L’Efecte Werther

L’efecte Werther és un concepte que s’utilitza per designar la imitació que pot provocar la publicació d’un suïcidi. El nom ve d’una novel·la de Johan Wolfgang von Goethe (anglès) publicada l’any 1774, “Els sofriments del jove Werther“, en què el protagonista se suïcida d’un tret al crani després de patir un desengany amorós. La seva publicació va originar una onada de suïcidis d’adolescents arreu d’Europa: molts apareixien vestits com el personatge de Goethe, o amb el llibre al seu costat.

No era la primera vegada que una obra literària provocava aquest efecte mimètic. Amb “Romeu i Julieta” (1595) havia passat quelcom similar: un número significatiu de parelles imitaren el mètode utilitzat pels protagonistes de la novel·la de Shakespeare per llevar-se la vida.

El terme “efecte Werther” el va encunyar el sociòleg D. P. Phillips  (anglès) el 1974. Phillips va estudiar l’efecte contagi del suïcidi quan aquest apareix als mitjans de comunicació. El seu estudi, pioner en aquest àmbit, feia un anàlisi comparatiu del número de suïcidis ocorreguts en mesos en què aquest tipus de notícies apareixien a les portades de la premsa d’EUA, i va comprovar que era major que en els mesos en què no apareixia cap notícia.

Des d’ençà s’han produït diferents estudis amb mètodes millorats i a diferents països del món. La conclusió és unànime: l’impacte dels mitjans en el comportament suïcida és evident. Un informe (PDF en anglès) de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) dirigit als professionals dels mitjans de comunicació adverteix que “els informes no han de glorificar el suïcidi, no han de descriure el mètode detalladament i han de comentar l’impacte que ha produït en altres”, i que han d’anar amb especial cura en informar sobre suïcidis de famosos, ja que aquests “són particularment propenses a influenciar en el comportament d’individus vulnerables”. 

Enllaços
Array
Array