06.02.2012 - 06:00
L’artista Antoni Llena és l’autor del monument de Barcelona als castellers, una escultura pública en un racó amagat i singular, darrere la casa de la ciutat. L’escultura, no exempta de polèmica, neix de la idea de Paul Celan que diu que la identitat és una xarxa que ens pesca. Aquesta xarxa monumental al mig de l’espai urbà que adquireix connotacions populars, que s’alça i que és integradora, s’inaugurarà diumenge (vídeo).
Hem quedat amb Antoni Llena davant l’escultura perquè ens n’expliqui el procés artístic, les idees de fons, les vicissituds polítiques que l’han acompanyat i la polèmica que ha mogut, tant per l’emplaçament com pel cost (630.000 euros). Mentre parlem la vida s’apodera de l’escultura. Llena es troba amb personatges coneguts. De primer amb el sociòleg Salvador Cardús, que és la primera vegada que la veu. Després amb el dissenyador Miquel Milà, que té l’estudi molt a prop, i que ja li comença a ser familiar.
—Que ve de gaire llun el projecte?
—Va començar amb un encàrrec del regidor d’Urbanisme, Antoni Acebillo, a final del mandat de Joan Clos, va passar pel mandat de Jordi Hereu i ha arribat fins al de Xavier Trias. El primer el va encarregar, el segon el va desencallar, i el senyor Trias ha fet que arribés a bon port.
—Per què un recorregut tan llarg?
—El projecte va passar per la comissió d’escultures i després es va anar encallant pels despatxos dels regidors d’Urbanisme i de la Ciutat Vella. Fins que ara fa un any i mig els castells foren declarats patrimoni de la humanitat i tot es va precipitar. Van venir les eleccions, el nou govern el va tornar a estudiar i finalment s’ha fet, amb tota la polèmica que l’ha acompanyat.
—Diuen que va ser una conversa amb l’alcalde Trias que va desencallar-ho tot…
—Vaig escriure una carta al senyor Trias, que em va respondre tot seguit. Li vaig explicar el projecte i em va dir: ‘Jo crec que els artistes hi enteneu més que no pas nosaltres’. S’ho va pensar i de seguida em va donar carta blanca. És d’agrair, perquè mai no m’havia trobat que un polític fes confiança als artistes.
—L’escultura s’ha aixecat, finalment, a la plaça de Sant Miquel, darrere la casa gran, com vós volíeu. Per què?
—Aquesta plaça és una mica amagada. La ciutat de Barcelona amaga els monuments singulars, amaga els monuments que li donen personalitat. I si bé era una plaça desgavellada, jo creia que era adient: de primer, per la proximitat amb la csa gran; els castells gairebé sempre es fan a les places de la vila. Després perquè en aquesta plaça hi ha un eix que m’agrada molt, el que enllaça la casa gran amb el palau de la Generalitat, amb la catedral, amb una pervivència d’estils (romànic, gòtic, renaixentista, barroc, neoclàssic), i que va a morir davant els esgrafiats de Picasso, al Col·legi d’Arquitectes. Considerava molt important aquest eix històric, cultural, de continuïtat, tenint en compte, a més, que sota del monument hi ha les ruïnes romanes. I tot això lliga una tradició, no simplement popular, sinó també cultural i històrica. Per això era el lloc que em semblava ideal i el vaig defensar.
—Sempre dieu que l’entorn arquitectònic i urbanístic és fonamental a l’hora d’aixecar una escultura pública. Aquesta amb què topava?
—Potser amb l’alçada; no podia ser tan alta que s’imposés, que fos arrogant. Però la condició d’escultura transitable fa que perdi monumentalitat, que sigui acollidora. La meva idea era que l’alçada igualés dimensió popular i dimensió institucional. No hi havia d’haver jerarquies. I sembla que s’ha aconseguit.
—I formalment, quin és el punt de partença?
