‘Vés amb molt de compte, estimada Espanya’

El periodista del Telegraph Ambrose Evans-Pritchard ha publicat un article, titulat ‘Vés amb molt de compte, estimada Espanya‘, en què repassa les amenaces militars contra Catalunya, que no considera anecdòtiques; el silenci del govern de Rajoy i del rei sobre aquestes amenaces, i la produnda crisi econòmica i social de l’estat. I conclou que ‘ens movem de la fase financera de la crisi a una fase del tot política, com en la dècada dels anys trenta’.

Evans-Pritchard repassa les diferents amenaces que hi ha hagut des de sectors militars: les delcaracions del coronel Alamán Castro, que va comparar la situació actual amb el 1936 i va dir que la independència de Catalunya hauria de passar per sobre del seu cadàver; el posicionament de l’Associació de Militars Espanyols (AME) dient que els responsables d’una secessió haurien de passar comptes a tribunals militars, i les paraules del tinent general Pedro Pitarch, que va dir que aquestes opinions estaven molt arrelades en una bona part de l’exèrcit espanyol.

El periodista és clar: ‘Una acció com aquesta [la intervenció militar] violaria els tractats de la UE i portaria Espanya a la suspensió com a estat membre. No fas coses com aquesta al segle XXI’. Ara, es mostra inquiet pel fet que el soroll de sabres no sigui anecdòtic, i recorda que ni el govern espanyol ni el rei no han desautoritzat aquestes veus.

‘El que tenim a Espanya és un inquietant gir en els esdeveniments’, diu Evans-Pritchard, que recorda el seu origen gal·lès i la seva aposta unionista amb el Regne Unit. ‘En termes espanyols, jo potser seria un català defensor de la unitat d’Espanya… però només per mitjans democràtics. La força ho canvia tot’.

Recorda que l’estat espanyol pateix una crisi profunda, que és a prop de la fallida i que la societat espanyola pateix una asfíxia que ‘el pla de bons de Draghi no pot aturar’. ‘Tan sols pot ajornar el dia del judici final’, precisa.

I en aquest sentit, recorda que els governs atrapats per aquesta crisi no poden fer res per escapar-ne. I és en aquest context en què la crisi ha passat a Espanya de la fase financera a la política, segons el periodista gal·lès.

I acaba amb aquesta reflexió: ‘Les persones de vegades pregunten quan em vaig fer pessimista. La resposta és a l’estiu de 1991, quan vaig acompanyar les tropes sèrbies a la ciutat barroca de Vukovar – destrossat pels bombardaments d’obús en un cotxe còmode des de Viena, i sembrat de cadàvers de nens morts – i vaig observar 300 presoners ferits que se’ls enduien de l’hospital. Vaig suposar que eren per fi lliures. Més tard ens van assabentar que van ser afusellats poc després en una granja col·lectiva que hi havia a prop’.

‘Allò que era impensable passava davant dels meus ulls, encara que era a petita escala en comparació amb la massacre de 8.000 bosnians homes i nens musulmans a Srebrenica, que més tard vaig cobrir en un judici a l’Haia’

‘Quan les coses van malament, realment van malament. Compte, estimada Espanya’.