08.08.2013 - 06:00
El 8 de novembre de 1923 ja feia temps que Xammar havia arribat a Alemanya per conèixer el país i aprendre’n la llengua. Ja s’hi havia aposentat, s’hi havia casat, hi havia trobat feina i hi havia retrobat un gran amic, Josep Pla.
És en aquest context quan s’esdevenen uns fets que Xammar relata amb una claredat i un estil formidables: l’anomenat ‘putsch’ de la cerveseria, l’intent de cop d’estat de Hitler. Els fets s’esdevenen calculadament en dos temps: el primer dia, en una taverna, amb un públic enfervorit i amb trets al sostre; l’endemà, al carrer. Vegem avui què passa el dia 8 de novembre de 1923 en una cerveseria de Munic.
«Aquell vespre, mentre Josep Pla i jo ens fèiem passar la set a la Franziskaner Bräu, en un altre celler de Munic –el de la Hofbräu, si no vaig errat– passaven coses grosses. Efímeres, però grosses. Exactament, un cop d’Estat organitzat per una munió bigarrada de grups i grupets de dreta, públics i clandestins, al davant de la qual s’havien posat tres grans personatges: el general Ludendorff, primer lloctinent del mariscal Von Hindenburg durant la guerra, el cap del govern bavarès, Von Kahr, i la jove estrella del patriotisme germànic delirant, Adolf Hitler. En ficar-nos al llit Josep Pla i jo, aquella nit del 9 de novembre era més aviat freda, ni ell ni jo no sospitàvem que fos històrica. Ho fou, segons llegírem als diaris de l’endemà, d’una manera espectacular. La gran sala de la Hofbräu era plena de gom a gom. Plena de gent que més o menys sospitava la possibilitat que passés quelcom d’extraordinari mentre una orquestra d’instruments de vent no parava de tocar aires populars bavaresos. Un grup de ‘conjurats’, amb Lundendorff, Von Kahr i Hitler al davant, va envair sobtadament la sala i entremig d’un gran aldarull Adolf Hitler va imposar silenci engegant un tret de revòlver contra el sostre. A la plataforma dels músics, prèviament foragitats a empentes, s’hi va instal·lar la plana major dels conjurats i Adolf Hitler va prendre tot seguit la paraula per anunciar al públic que en aquell precís moment moria una Alemanya i en naixia una altra. L’Alemanya que moria era la de la derrota militar i la República de Weimar i, amb ella, naturalment, moria també el Tractat de Versalles. S’acabava un règim fundat sobre la traïció i naixia un nou Estat nacional disposat a treure’s del damunt el jou de l’estranger i a preparar la revenja. Capitost del nou estat i canceller del Reich seria el general Lundendorff. Responsable del manteniment de l’ordre públic a tot Alemanya seria el president Von Kahr, cap del Govern bavarès. Ell, Adolf Hitler, era un senzill soldat disciplinat, disposat a complir ordres i acceptar qualsevol feina, qualsevol càrrec, àdhuc els més humils. Disposat a sacrificar-ho tot per tal de salvar Alemanya. […]
Un públic de patriotes delirants, enfervorit per la cervesa, picava de mans i de peus, cridava, bramava, treia foc pels queixals. Fet el silenci amb un altre tret de revòlver engegat contra el sostre, Adolf Hitler va anunciar al públic que la proclamació oficial del nou règim es faria l’endemà al matí i que amb tal motiu arrencaria de la Maximilianplatz, a migdia, una solemne i grandiosa manifestació popular.»
Text extret del llibre ‘Seixanta anys d’anar pel món‘, d’Eugeni Xammar, publicat per Quaderns crema
© 2007, by hereus de Josep Badia
© de l’edició, 1991, 2007 by Quaderns Crema, S.A.U.
