02.09.2011 - 06:00
(…)
Llavors, don Pere, calculà que devia ser la mitjanit,
l’hora de la partida a ca don Antoni, el del
Pla de Dalt. Es vestí com corresponia i poc després
ja li responien de darrere la porta de la mansió:
–Qui truca?
–Sóc don Pere.
Grinyolà el forrellat, rotllaren una clau, despenjaren
una cadena i badaren la porta just per
deixar-lo passar. A l’arribar al salonet on era la
partida, don Pere saludà tothom.
–Quant de temps sense tenir l’honor!… –va fer
el més jove de tots, un baronet.
–Penseu de jugar? –va dir don Antoni.
–A això vinc –respongué don Pere després que
hagué donat la capa al criat.
Quan tragué la bossa, la va mig obrir i féu lluir
un grapat de monedes d’or. Tots se’n feren creus.
Començaren la partida i eixiren les quatre cartes.
–A la sota! –féu don Pere. I hi va posar deu
monedes com deu sols.
I va sortir la sota. Ell recordava aquella cançoneta
de xic:
Sota manrota
s’empina la bóta
i no en deixa ni gota.
Seguí la partida. I va sortir un set. Don Pere,
mentre que hi posava deu monedes més, pensava
la cançó d’infant:
Set setaire,
set seràs,
a presidi
m’aniràs
i ja no
me n’eixiràs
tancadet
amb forrellat
Dues vegades guanyava ja quan cridà:
–Al rei! –i amollà vint monedes vora la carta.
I aparegué l’altre rei
vestit de burell,
les calces arnades
i sense capell,
que cantaven els xics del poble.
–Al cavall d’espases! –posà don Pere.
I no tardà a sorgir, de dins d’aquella maleïda
baralla, un altre cavall
botejant cap amunt,
botejant cap avall,
des del capdamunt,
fins al capdavall.
Don Pere guanyava tant, que necessitava que li
deixassen una altra bossa on poder alçar-se les
monedes.
–A mi ja no em queden diners –confessà el baronet–,
però demà ens heu de donar la revenja.
–Demà no –clamà un altre–, deixem-ho per a
dissabte.
Tots quedaren d’acord i s’alçà la partida.
Per a què contar més? Don Pere va tornar a
ser ric en poc més de mig any. Comprà totes les
seues antigues propietats amb els diners que
guanyava, que, per cert, no eren tots de Petrer.
Quan en aquest poble no quedà ja una moneda
que jugar-li, anà a Monòver i a Novelda.
L’any següent va parar de jugar. La dienda era
massa grossa, i a més a més, ja en tenia prou. Ara,
a cercar promesa. I la trobà a Novelda, alta i
ferma, rossa com l’or. Es casaren ben prompte i
ella fou la brillant mestressa de la casa del carrer
Major; tingueren tres fills i una filla i, mentrestant,
passaren els deu anys que el dimoni havia
posat de terme a la seua felicitat terrenal.
Ara el que el preocupava era saber fer complir
el tracte al dimoni; si no, estava perdut.
“Ho sabré fer. I a més tinc tota la raó… de l’astúcia”,
es deia.
I en aqueixes, va arribar l’any onzé, és a dir,
l’any que es presentaria Capralenc el Fi a endur-se
la seua ànima.
Aquell any la collita de garrofes havia estat
magnífica. I el dimoni, allà a l’agost, una nit va deixar
la serra de Castalla i baixà a la vall de Petrer.
Es parà davall d’un garrofer coput. Les garrofes
eren ja madures i només tocar-les, pegaven en
terra.
Capralenc es va dir molt fluixet:
–Dins quinze dies no en quedarà cap dalt i llavors
m’enduré l’ànima d’aquell calavera de don
Pere. Millor… Li donaré un mes encara. Així ben
cert que no hi haurà garrofa que ens destorbe el
tracte.
