L’estrep

Si la Vall d’Albaida parlara, segurament tindria l’accent del poble d’Otos –o era Alots?-, faria classes de matemàtiques i seria gnomonista. Amb la novel·la ‘L’estrep’, Joan Olivares ens ajuda a endinsar-nos en una història ambientada a finals dels anys trenta del segle XX, durant la República, encara que ja a les portes de la guerra civil i on dos partits, el de Dalt (d’esquerres) i el de Baix (de dretes), polaritzen una xicoteta població de la Vall d’Alcàssia: Alots.

Olivares, amb la senzilla, però original, modificació dels noms dels pobles i de ciutats, crea un món fictici ple de la realitat més versemblant. ‘Alots’ (Otos), ‘Alcàssia’ (Albaida), ‘Atzusieta’ (Atzeneta) o ‘Boquivent’ (Bocairent) són alguns dels exemples. En canvi, sembla que quan es tracta d’altres poblacions o ciutats no pertanyents a la Vall d’Albaida, no retoca res, i parla de ‘València’ o de ‘Xàtiva’. No obstant això, i a més dels municipis, també coneix les frases populars que sempre s’han dit per les Comarques Centrals del País Valencià, les quals les trobem inserides en els diàlegs de la gent del poble, sobretot del pastor Enric, amb les seues ovelles serelles i merelles, llanudes i llanades, cap i coronades.

‘L’estrep’ –sembla ja una invitació a ‘pujar’ a la història– narra com els del partit de Baix, que ‘es reunien al Casino, jugaven al dòmino, al tresillo i, sobretot, al xamelo, don Ramon, i són gent de bé’, volen evitar, per mitjà, fins i tot, d’un assassinat atribuït al líder de l’oposició, Camallonga, que els del partit de Dalt, que ‘tenia la seu al Centro, allà es reunien quatre morts de gana, jugaven al truc i al subhastat i deien que eren d’esquerres, i ells què sabien?, una colla d’ignorants i prou’ arriben al poder. Però la novel·la va molt més enllà d’aquest esquelet polític que la vertebra: també hi ha històries d’amor, d’enganys judicials, d’ambicions pel poder, d’anècdotes divertides amb accessoris per augmentar la potència sexual o de la soledat d’un senyoret que parla amb els retrats dels seus pares. O, igualment, ens podríem quedar amb l’enorme bellesa lèxica que l’escriptor hi utilitza, així com les nombroses descripcions perfectament adequades a l’època, com l’elevada religiositat: ‘Un d’ells havia estat a punt d’aconseguir-ho i una passatgera rubicunda, que el seguia amb la mirada, se senyava repetidament amb l’ai al cor’.

Pel que fa a l’estil, Joan Olivares barreja la narració-descripció en tercera persona amb la introducció de monòlegs i diàlegs en primera (‘Ara els ulls li havien brillat d’una manera especial. I aquell lleu gest dels llavis, què devia significar? Quin atreviment, don Ramon, que sóc una dona casada. O, tal vegada, allò de fregue’m un poquet més, don Ramon, ara que el meu marit no ho veu, com en aquella història de Peret i Marieta que li contava l’àvia de menut’). Una circumstància que potser dificulte la lectura durant les primeres pàgines, però que, a mesura que avança i hom s’hi acostuma, es fa més fàcil. A més, en la meua opinió, amb aquest recurs s’aproxima a l’oralitat, amb la qual cosa la coherència lligaria els tres factors importants: la història, la llengua i l’estil.

En alguna conferència, l’escriptor d’Otos ha explicat que tenia en Enric Valor un mestre de la lletra. Que com s’havien de col·locar els dos punts? A Enric Valor. Que si la coma era millor ací o allà? A Enric Valor. No hi ha dubte que Olivares no té res a envejar al de Castalla, que amb una prosa excelsa, amb unes frases fetes abundants i unes descripcions detalladíssimes, l’otosí traça una novel·la excel·lent, no només per la història en si, sinó pel rerefons polític i social, així com la sèrie d’aventures que li succeeixen a l’enginyer don Ramon, qui havia arribat al poble per uns assumptes de l’aigua i acaba embolicat en els problemes de corrupció del partit de Baix i en l’amor per donya Amàlia, la dona del metge.

Amb aquesta obra, que va guanyar el premi Andròmina de narrativa dins la XXXIV edició dels Premis Octubre, l’any 2005, Joan Olivares ens confirma que, si en compte d’haver sigut posterior a Valor, haguera nascut abans que l’autor de ‘L’ambició d’Aleix’, el de Castalla haguera begut de les seues novel·les, dels seus escrits, de les seues publicacions al bloc o, senzillament, de les seues contarelles. Perquè fa literatura, i perquè tots els amants de la bona literatura el llegim.

Enllaços
Array
Array