Biel Majoral: ‘Veuré la república, i procuraré que sigui la catalana’

Les Illes s’han encès aquests últims mesos, pels canvis en la política lingüística i cultural del govern. El president Bauzá és escridassat a molts pobles; els batlles populars planten cara; els escriptors boicoten els premis si es fan també en castellà; els joves s’organitzen; i en Biel Majoral torna a alçar la veu més neta i clara per una república que diu que viurà i que serà catalana. En aquesta entrevista, parlem amb el cantant i professor de magisteri de la Universitat de les Illes sobre la revolta contra el govern Bauzá, els Països Catalans, la independència, la república, la política, les cançons i la terra…

—En Bauzá no us ha sortit gaire catalanista.
—Gens ni mica. És d’aquesta generació marcadament anticatalanista que fins ara no havia gosat qüestionar absolutament res. I supòs que per alguna pressió externa, fins i tot quelcom de tan groller com intentar que se cedesqui la política de les Illes a algú que sigui purament madrileny, s’ha posat el poble en contra.

—Ja ho sabíeu que tenia aquesta intenció?
—Ell no ho anunciava pas. Qui sí que era bel·ligerant era en Delgado. Però curiosament Bauzá fa la política que havia marcat en Delgado, amb un conseller d’Educació que gairebé no parla, no diu res. Essent una persona del món acadèmic hauria de veure-ho clar, perquè ha estat professor d’escola i director general en algunes legislatures passades. Per això en Bauzá ha provocat una cosa extraordinària: que dins el mateix partit hi hagi una gent que contesti perquè s’adonen que la normalització lingüística a Mallorca, que és de mínims, és molt important. És molt important que hi hagi aquesta reacció. És la primera vegada que hi ha una resposta d’aquesta magnitud.

—Us fa l’efecte que quan les coses sembla que comencen a anar bé, cal tornar a començar?
—És clar. Ja saben per què ho fan. Per dos motius: n’és un el d’entretenir la qüestió econòmica, perquè ells havien fet promeses de millores econòmiques; n’és l’altre que han de justificar que fan alguna cosa en favor de la idea de la unicitat d’Espanya que tenen ells i tots els seus seguidors.

—Quina sortida hi veieu, en aquesta ofensiva?
—Crec que la sortida és la que ha començat a fer camí en aquest moment. Una gent que qüestiona aquests procediments. Una gent que creu que, la llengua, ja la vam definir quan era l’hora. Va ser l’any 79, quan vàrem començar el debat sobre l’estatut, que ho diu ben clar que la nostra és la llengua catalana. Sortosament, no vàrem sofrir la guerra de València en qüestió de llengua. I pensau que a Mallorca governava la dreta, això ho hem de tenir ben clar. Es tracta d’anar fent feina. A segons quins sectors, no hi podran entrar perquè tenim un moviment educatiu molt potent. Els serà molt difícil. Els joves en edat escolar veuen la llengua catalana com un element de cultura i d’enriquiment personal i aquest és el camí.

—Quin paper hi tenen els batlles del PP en aquesta resposta a l’ofensiva?
—Home, va començar n’Antoni Pastor, el batlle de Manacor, que potser és el territori dels Països Catalans que ha donat més escriptors i més músics per quarterada. Des de Mossèn Alcover, l’apòstol de la llengua catalana, fins a Guillem d’Efak, i passant per Miquel Àngel Riera i tants altres, és clar, aquest home, en Pastor, no pot renunciar a aquesta lluita. Jo crec que s’ha sentit humiliat. És un home que ha afavorit el teatre en català amb la Setmana de Teatre de Manacor… Li han ventat una puntada de peu al tou la cama. I ell i més batlles han actuat. Però n’hi ha que no es manifesten i esperen vejam quins moviments hi haurà dins el PP.

—Com veieu el conjunt dels Països Catalans?
—Amb tants d’anys que fa que lluitem, he de reconèixer que el Principat avança molt. Però en sóc recelós perquè veig que cada vegada es decanta més com a Principat, al marge del conjunt de la nació. Dels Països Catalans ja gairebé no en parlam. A Mallorca mai no s’havia fet tant de balearisme. I això vol dir que la sortida que tenim com a nació cap a Europa s’endarrereix un poc. El camí que agafarà Catalunya no és el que hauria d’agafar. O anam tots plegats a Europa, o prendrem mal. Perquè en el fons som nacions culturals, i no em referesc tan solament a la llengua i a la literatura, sinó cultural en tot el seu sentit: de país, de terra, d’estructura social. En aquest sentit, veig que hem reculat una miqueta, des de fa uns anys.

—Sou pessimista?
—Aquests moviments que han sorgit al Principat ens esperonaran a tots. Per exemple, qui va escridassar en Bauzá a sa Pobla? Els joves. Qui el va escridassar a Felanitx? Els joves. Això és molt important, que siguin els joves qui s’alci contra aquests governants.

