29.09.2012 - 17:49
Les pluges torrencials de setembre de 1962 a la zona del Vallès no resultaren una notícia en elles mateixes, com tampoc ho haurien d’haver estat les riuades que provocaren tot seguit.
Les torrentades són un fenomen àmpliament conegut i documentat a les conques dels rius catalans de fa molt de temps. La particularitat de la situació en els inicis de la tardor d’aquell any foren les dramàtiques conseqüències que tingueren: un nombre indeterminat de morts, superior en qualsevol cas al miler de persones en unes poques hores d’una nit dramàtica.
Les circumstàncies especials que concorregueren contribuïren, sens dubte, a la catàstrofe. D’una banda la intensitat de les pluges, que se situaren a la banda alta del que aquest fenomen solia presentar com a mitjana i la nocturnitat de la riuada accentuaren les dificultats d’una possible reacció. D’una altra el fet que la indústria tèxtil -el ram de l’aigua- feia més d’un segle que anava ocupant lentament i imprudentment espais fàcilment inundables d’unes lleres de riu habitualment amb molt poc cabal multiplicà les possibilitats de víctimes mortals -si bé, en aquest cas, la nocturnitat, contribuí a que les fàbriques fossin gairebé buides. Tampoc ajudà gaire la manca de neteja de les riberes que combinada amb la presència dels ponts convertí alguns punts en embassaments espontanis, successivament desbordats, que augmentaren la violència de les aigües. Però el més greu fou el fenomen més nou i evitable: la presència de centenars d’edificacions d’habitatge irregular a rius i torrenteres.
La major part de les morts d’aquella nit terrible foren immigrants arribats en les dues dècades anteriors, laboralment integrats en la societat catalana però que mancats d’accés a un habitatge digne vivien en campaments de barraques a diverses àrees que foren arrasades per la riuada. Davant d’aquest fet, les consideracions sobre la catàstrofe natural queden superades per la criminal irresponsabilitat del règim polític franquista. Perquè el règim coneixia perfectament la situació del que s’anomena pudorosament habitat sub-integrat al voltant de les principals ciutats catalanes i espanyoles del període.
Les dificultats per acollir immigrants, inexistents en matèria d’ocupació, eren paoroses en matèria d’habitatge, en una activitat que restava en mans de la iniciativa privada, sense cap incentiu per a edificar albergs populars. Així les coses, els ajuntaments es reservaren des del primer dia el dret d’expulsar els immigrants quan feien nosa tal i com informava la memòria d’activitats de l’Ajuntament de Sabadell publicada el 1944 …divuit anys abans del desastre! Des de 1949 funcionava a Barcelona un centre de reclusió i deportació d’immigrants irregulars al Palau de Missions de Montjuïc i des de 1952 una circular del governador civil Felipe Acedo obligava als consistoris a prendre mesures preventives i de deportació sistemàtica dels nuclis de barraquistes, tot i que l’absurd de privar de mà d’obra a les indústries locals actuava en sentit contrari. Sabadell l’havia aplicada per a desnonar les coves de Sant Oleguer el 1955, després que unes esllavissades de terres degudes a les pluges haguessin mort un infant.
A Sabadell la riuada s’endugué les vides de vigilants nocturns de fàbriques i transeünts malaurats, principalment. Terrassa no passà pel dramatisme de la mort d’un infant ofegat dins una cova i continuà ignorant els poblats de la riera de les Arenes, mentre Sant Quirze, en un pas més enllà, autoritzà de manera criminal l’edificació regular en el riu-Sec dels tres carrers perfectament alineats i amb voreres de Los Rosales. A Sant Quirze les morts foren desenes, a Terrassa centenars.
S’havia fet de tot, excepte el més lògic: una política sistemàtica d’eradicació del barraquisme acompanyada de la promoció d’habitatge assequible. Això no obstant, conscient del problema des de feia temps -com no podia ser d’una altra manera- el règim havia creat un Ministerio de la Vivienda el 1957 per a cercar una solució definitiva. Però la solució trigà més dues dècades a completar-se -la de l’habitatge perquè la reconstrucció de fàbriques fou portada a terme en un temps rècord– i els darrers nuclis de barraquistes de l’època encara els heretaren els ajuntaments democràtics. Les aigües no esperaren tant…