—D’entrada, vaig voler que tingués una alçada que doblés els castells, perquè, si no, hauria estat una escultura figurativa. Aquest caràcter de desafiament dels castells, de pujar sempre més amunt, de voler tocar el cel, sense arribar-hi mai, de tornar a pujar i de tornar a baixar…, això m’agradava molt. Per tant, havia de tenir molta alçada. Però no sabia com formalitzar-la, fins que un dia, que anava a comprar un vi, vaig veure aquestes ampolles que tenen una malla i em va venir al cap que aquesta forma seria una abstracció molt bonica per a fer el castell, perquè conté la idea de cohesió, de fragilitat, de transparència. Vaig agafar aquesta malla, la vaig tenir uns quants dies a l’estudi… me la mirava, hi anava pensant… fins que tot aquest discurs es va anar perfilant. La identitat, diu Paul Celan, és una xarxa que ens pesca.
—I què més?
—Hi ha altra cosa, el gruix de l’acer, que és del mateix gruix de les mans, i es pot encloure amb les mans. De primer, perquè les mans són molt importants per als castellers. Després perquè antigament aquest era un lloc d’artesans. De manera que he volgut treballar aquest acer, que és un material dur i gens dúctil, com si fos orfebreria. I fer parlar un material modern de forma expressiva com si fos antic ha estat una de les dificultats més grosses que hem tingut. Perquè l’acer només es pot torçar mecànicament fins a un cert punt, i això ha demanat un treball tècnic de molta dificultat, que s’ha portat a terme gràcies a uns professionals que són una meravella.
—Diríeu que la fragilitat del monument, lligada a la duresa de l’acer, és un dels èxits de l’obra?
—Aquesta escultura dóna molt de joc. Cada vegada que passo per aquí trobo gent que la fotografia, bicicletes que hi passen per sota, conviu amb les terrasses dels bars… Barcelona és una ciutat que amaga les coses singulars que té, iaixò l’acosta molt a ciutats mediterrànies com Roma, on pots trobar-te la Fontana di Trevi al final d’un carreró. En canvi, això no passa a París, on tot té una gran arrogància. Les ciutats mediterrànies serven amb un gran pudor allò que tenen, i per tant tot s’hi ha de descobrir. I això m’agrada molt.
—Quines dificultats té una escultura pública?
—A diferència d’una peça situada en un espai museístic, que li fa de coixí (ben il·luminada, amb peces veïnes que permeten que el diàleg flueixi…), l’escultura pública no té gens de suport: t’has de barallar amb un entorn que moltes vegades no t’ajuda, canvia la llum, etc. Te la jugues molt. I en aquest sentit, jo sóc un gran defensor de l’escultura pública, perquè és un salt sense xarxa. I per això mateix no vaig fer una maqueta, com fan els arquitectes, perquè pensava: si faig una maqueta i veig com s’enfila potser m’espantaré i l’aniré retallant. I no, vaig voler seguir la meva intuïció. Sense dubtar.
—Encarregar-vos un monument devia ser una manera d’assegurar que no fos folclòric, però devia desconcertar…
—Home, potser sí. Jo sempre he volgut copsar l’esperit dels castells. Allò que més m’agrada de la cultura castellera és el fet que hi ha una gent que s’aplega, sense exclusió de cap mena, i fa pinya per una cosa tan peregrina com mirar de pujar tan amunt com sigui possible. M’agraden aquestes construccions arquitectòniques, utòpiques, sense més finalitat que la de mirar de tocar el cel amb les mans. És una meravella. I aquest és l’esperit que he volgut mantenir. I he volgut que es pogués veure des de dins, com si fos l’ànima del castell.
—Com heu viscut la polèmica sobre el monument?
—Crec que ha estat molt positiva — si bé que negativa en un sentit: a vegades hi ha un afany democràtic, que tothom opini… Està molt bé que la gent opini, però no està bé que la gent cridi. Perquè a vegades aquests crits, aquestes pressions, fan que els polítics cada vegada siguin menys arriscats, siguin menys valents. En el fons són pressions antidemocràtiques. Els polítics diuen: no volem soroll; una altra vegada farem una escultura de manera que ningú no en parli. I això és equivocat. Perquè l’art sempre és arriscat, sempre mou polèmica. Gaudí, quan va fer la Pedrera… i vivim de Gaudí, vivim de Miró, vivim de Tàpies, i de Picasso, que sempre van ser qüestionats. Amb això no vull pas dir que aquesta escultura sigui igual de bona que les obres d’aquests artistes, ni de lluny, sinó que és el temps que jutja les obres. Deixem, per tant, que el temps jutgi també aquesta.
