nord-oriental de Nova França (un extensíssim territori a l’Amèrica del Nord que s’estenia des de Terranova i Labrador fins al llac Superior, i de la badia de Hudson fins al golf de Mèxic), passava a formar part de la Nova Anglaterra administrada per Londres (mapa). Els milers d’acadians catòlics i francòfons que hi vivien van plantejar automàticament i directament un problema a les autoritats britàniques, de confessió protestant. Però a causa del poc poblament d’Acàdia (les actuals províncies atlàntiques del Canadà: Nova Escòcia i Nova Brunsvic), no es podien permetre que el territori quedés despoblat i sense colonitzar. És per això que des d’un primer moment es va optar per intentar que juressin fidelitat a la corona d’Anglaterra, un jurament que va obtenir durant molts anys el rebuig sistemàtic dels francòfons amb l’argument que fent-ho no podrien conservar el lliure exercici de la religió (com disposava el tractat d’Utrecht) o serien forçats algun dia a agafar les armes conra la mare pàtria, França, o els cosins del Quebec i el Canadà. Del 1713 al 1755 les comunitats acadianes, conegudes com a ‘French Neutrals’, van poder prosperar, no sense entrebancs, al bressol de Nova Escòcia. Però aquell any les coses van canviar, i molt. Tip de l’enèsim rebuig a jurar fidelitat dels acadians, i aprofitant l’adveniment de la guerra dels Set Anys entre França i Anglaterra, el tinent de governador Charles Lawrence va decidir resoldre el ‘problema acadià’ deportant ‘l’enemic interior’ cap a les altres colònies nord-americanes del sud.
La Gran Deportació
Si entre 1749 i 1752 sis mil acadians ja se n’havien anat de Nova Escòcia en direcció cap a l’Acàdia francesa (Nova Brunsvic) i les illes de Sant Joan (actual Illa del Príncep Eduard) i Reial (actual Cap Bretó), encara sota control de França, l’estiu del 1755, per ordre de Lawrence, uns set mil colons francòfons van ésser obligats a deixar enrere llars, terres i bestiar per emprendre un exili forçós (i sovint mortal) en terres anglòfones i protestants molt hostils a acollir centenars de catòlics. Deu mil acadians més es van amagar als boscos, van fugir als territoris francesos limítrofs o van ésser detinguts per les autoritats britàniques durant set llargs anys, alguns a Anglaterra i Irlanda.
L’ordre decretada el 1755, i coneguda amb el nom de Gran Deportació, es va mantenir vigent fins al 1763, amb la signatura de la pau de París que posava fi a la guerra. En conjunt es van deportar deu mil acadians. Només el 1755 en van arribar amb vaixell 900 a Massachusetts, 675 a Connecticut, 200 a Nova York, 700 a Pennsilvània, 860 a Maryland, 1.150 a Virgínia, 290 a Carolina del Nord, 955 a Carolina del Sud i 320 a Geòrgia.
La desgràcia no es va aturar. Els acadians que havien passat abans o durant la Gran Deportació a l’actual Nova Brunsvic (pensant que era territori francès) o cap a les illes de Sant Joan i Reial van veure com el 1763, amb la pau de París, aquests altres territoris també passaven en mans britàniques. Els nous deportats van fer via cap a l’únic reducte de la Nova França que va restar, el minúscul arxipèlag de Saint-Pierre i Miquelon (sota Terranova), i cap a França mateix, on no van prosperar alguns intents d’assentar-los a Normandia i la Bretanya. Molts acadians van acabar traslladats a les Antilles, a la Guaiana i fins i tot a les illes Malvines, però a poc a poc el gros de deportats va anar convergint amb el temps al Quebec i sobretot a Louisiana, la Nova Acàdia: entre 1763 i 1767 n’hi van arribar mil cinc-cents, i el 1785 en van ésser mil sis-cents més, quan Louisiana ja era colònia espanyola.
Es calcula que en són més de tres milions, els descendents d’aquells primers colons francesos a l’Amèrica del Nord posteriorment deportats. Només a Louisiana hi ha dos milions de persones amb avantpassats acadians (coneguts localment com a ‘cajun‘: ben pocs conserven el francès) i al Quebec hi ha un milió de ‘cadies’ més. A l’antiga Acàdia, on van poder tornar alguns després de la guerra dels Set Anys, n’hi ha sobretot a Nova Brunsvic (ara mateix, el 33% s’hi declara francòfon) i en algunes contrades de Nova Escòcia, Cap Bretó i l’Illa del Príncep Eduard (un 5% hi parla el francès). La identitat acadiana, forjada al voltant de la religió catòlica i el record de la Gran Deportació, es va començar a consolidar al final del segle XIX, quan van passar de l’estatut de desarrelats al de ressuscitats. Del 1881 és el primer Congrés Nacional Acadià, on es va establir la data de la festa nacional, el 15 d’agost. La Mare de Déu de l’Assumpció també és present en la bandera (la tricolor francesa amb l’estel marià) i l’himne (Ave Maris Stella).
De comunitat estretament lligada per les vicissituds de la història i cohesionada per la religió, el poble acadià va entrar al segle XX amb la defensa dels seus drets nacionals i socials com a objectiu. La lluita per sortir de la marginalitat i la discriminació respecte de la majoria anglòfona, primer, i pel manteniment de la llengua, després, han estat els elements bàsics dels acadians des del segle passat: la vigília del dos-cents aniversari de la deportació, el 1954, es va crear la Societat Nacional dels Acadians, i el 1960 l’acadià Louis-J. Robichaud va esdevenir governador de Nova Brunsvic, on va impulsar el bilingüisme oficial i plans econòmics per a afavorir la minoria, com també la Universitat de Moncton (1963), principal focus cultural de la cultura acadiana en una ciutat que porta el cognom, paradoxalment, d’un dels oficials anglesos que van participar més activament en la Gran Deportació.
