13.08.2013 - 06:00
Segon capítol dedicat al viatge de Xammar i Pla a l’URSS, l’any 1922. Si ahir podíem llegir una crítica general, i molt dura, de l’aplicació del socialisme soviètic, avui veiem demostrada aquesta crítica en dos exemples. El primer fa referència a l’amplada de la via ferroviària, que a Rússia és diferent de la resta de països europeus… Bé, no pas de tots: Espanya també té, com sabem prou bé els catalans i ens recorda Xammar, una via d’amplada diferent. La ironia amb què Xammar comenta aquest fet ens pot ajudar a entendre les ‘raons’ d’aquesta anomalia:
«Riga és (era) una ciutat molt nòrdica, molt espaiosa, molt neta, quan la meva dona i jo la vam recórrer ràpidament en taxi mentre esperàvem l’hora de prendre el tren per Moscou. Un tren rus, naturalment. El canvi de tren era indispensable, puix que quan es va establir a Europa la primera xarxa de ferrocarrils, tots els països europeus van posar-se d’acord per tal d’unificar l’amplada de les seves línies i facilitar, així, la comunicació. He dit tots els països ‘europeus’. Rússia i Espanya i Portugal foren les úniques excepcions i construïren els seus ferrocarrils amb una amplada de via diferent. Per raons estratègiques. Ni França tenia por d’una invasió prussiana per via fèrria. Ni Prússia d’una invasió francesa; ni Àustria, Itàlia, Bèlgica, Holanda o Suïssa no tenien por de les invasions per ferrocarril. Es tractava de nacions que no hi veien més enllà del nas, no de països previsors com Espanya i Rússia. Podríem dir, doncs, que ja aleshores com ara, Rússia i Espanya eren ‘diferents’.»
I el segon exemple retret per Xammar fa referència als enterraments a Moscou. Llegir aquestes ratlles, també esquitxades d’ironia, ens fa estalviar qualsevol comentari sobre l’abolició de les classes socials a la Rússia soviètica.
«[A Moscou] Cadascú portava els morts al cementiri com podia, qui amb taxi, qui a l’esquena, qui amb cavall i carro, qui a pes de braços acompanyat d’uns quants amics voluntaris. Però hi havia també uns quants cotxes de morts, pocs i principalment reservats per als enterraments de caràcter polític, alts funcionaris, dignataris, del Partit Comunista, homes de ciència eminents, etcètera. Aquests cotxes de morts, reservats per a les grans ocasions, tenien una certa edat, havien estat negres, però ara anaven pintats de vermell. També era vermella la lliurea del cotxer i també eren vermells els guarniments dels cavalls. Una imatge revolucionària veritablement exquisida. No la voldria fer malbé amb cap comentari.»
Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.
