13.12.2012 - 13:58
La bonhomia i la modèstia d’Arnau Puig (Barcelona, 1926) no han de fer negligir la seva importància com a crític d’art en el panorama artístic de la segona meitat del segle XX a Catalunya. El reconeixement li ha arribat molt tard, però és valuós. Si a l’octubre li era atorgat el Premi Nacional de Cultura a la seva trajectòria, ara la Virreina Centre de la Imatge ha organitzat l’exposició ‘Arnau Puig. Pensar la imatge‘, que ens permet d’entendre’n la trajectòria i la contribució en l’art de Catalunya.
Puig declarava a VilaWeb fa poques setmanes: ‘M’agradaria que aquesta exposició fos més que una mostra, que fos un al·licient per als qui la visitin, que tinguin ganes de convertir-se en creadors, cadascú d’acord amb les seves especificitats. A més, l’exposició mostra com s’ho va fer una persona en unes circumstàncies molt difícils, pràcticament impossibles, durant la guerra civil i la postguerra. Que pogués arribar a fer tantes coses com vaig arribar a fer em sorprèn.’
‘Però jo no sóc cap artista, només sóc una persona que pensa la vida.’ És així com es veu, com es mostra, com assumeix la vida Arnau Puig. I és aquesta sentència que ressegueix tota l’exposició, que comença amb el poema de J. V. Foix ‘El difícil encontre’:
Ets i no ets i visc del propi engany,
Sóc i no sóc, i palpo inútil borra,
Miro el florir de l’impossible tany
I el nom que et dius damunt la vasta sorra.
Per calls perduts i en pregones garites
Cerco el farell de les absurdes fites.
Com un gegant en terres oblidades
Clamo combat, i adjuro un contrincant,
I en mortes fonts enyoro ocells i fades
O en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.
En vall ventós, entre fòssils i nacres,
Em multiplico en dòcils simulacres.
Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva
L’altre i no és? On és l’Etern Present?
Oh flam encès de cap a cap de riba!
Oh dolç cremar d’esperit i de ment!
En les remors de la nit, per les platges,
Adoro el Res en múltiples imatges.
(Calella de Palafrugell, juny de 1939)
‘Arnau Puig. Pensar la imatge’ és dirigida per Sílvia Muñoz d’Imbert i es podrà veure fins el 10 de febrer del 2013. Segons que diu la comissària, ‘Arnau Puig mateix concep un recorregut que pretén analitzar en clau de present les seves vivències personals, des d’un principi que postula i que diu que la filosofia sorgeix de la realitat i que els conceptes són resultat de l’experiència viscuda.’
L’exposició se centra en dos moments cabdals del seu procés formatiu. El primer bloc, ‘Dels orígens a l’eclosió: Algol i el meu Dau al Set (1926-1954)’ recorre el seu entorn històric, sociològic i familiar, des dels orígens fins a l’eclosió dels projectes paradigmàtics de l’avantguarda catalana de postguerra, Algol i Dau al Set. Puig va ser membre del col·lectiu Dau al Set, amb Joan Brossa, Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i Modest Cuixart; i va ser el fundador, ideòleg i promotor de les publicacions de postguerra Algol (1946) i Dau al Set (1948).
El segon bloc de la mostra, ‘París. L’aiguabarreig de la claredat (1954-1962)’, reconstrueix l’etapa francesa de l’autor, fins al retorn de París el 1962.
L’exposició dedica tot un pany de paret a l’inquietant nombre π. L’acompanya un text d’Arnau Puig que fa així: ‘Indefinible tindria la seva explicació en el moment del compliment dels temps. Altrament ni la teoria de la relativitat d’Einstein ni cap altra teoria del que fos, referit a la totalitat de l’univers, tindria justificació ni necessitat de compliment de cap tipus, aspecte que invalidaria la totalitat de tot. Compliment dels temps vol dir allà on l’espai i el temps siguin inseparables –no com ho són a la consciència–: és dir, la totalitat.’
L’exposició també inclou un documental de quaranta-vuit minuts que inclou una llarga entrevista amb Arnau Puig, combinada amb poemes emblemàtics de la cultura catalana dits per Enric Casasses. Precisament, Casasses serà un dels protagonistes de les activitats paral·leles que s’han organitzat els dimecres 16, 23 i 30 de gener.