—La independència del Principat no beneficiarà la construcció nacional?
—Sí. A la llarga sí, però a la curta… ens farà patir molt. Perquè les persones que ens hem declarat marcadament en favor dels Països Catalans i de la unitat nacional haurem de patir. Aquest és el preu que haurem de pagar. Però a la llarga és evident que això seria com qui desfà calça. La gent s’hi anirà apuntant, des d’empresaris a tothom. És evident que la crisi ha sorprès i alterat la megalomania de nou ric de les espanyes, però aquí ja fa temps que patim. I aquest patiment arriba a tothom, molt més que no els principis teòrics de la nació.

—Els pobles necessiten cançons per lluitar. És per això que canteu?
—Les cançons són molt importants per a un poble. Cantam perquè podem dir coses, perquè podem dir coses de gent que ja n’ha dites abans. Perquè en el fons deim coses que han dit poetes i gent compromesa amb el país. I cantam perquè la gent a través de la cançó s’estimula i s’excita un poc. De fet, i això és molt interessant de dir, els concerts que hem fet a Mallorca darrerament han estat multitudinaris. Jo n’estic admirat. Ha vengut una gran mà de gent que té ganes que li diguin coses. I no tots són votants d’Esquerra… ve el conjunt del poble.

—Però deuen venir predisposats a sentir certes coses…
—Jo ara he arribat a la conclusió que, per a fer un poble, aquesta divisió entre esquerra i dreta ja no m’interessa. Ara, en aquest moment, no m’interessa. M’interessa la capacitat que tenim de tirar endavant com a nació. Com deia n’Estelrich, més endavant ja en parlarem d’això. Jo veig que ,en els concerts, hi ve gent, siguin d’una tendència o d’una altra, que té ganes que li diguis coses. Ja no som aquell grupet d’amics, sinó que ara ve molta més gent.

—Canteu ‘Cançons republicanes’. Què ens diu la república ara?
—No podem aspirar a cap més forma d’organització sinó la de la democràcia republicana. Volem elegir tots els nostres càrrecs. La monarquia és obsoleta i no ha jugat mai a favor nostre. Això, ja ho sabem. Per això cal que expliquem la història perquè certes coses no es tornin a repetir. La forma republicana, en un sentit pur, és l’única forma en què ens podem organitzar. Jo som segur que la veuré, la República, i procuraré que sigui la catalana. Us en recordau d’en Macià? Va fer una bona proclama…

—Canteu la República i treballeu la terra…
—L’una cosa va lligada amb l’altra. Aquesta guerra que tenim…, potser us semblarà una mica exòtic, però la terra parla. La terra t’ho demana. Necessita mans amoroses, perquè és com la cultura, que necessita que la palpis i la toquis. Per tant, la terra m’inspira molt. És la meva font d’inspiració.

—Una història, una cultura, una llengua i una terra tan gran; i una política tan petita?
—Ha passat que molta gent ha desertat de les formes polítiques tal com s’han fixat. Aquest dies ho pensava: com és possible que una persona tengui ganes de dedicar-se a la política, en el bon sentit de la paraula, si ara que s’ha mort en Fraga resulta que és el polític més bon al·lot que hi ha hagut en tota la història? La gent l’ha vist un poc tudada la política.

—Quin és el mal de la política?
—Hi ha molta gent que n’ha fet una professió. Jo vaig esser quatre anys conseller al Consell Insular de Mallorca i tenia el compromís clar que al cap de quatre anys, tan bon punt redactat l’estatut, me n’aniria a fer de mestre. Aquesta era una idea que teníem els joves. Els qui van venir darrere meu encara hi són. És normal que molta gent es desmoralitzi amb això. Però crec que la bona política, la de la implicació dels ciutadans, tornarà a venir. Ha baixat a un nivell tan gros que només pot tornar a pujar. La política, supòs que hi estau d’acord, és ben necessària.

—Us puc demanar un consell per als joves que lluiten?
—Jo tenc dos consells que crec que són importants. Que no pensin que això de la independència i el país és cosa només de joves i que els passarà amb l’edat. No va així. Jo quan tenia devuit anys ja creia en els Països Catalans i la independència i ara que en tenc seixanta hi crec igual. Per tant, es pot viure una vida molt plena creient en el país. Que lluitin i que sàpiguen que això ho aconseguirem. Fa trenta anys semblava impossible que a Mallorca, amb la guerra anticatalana que hi havia hagut amb l’arribada del feixisme, diguéssim llengua catalana amb la naturalitat que ho feim ara.
El segon consell, que vigilin amb els quintacolumnistes. Són molt perillosos. Es col·loquen pertot per tal de desmoralitzar. I no patiu, podeu arribar a la maduresa amb les mateixes conviccions i principis de quan sou joves.