A darrers d’octubre, don Pere, acabat de sopar,
en tranquil·la companyia de tota la família, xarrant
de sobretaula, va veure aparéixer a la porta
del menjador l’elegant figura de Capralenc el Fi.
El cor li féu un bot!
Per sort no el veia ningú més que ell, perquè ni
la seua dona ni els fills, ningú no va fer cap escarafall.
Veient-lo tan preocupat pels altres, el dimoni
es posà a riure.
–No em veu ningú més que vós, hereu don
Pere. I ningú no em sent tampoc. Si us alceu i
dieu d’anar a casa de don Antoni, la vostra muller
no ho estranyarà gens.
Don Pere es va alçar.
–Ara me’n recorde –va fer tot natural–; aquesta
nit tinc promesa una visita al meu amic del Pla de
Dalt.
–No tardes a tornar, espòs meu! –digué tota
afectuosa Maria.
Don Pere va besar un per un fills i filla.
–Beseu la dona, si us plau –va dir tot irònic
Capralenc–, i així els teniu tots acomiadats. És dolorós,
però no els tornareu a veure mai més.
Don Pere no es va immutar gens i isqué de la
casa amb capa i capell i seguit del dimoni.
Pels carrers no passava ningú.
–Doneu-me ja l’ànima –va dir el dimoni.
–Espereu, Capralenc… Els tractes són tractes
–s’oposà tot content i seré don Pere.
–Quins tractes? ¡Ja passa molt de temps del
terme promés!
–Aneu a espai, amic! –prosseguí tot cortesà
l’hereu–. Vosaltres teniu fama de ser seriosos i formals.
–Ja, ja –feu impacient Capralenc–. Però jo tinc
pressa.
–I les garrofes? Hem de comprovar això de les
garrofes.
–Ja no en queda cap –rigué el dimoni–. He baixat
tres o quatre vegades de la serra per veure
com les arreplegaven els camperols.
Enfilaren carrer avall i eixiren al camí d’Elda i
cavaller i diable es pararen davall del primer garrofer
que els vingué al davant.
–Fa bona lluna –digué el dimoni–. Vegeu si en
veieu cap, de garrofa, ni dalt ni baix.
–Segons a què us referiu, dimoni Capralenc.
Vós no és just que digueu solament garrofes a les
que heu vist ensacar durant l’arreplegada. Doneuvos-
en compte; acosteu-vos ací.
I l’hereu, amb cara afable, mostrà al dimoni les
garrofes tendres que hi havia agafades per totes les
branques, des de les grosses fins a les fines.
–Què és això? –botà el diable desconcertat.
–No s’ha complit el terme fixat, Capralenc
–sentencià en veu forta don Pere–, perquè el garrofer
és un arbre que no para mai: ¡quan no en té
de madures en té de verdes!
–Brrr! –començà a bramular Capralenc–, jugador,
més que jugador, ¡m’heu fet trampes en el joc
del contracte!
I és que aquell dimoni vivia a les terres altes,
on no hi ha garrofers, i li eren quasi per complet
desconeguts, almenys en el detall de la collita.
–Si no us agrada el tracte, culpeu-ho a la vostra
ignorància –digué don Pere, que, tes com un
fus, no sabia què fer: si anar-s’en com si fugís o
quedar-se i veure en què parava la cosa. Llavors li
vingué a la imaginació, d’encomanar-se al patró
del poble, a sant Bonifaci gloriós.
–Sant Bonifaci, pare nostre… –començà en
veu alta.
I Capralenc es quedà quiet i tot tremolós.
–Teniu raó, don Pere! He perdut! Me’n vaig!
–escridassà.
S’obrí un forat enmig de terra i Capralenc el
Fi, amb una gran flamerada, desaparegué per
sempre.
Don Pere tornà a pleret a casa seua. Hi regnava
un gran silenci. Tots dormien un son tranquil i
confiat.
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 5 (Tàndem edicions · Albatros)
