22.11.2012 - 06:00
Avui al vespre es presentarà al Palau Ducal de Gandia ‘L’inventari Clement de Gandia’ (Edicions 96) de Vicent Andrés Estellés, un llibre de poemes inèdit que Estellés va presentar l’any 1966 al Premi Ausiàs March de Gandia, premi que va guanyar. Però l’ajuntament va trigar quatre anys a publicar-lo. El 1971, Estellés va lliurar un original que no era el que havia presentat al premi, si bé mantenia el títol original, ‘L’inventari clement’. Què havia passat? Per què ho va fer? Què hi havia al darrere?
La història de la descoberta comença l’any 2009, quan la poetessa Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig preparaven una antologia de poemes dels Premis Ausiàs March, des que foren instituïts, el 1959. Escrivà adverteix d’entrada que el relat parteix d’una troballa fortuïta i d’un seguit de cops de sort. I que una part de la història, l’han treta de la filla d’Estellés, Carmina Andrés i del caràcter que tenia el poeta. També cal tenir en compte les condicions socials i culturals de Gandia l’any 1966 per a entendre què va passar; però també, encara que Escrivà no ho digui, el seu interès per Estellés, que la va portar a fixar-se en l’obra i a valorar-la.
Explica Maria Josep Escrivà: ‘Durant els primers anys, el Premi Ausiàs March era molt irregular. Per exemple, el primer any que es va convocar, el 1959, va guanyar ‘Vacances pagades’ de Pere IV. Imagina’t, era una bomba! Potser per això, per moderar el to, els dos anys següents no es va convocar. És un premi amb molta història i caldria un estudi, una tesi, que encara no s’ha fet, perquè eixirien moltes coses. En aquell temps Gandia era una ciutat molt provinciana, però s’hi feia una festassa a l’hora d’atorgar els premis. Hi havia un premi en llengua catalana i un altre en llengua castellana. S’ha de dir que els premis en català superen quaranta mil voltes els escrits en castellà, molt més grisos i en consonància amb l’època feixista que es vivia.’
‘En canvi, en llengua catalana les obres premiades són de gran categoria –també s’ha de tenir en compte que el jurat era impressionant. Pensa que en la primera convocatòria hi havia Carles Riba, substituït després per Salvador Espriu.’
‘El nivell era molt alt, però en els primers anys l’edició de l’obra anava a càrrec de l’Ajuntament de Gandia, que no tenia encara consciència de la importància de l’edició. L’any 1966, potser perquè l’ajuntament no tenia diners o potser perquè no era una prioritat, el llibre de poemes guanyador, ‘L’inventari clement’ de Vicent Andrés Estellés, no es va publicar. Havien de passar cinc anys, fins el 1971, perquè es pogués llegir.’
Quina diferència hi ha entre l’original del 1966 i el que Estellés va lliurar el 1971? Hi va afegir poemes? Hi va fer correccions importants? Aleshores Escrivà ho esbomba: ‘No, no: són dos llibres diferents!’
‘Que com me’n vaig adonar? Doncs, preparant l’antologia vaig consultar l’obra completa d’Estellés, que reproduïa el llibre ‘L’inventari clement’ del 1971. Recorde que em va semblar desfilat. Pocs dies després, me’n vaig anar a l’Arxiu Històric de Gandia per consultar els membres del jurat de totes les edicions i incloure’ls en l’antologia. Consultant els volums vaig trobar l’original que Estellés havia presentat al premi. El vaig començar a llegir i de seguida em vaig adonar que era un altre llibre. En aquell moment Josep Lluís i jo sabíem que no era el mateix llibre, però no sabíem si l’original mecanografiat lliurat l’any 1966 al jurat del premi era inèdit. I en aquest moment entra en joc Jordi Oviedo, que treballa en l’arxiu personal d’Estellés. En aquest arxiu es guarda un original del llibre del 1966, amb correccions i amb una dedicatòria als seus fills i una altra a Vicent Ventura.’
‘Què havia passat, doncs? Per què Estellés no va lliurar, l’any 1971, el llibre presentat al premi? La filla d’Estellés, Carmina Andrés, ens ha explicat que recorda que el seu pare li havia dit que havia extraviat aquesta còpia corregida. I nosaltres suposem que, no trobant el llibre de poemes i tenint un munt de material inèdit, va agafar una part d’aquest material i va mantenir el mateix títol que havia posat al llibre que havia guanyat l’Ausiàs March del 1966.’ Ningú no se n’havia adonat fins ara. En cert sentit, és com una gran broma, que s’adiu amb uns trets del caràcter d’Estellés.
També explica Escrivà: ‘Gràcies al fet de ser escrit a màquina, Oviedo ha pogut confirmar que és un llibre que Estellés va escriure, si fa no fa, en la mateixa època que el ‘Llibre de meravelles’, volum que marca la bibliogafia de l’autor, perquè és el que el fa conèixer i reconèixer. Entenem que si ‘L’inventari clement de Gandia’ (mantenim el títol del llibre, però hi hem afegit Gandia per diferenciar-lo) s’hagués publicat l’any 1966 hauria estat un precedent de l’obra amb què es féu conèixer Estellés. Per tant, en cap cas no podem parlar d’una obra menor.’
La versió que acaba de publicar Edicions 96, i que arribarà demà a les llibreries, a cura de Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig, és la que els curadors van trobar a l’Arxiu Històric de Gandia, però amb les correccions i la dedicatòria que hi féu Estellés i que es conserven a l’arxiu personal del poeta.
Tanca el llibre el poema ‘Educadament, Misser Mascó, 17’, que acaba així:
De nit es veu la llum des de totes les cuines.
I darrere els cristalls, es veu sempre la dona
que està rentant els plats i les culleres mentre
dormen els fills i l’home, sense cantar, tan sola,
mentre l’aigua rebota en els plats de la pica.
S’escolta l’escomesa que té l’aigua dels vàters.
Després, més tard, es veu el desllunat a fosques.
Tot el món és al llit. Jo torne de la feina.
Cada nit és com si fóra l’encarregat
de recórrer els llits dels infants de la casa:
cada nit pense en ells, en tornar de la feina;
pense en els meus veïns; vull dir, pense en els meus.
Ara estaran aquells, posem per cas, besant-se;
aquells altres, segur, dormiran com a bèsties…
Sí, Misser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre:
és el meu domicili. és el món. és ma casa.
Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.
Sí, Misser Mascó, 17. És molt més que una adreça;
és, també, més que un llibre: és tota la meua obra.
Tota la meua vida entre quatre parets.
Les quatre parets llises i clares de ma casa.
