10.08.2013 - 06:00
Any 1926. Xammar està a Berlín, cada vegada més arrelat a Alemanya. De fet, durant tota la dictadura de Primo de Rivera pràcticament no fa cap viatge a Catalunya, en una mena d’exili voluntari. D’allà estant descobreix una informació important, l’afer del ‘vizconde de Cussó’. L’estil amb què ens presenta el personatge ens en dóna una idea precisa:
«Era un fabricant de pianos, soci, com el seu nom indica, de la casa Ortiz y Cussó, ‘Sociedad Franco-Hispano-Americana para la fabricación de pianos y harmóniums’. Home inquiet i ambiciós, el senyor Cussó. Volia, al mateix temps, que la gent parlés d’ell, volia ésser un personatge de la vida pública, volia ésser per exemple, president del Foment del Treball Nacional (i ho va ésser), volia un títol nobiliari, un marquesat, un comtat, i el van fer ‘vizconde’. Volia ésser tingut com una figura representativa de l’economia del país i ho va aconseguir.»
Però quin és l’afer del ‘vizconde’ Cussó?
«La gran hora del ‘vizconde’ va arribar amb la dictadura primoderiverenca. El general president del Govern se’n va enamorar i un bon dia (un mal dia per a Catalunya) el ‘vizconde’ de Cussó va ésser enlairat a la presidència del Consejo Nacional de Economía. Proveït d’un càrrec tan important, el ‘vizconde’ feia i desfeia les coses al seu gust i quan un dia va arribar l’hora de negociar un nou tractat de comerç entre Espanya i Alemanya el ‘vizconde’ es va atribuir la presidència de la comissió espanyola negociadora del tractat. El ‘vizconde’ sabia perfectament el que feia, puix que, president del Consejo Nacional de Economía i president de la Comissió negociadora del Tractat de Comerç amb Alemanya, el ‘vizconde’ de Cussó –escolteu bé el que ara us diré– era un home venut, un home al servei remunerat de la Confederació General d’Indústries alemanya.»
Eugeni Xammar no vol explicar d’on ha tret aquella informació però sí que va deixant anar detalls i, com un bon dibuixant, va esbossant el perfil del personatge:
«El cap de la Comissió espanyola negociadora del Tractat de Comerç entre Alemanya i Espanya [Cussó] cobrava dels alemanys i els ajudava a obtenir, per a la seva indústria, els més grans avantatges possibles. Per acabar-ho d’adobar aquell home era un català, la missió natural del qual hauria estat la d’evitar que les conseqüències del nou tractat per a la indústria catalana, inevitablement dolentes atesa la potència industrial del contrincant, fossin massa desastroses. No era així com el ‘vizconde’ comprenia la seva missió natural i oficial. A la taula de negociació, davant la delegació alemanya, el ‘vizconde’ feia una feina molt diferent. Parava la mà i aclucava l’ull.»
Tenir aquesta informació el neguiteja un xic:
«Vaig passar uns quants dies amb la sensació de dormir damunt un coixí, a sota del qual hi havia una bomba de gran potència.»
Fins que decideix d’explicar-ho a ‘l’únic home indicat’, Francesc Cambó. Sense esperar que Cambó anés a Berlín (on acudia per negocis unes quantes vegades l’any), Xammar va a París i dóna tota la informació a Joan Estelrich, un dels homes de confiança del líder de la Lliga. Així és com ens el presenta:
«Seguint les inspiracions de Cambó –qui paga mana–, el cap de Joan Estelrich bullia de projectes antidictatorials sota un pèl abundós, negre, lluent i estarrufat i entre aquell munt de projectes –ara ja es pot dir tot– n’hi havia un, l’organització d’un atemptat contra el rei Alfons XIII, que certament mai no hauria passat de projecte però que, àdhuc com a senzill projecte, em va semblar quelcom prou inútilment perillós i vaig fer el que vaig poder per treure-li-ho del cap.»
Demà explicarem el desenllaç de l’afer del ‘vizconde’ de Cussó.
Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.
