J.V. Foix: ‘Sol, sóc etern’

J.V. Foix es va morir un 29 de gener de 1987, avui fa vint-i-cinc anys. En motiu d’aquest aniversari, es recorda el poeta de maneres diferents: la Fundació J.V. Foix ha convocat els lectors davant la seva tomba, al cementiri de Sarrià, a les 12.00, per llegir els seus poemes. I la xarxa també el recorda amb apunts als blocs, al Facebook, al Twitter. A més, l’editorial Quaderns Crema recupera un dels llibres majors del poeta i més coneguts, ‘Sol, i de dol‘, en edició de butxaca i amb una nova introducció de l’editor Jaume Vallcorba. Hem conversat amb l’editor.

Jaume Vallcorba va treballar durant anys colze a colze amb l’autor per fixar el text de la seva ‘Obra Poètica’, que Quaderns Crema ha publicat en catorze volums. D’entre tota aquesta obra, Vallcorba ha triat reeditar el llibre ‘Sol, i de dol’ en la col·lecció quaderns, que és una edició de butxaca, i afegint-hi un pròleg seu nou per ‘donar les quatre pistes’ per entendre bé els poemes.

—A vint-i-cinc anys vista, què queda i què li agradaria que quedés, tan del Foix poeta com del Foix home?
—Del poeta queda la seva obra, que és una de les més importants, no només de la poesia catalana sinó del segle XX. I l’obra quedarà mentre hi hagi lectors que la llegeixin, encara que  només en sigui un. M’agradaria que Foix tingués un record més viu. Pel que fa al Foix home, ha quedat incomprès. Només et posaré un exemple: Anant per la Ronda del mig et trobes una placa que diu: ‘Avinguda Josep V. Foix’. Aquest home no existeix. En Foix tenia un nom literari, que era J.V. Foix, i un nom de ciutadà de Sarrià que és Josep Foix i Mas. Amb això ja està tot dit.

—Sovint les institucions fan poc i malament? Vostè reivindicaria per a Foix un acte al Palau de la Música com el que se li va fer a Josep Maria de Sagarra?
—No em sembla malament recordar i homenatjar al Palau grans figures de la cultura catalana. Ara, per sobre de tot, la part institucional ha de recordar els seus clàssics a les escoles. Això és el que han de fer les institucions. Perquè el millor record és llegir-lo. Portem molts anys que Foix no es llegeix a les escoles. Sembla que hi ha intencions de canvi, a través del Pla de foment de la lectura, si és així ho aplaudiré. Però primer ho he de veure.

—Què queda per fer de l’obra de Foix?
—L’obra ja està fixada i les cartes ja han sortit. Tots els papers de Foix ja han sortit.

—Parli’ns del poema ‘Sol, i de dol’, que dóna títol al llibre.
—És un poema curiós. Molt platònic, comença amb uns versos de Petrarca. I el que diu és: cada vegada que dic jo vull dir nosaltres, és l’experiència compartida. Està tot sol, ple de dol i no diu perquè, en un paisatge que no reconeix. Què busco, es pregunta. Parla de l’eternitat de l’ésser col·lectiu, perquè se li fa present el paisatge de fa mil anys. I s’hi reconeix. Sempre més difícil del que és aquest poema. És que a Foix li ha passat que etiquetat amb el títol de surrealista, la gent ja renuncia d’entrada a entendre’l. Però ell no n’era pas de surrealista.

—Pot semblar un poeta difícl, però alguns dels seus versos s’han fet ben populars: ‘És quan dormo que hi veig clar’ i també, ‘M’exalta el nou i m’enamora el vell’.
—’És quan dormo que hi veig clar’ s’ha interpretat malament, se n’ha fet una apologia del somni aclaridor de les realitat, però no ho és pas. El poema es mou en la tradició medieval dels poemes enigma, on el poeta diu molts dibarats perquè no és correspost per la seva estimada. Foix no va ser mai surrealista. H ha un altre vers popular que m’agrada moltíssim, que diu: ‘Tots hi serem al port amb la desconeguda’. El va dedicar a Gabriel Ferrater quan es va morir al 1972. Es troba al vol.14 de l’Obra Poètica.